Una mort d'amor

Un relat de: Alícia Gataxica

Ella era bonica. No podíem parlar pas d'una bellesa sense parer. No, això no. Sota la cuirassa i els protectors de les cuixes s'endevinaven moltes més senyals de guerra que les que hom podia vislumbrar a simple vista. Una d'aquestes senyals travessaven el seu rostre per sobre de l'ull dret. Malgrat això, els ulls verd jade, profunds i brillants et feien oblidar l'horrible ferida. El cabell llarg i rinxolat era roig i fulgent com el mateix sol ponent, ple de cents de trenes ornades amb milers de petites pedres brillants, plomes de colors i conquilles marines. Hom podia dubtar seriosament de que aquella dona es pogués pentinar aquell cabell. Tenia unes espatlles fortes i amples. Amples per una dona, es clar, la majoria dels seus companys feien dos d'ella. Malgrat això tots havien après amb un combat o un altre que l'amplada de les espatlles o l'alçada de l'adversari no era molt important si aquest era hàbil i ràpid. I la Karatidia era ràpida i hàbil, molt hàbil.

Quan la Karatidia travessà el punt d'encontre totes les mirades es giraren a mirar-la. Evidentment era bonica i qualsevol home i moltes dones se la mirarien dos cops. Malgrat tot no era això el que atreia la curiositat dels demés. El que els tenia encuriosits a tots era que redimonis feia allí la Karatidia! Allí no havia lloc pels mercenaris, i el que ningú podia creure era que La Karatidia lluités per res més que diners. Malgrat tot la dona, sempre silenciosa, no semblà voler ajudar-los a treure l'entrellat. Amb un somriure burleta continuà el seu camí amb totes les mirades clavades al clatell.

Si algú altra hagués vist aquella munió de gent en aquella esplanada verda hagués cregut que veia miratges. Ningú podia creure que gent de cultures i religions no sols diverses sinó àmpliament enfrontades poguessin compartir un mateix espai en un mateix temps. Havia kirigians, pescadors del nord de les Terres Daurades, i Aslabars, de pell citrina i mirada cruel de més enllà de les neus, pirates que sovint feien ràtzies sobre els poblats kirigians, havien homes Quats que odiaven profundament a la resta d'humanitat perquè es sentien els escollits de l'equilibri i la resta d'éssers de les Terres Daurades eren considerats absolutament inferiors. Havien els menjadors de peix de la costa, bruns com el carbó, i masgardians, blancs i rossos. Fins i tot havien uns quants risck, petits follets de les muntanyes que viatjaven a lloms dels seus pacífics llops bruns.

En resum, havia gent d'arreu de les Terres Daurades. I hom sabia que des de feia temps no hi havia equilibri a les Terres Daurades. L'equilibri havia fugit feia temps, horroritzat de la incapacitat dels humans de viure un sol instant junts, en pau i convivència. I qui s'havia d'encarregar de vetllar per aquesta pau i convivència si fins i tot l'ésser suprem, l'equilibri, havia donat la partida per perduda i havia deixat als seus pobles escollits i no escollits a seu lliure albir?


La guerra ja era perpètua abans que l'equilibri els abandones a tots plegats, i tanmateix no ho deixa de ser després de la seva desaparició. Tots estaven en guerra amb tots, de dos en dos o de quatre en quatre, uns s'unien per derrocar als altres i desprès si tornaven, per un temps desprès tornar-se a aliar unes quantes batalles més enllà. Tots lluitaven amb tots i tots odiaven a tots, tots excepte els Isgardians. Curiosament els Isgardians semblaven tenir la religió, la cultura, el color de la pell, el to de veu, la llengua que a ningú no molestava i amb qui ningú semblava tenir plets. Mai no havien estat en guerra amb ningú i mai ningú no els havia declarat la guerra a ells. Els seus territoris, muntanyosos, i rics en agricultura i amb rutes comercials, mai havien estat envaïts per ningú, ni cremades les seves ciutats, ni violades les seves donzelles, ni esquarterats els seus infants. I malgrat això, paradoxalment, els Isgardians vivien de la guerra, comerciaven amb la guerra. Com que la guerra portava perpetuant-se durant segles a les Terres Daurades, els diferents pobles en guerra aviat van veure que pocs infants havia que els poguessin substituir en la lluita i que pocs camps de blat havien per alimentar nous exercits, així que cadascú va començar a contractar Isgardians perquè lluitessin com a mercenaris al seu costat.

