Una nit d'estiu

La sala de recepció estava impregnada amb la cançó d’un cantant modern que no em sonava de res, es va acabar i va començar a sentir-se la veu de Julio Iglesias dient “confieso que a veces soy cuerdo y a veces loco...”. Feia molts anys que no escoltava aquella cançó, i no vaig poder evitar que els meus llavis dibuixaren un somriure al temps que recordava els anys d’infantesa, quan viatjava amb el meu avi matern en el seu Peugeot 206 per les carreteres de l’albufera d’Anna.

Els estius secs de la Canal de Navarrés, ruixats per les seues abundants i glacials aigües, sempre mantindran un lloc privilegiat a les prestatgeries de la meua memòria. Un record d’aquells temps que se m’ha gravat amb foc a la ment va tindre una refrescant nit d’agost. Jo devia tindre al voltant de tres anys. El meu avi va agafar dues barres de pa, una per a ell i una altra per a mi, i vam començar a esmicolar-les per i a repartir-les als gossos. Cuca era una gossa de raça indefinida que els pares de ma mare havien salvat del carrer feia unes setmanes, quan jo veia la versió cinematogràfica de Disney, protagonitzada per animals antropomòrfics, de Robin Hood. I Robin era un pastor alemany que portava en la família des d’abans que jo nasquera.
Vaig fer un cop de peu a un tros de pa per acostar-lo als dos animals. Jo encara no sabia que mentre un gos menja no hi ha que tocar el seu menjar. Robin, com posseït per l’ànima d’un berserker , es va abalançar sobre mí, els seus ullals van esquinçar la tela de una de les meus sabatilles sabatilles i van esgarrar la fina pell del meu peu dret. Prompte, els meus avis em van agafar, em van pujar al cotxe i em van portar al metge. No vaig tornar a veure a Robin mai més.

Havien sacrificat al pastor alemany. En aquell moment no vaig saber per què havia de morir el pobre animal, sempre s’havia comportat, però al mateix temps estava aprenent una valuosa lliçó: tots hem de saber quin és el nostre lloc.

Alexandre