Hom pot pensar que això va significar la fi de la valuosa neutralitat Isgardiana. Tanmateix, no, ja que els Isgardians lluitaren com a mercenaris a tots els bàndols i cap bàndol l'identificà com res més que el que eren, mercenaris.

Per això tots s'estranyaren tant de veure aparèixer a la Karatidia al lloc de l'encontre, ja que ella era una Isgardiana i feia segles que hom no veia lluitar a una Isgardiana. Us preguntareu perquè, doncs?

La guerra perpetua es convertí en un bon negoci pels Isgardians, que preparaven als seus joves com a bons guerrers, i llogaven els seus esforços fins que morien o fins que eren massa grans per ser bons lluitadors. Després hom podia gaudir dels beneficis de la guerra, i dedicar-se al comerç o a l'artesania, o llaurar els camps, o fer el que més li vingués en gana, ja que els Isgardians tenien totes les necessitats cobertes per la guerra, i si volien es podien dedicar a contemplar el cel i no fer res més, un cop hom havia acabat el servei militar. Isgardia era pròspera i floreixen, mentre que la resta de les Terres Daurades només la pobresa, la fam i les pestes podies trobar en tombar la cantonada.

Us preguntareu doncs, d'on treien els diners tots aquests pobles per pagar els mercenaris si els seus territoris eren una vertadera ruïna. Esclaus, es clar! Les mines de rictina i critini eren l'únic territori que tots els adversaris respectaven, ja que sense les mines ningú no podria sufragar la guerra des de feia anys. De tant en tant tots plegats deturaven els combats per fer alguna ràtzia a les terres del nord per portar nous esclaus a les mines que seguissin treien mineral.

Malgrat tot, els Isgardians aviat veieren que el negoci se'ls acabaria tard o d'hora, ja que malgrat la seva participació com a mercenaris, els diferents pobles de les Terres Daurades veien descendir la seva població any darrera any, segle darrera segle, i tard o d'hora no hauria ningú per lluitar, ningú excepte els Isgardians, i els Isgardians no lluitaven mai si no els pagàvem, i qui els pagaria si tot hom era mort? Calia canviar de negoci abans que el negoci acabes amb els Isgardians.

Fou llavors quan als Isgardians se'ls acudí un nou negoci, tant rentable com l'anterior i amb menys costos humans. El negoci era senzill, els Isgardians proposaren establir una Tatxa, un combat singular, entre els diferents adversaris. L'últim, el guanyador, com a representant de la seva gent era escollit Alt Dignatari durant una dècada, i durant aquests temps regia els designis no sols del seu poble sinó de tots els pobles de les Terres Daurades.

Aquest sistema us pot semblar simplista, però pobles que portaven segles en guerra per pur odi no podíeu esperar que fossin gaire intel·ligents oi? Els Isgardians sempre havien estat respectats com un poble intel·ligent i savi per la qual cosa la resta de pobles de les Terres Daurades, amb unes quantes reticències per part dels homes Quats, massa xenòfobs per acceptar aquesta solució ràpidament, acceptaren el combat singular sense pensar-s'ho gaire. Desprès de tot, tots estaven una mica avorrits de només guerrejar any darrera any. Un descans no aniria gens malament!

On estava doncs el negoci, preguntareu? Bé. En primer lloc els Isgardians si que n'eren realment d'intel·ligents, així que no regalaren pas aquesta idea. La vengueren i prou car, tot s'ha de dir. Cada un dels pobles que acceptessin la Tatxa haurien de cedir una cinquena part dels beneficis de les seves mines durant un mil·leni als Isgardians si pretenien el seu consell!

Però si això no us sembla prou rentable, pareu l'orella que la cosa no acaba aquí! Els Isgardians es convertiren en els guardians de la Tatxa, ja que algú neutral havia de controlar el resultat dels combats i per tant com a àrbitres cada deu anys rebien un delme per part de cada un dels pobles, amb or, ivori, lapislazuli i fustes precioses prou important per mantenir l'Estat Isgardià durant deu anys més!

Tanmateix el principal negoci de tot plegat era que ara que no havia guerra tots els pobles de les Terres Daurades pretengueren reconstruir els seus regnes. I qui tenia el monopoli del comerç? I del gra? I dels vaixells? I del transport per terra? Ja ho heu endevinat? Evidentment, els Isgardians!!!

Per tant si la guerra havia estat un negoci profitós, la pau ho era més encara. I no calia que tots els joves complissin el servei militar ja que ara no eren necessaris. Alguns el feien igualment, com la Karatidia, perquè sempre havien tasques profitoses per un bon guerrer, com acabar amb algun gegant que cremava les collites, o acabar amb algun cap pirata Aslabar, o protegir caravanes més enllà de les Terres Daurades.

El sistema de la Tatxa era prou fàcil d'entendre per tots plegats. Cada un dels pobles havia d'escollir un representant que havia de lluitar fins a la mort amb els seus adversaris. L'últim i únic escollit era designat Alt Dignatari per deu anys. A la resta de pobles no els agradava gaire veure els seus regnes a mans dels seus enemics, però com tots eren fills de la cultura de la guerra, i coses tant estúpides com l'honor del guerrer i altres bestieses similars eren importants per ells, respectaven el resultat del combat singular igual que si s'haguessin enfrontat tots i haguessin perdut la batalla.

Malgrat que el combat era a mort a cada un dels pobles la gent es delia per ser nomenat el representant i no sols per l'honor, sinó perquè a tots ens agrada el poder, i la possibilitat de manar arreu de les Terres Daurades durant deu anys era un atractiu massa fort per refusar-lo. L'ordre dels combatents es decidia a sorts per no establir cap mena de superiorita
t entre els combatents.

No obstant havia una excepció a la norma que el combat era fins a la mort. I aquesta excepció eren els riscks. Aquests petits follets eren terribles en el combat de guerrilles ajudats pels seus llops bruns, però en un combat singular tenien poques possibilitats, bé, en realitat gaire bé cap de guanyar, per la qual cosa se'ls perdonava de morir en el combat ja que tampoc tenien gaires possibilitats de ser ells els que matessin pas a ningú. Es limitaven a donar-se per vençuts i prou!


Suposo que ara entendreu una mica més la sorpresa de tots els reunits en l'esplanada de la Tatxa en veure a la Karatidia. Ella era coneguda per tots els contendents. Tots ells eren reputats guerrers entre els seus i ara que no havien guerres on poder practicar es dedicaven a perseguir gegants i a treballar de mercenaris per les caravanes d'esclaus i de mercaderies que anaven vers el nord. El mateix que feien els pocs guerrers Isgardians que quedaven, entre ells, la Karatidia. Malgrat tot, hom sabia que si la Karatidia era allà era per lluitar i tots es preguntaven en nom de qui ho faria i miraven a tots costats intentant endevinar qui no havia portat el seu representant a la Tatxa.


La Tatxa no tindria lloc fins l'endemà a primera hora i tots plegats suposaren que haurien de mantenir lligada la seva curiositat fins aquell moment.

La Karatidia aprofità que ja vers el cap vespre la curiositat per la seva presència havia estat relegada per unes bones dosis de cervesa de mill. Els menjadors de peix sabien fer la millor cervesa de mill de totes les Terres Daurades i havien portant quantitats suficients a la Tatxa per emborratxar a la població de tota Masgardia ben bé un mes. La mercenària begué de gust la cervesa i menjà un bon tall de carn adobada. Pa, formatge, fruits secs i més cervesa. Calia menjar bé si hom volia lluitar a l'endemà. També calia no beure gaire, encara que la majoria de guerrers no semblaven complir aquesta última premissa. La Karatidia era asseguda prop del foc. La conversa, grollera i intranscendent, es barrejava amb els sorolls d'aquella nit càlida d'estiu.

La Karatidia parlava amb un risck, un pel cridaner, vestit de forma estrafolària que semblava voler guanyar als seus contrincants amb la seva verborrea inacabable més que no pas amb l'espasa. Malgrat tot la Karatidia parlava animosament amb ell. Això feu pensar a alguns que la guerrera devia estar sonada per aguantar allò, i més d'un aixecà la cella, sorprès. La Karatidia indiferent, seguí parlant amb el seu escardalenc company sense immutar-se. De sobta albirà al seu darrera una figura i tingué que contenir-se per tal que la seva mà romangués quieta i no desenfundar l'espasa. Era quelcom més que un instint que la portava a endevinar la proximitat del perill. Es girà lentament i per un instant l'home que estava davant d'ella, de peu, pogué intuir una guspira de sorpresa. La Karatidia esguardà amb lentitud la figura que tenia al seu davant i sense dir res feu un breu signe que el risck entengué ràpidament i desaparegué a empentes i rodalons. L'home ocupà el lloc del risck en silenci. La Karatidia l'observà de cua d'ull sota la llum somorta de la foguera. Era alt, fornit i com ella, portava el cabell llarg ple de trenes i ornaments. Però tant el seu cabell com els seus ulls eren negres. La noia el coneixia prou bé i la seva intuïció de perill era encertada no tant perquè aquell home fos un gran guerrer, que ho era, sinó perquè era el company de la Karatidia.

- Que fas aquí? La veu del home era suau i melodiosa però hom podia intuir la duresa de la pregunta. La Karatidia aixecà el cap indecisa.
- Creia que aquest any havies dit que no et presentaries com a candidat dels masgardians? Ella contestà amb un altra pregunta. Ell la fulminà amb els seus ulls negres. La Karatidia sentí com un calfred recorria el seu cos. Cap altre guerrer la havia fet sentir així, de fet cap persona. I no es que s'haguessin enfrontat mai. En realitat sempre ho havien intentat evitar. Perquè ells dos s'havien enamorat i això era el que la Karatidia considerava perillós. De fet els guerrers no acostumaven a enamorar-se. Això els feia dèbils i minvava les seves possibilitats d'èxit. Ella abaixà el cap.
- Saps que si cal et mataré? Ella assentí. Si, allò ho tenia molt clar, ell era un masgardià, per sobre d'amor, diners o qualsevol altra cosa.
- I tu ? Ella intentà deturar el cor que anava a batzegades. S'havia fet aquella pregunta molts cops i la resposta que el cor li deia no li agradava.
- També- mentí.
- Doncs potser caldria que aprofitéssim el temps, no? inquirí aixecant-se i donant-li la ma. Ella l'acceptà i el seguí sortint del cercle de llum. Alguns caps es giraren i es sentiren alguns comentaris obscens però pocs segons desprès tot hom tornà a perdre interès en els dos guerrers que s'allunyaven.

Ja s'ataüllava l'albada quan el campament de la Tatxa es començà treure l'ensonyament de la nit de sobre.

La Karatidia un pèl esparracada, estirà els braços i notà el cos calent del seu company sota les mantes. Conscient que faltava poc temps per la Tatxa s'arraulí al seu costat recordant que potser no tornaria a sentir mai més aquella calor. Ell, estimulat per aquell contacte començà a acaronar-la. El sol ja fulgia per sobre de les muntanyes i havien de preparar les seves espases, així que La Karatidia s'esmunyí de sota les mantes per impedir que el calor que li pujava per l'entrecuix la fes perdre el cap un cop més. Ell semblà acceptar veure's foragitat i també s'aixecà. La Karatidia s'havia posat la capa, l'aire era fred. Estava netejant la seva espasa. Ell s'apropà al foc del campament i portà una mica de cervesa calenta, que la mercenària trobà reconfortant i es posà a netejar també el seu gran bran.

Quan sentiren sonar el corn, cridant a la Tatxa, tots dos s'estremiren. La Karatidia el mirà i ell també ho feu.

- Perquè ho has fet? Ella no sabia contestar aquella pregunta. Ell ja imaginava que era incapaç de contestar-la
- Es la meva feina, no? contestà a la defensiva- Hem pagaran molt bé. Potser podré deixar fins i tot aquesta maleïda feina. Ell mogué el cap pensarós.
- Tu mai deixaràs de ser una mercenària, es el que t'agrada fer. Però havíem fet un tracte i tu no l'has complert. Ella, obstinada, no volgué donar el braç a torçar i
aixecant la mirada orgullosa, contestà
- Tu també havies promès no presentar-te a la candidatura a la Taxa aquest any! Ell assentí.
- Ningú no es presentà i hem vingueren a cercar! Fou l'home que desvià la mirada aquest cop. La Karatidia el mirà sorpresa.
- Ningú?
- La gent cada cop viu més bé a Masgardia i has d'estimar molt el poder o el teu regne per venir a la Tatxa. A fi de comptes és a mort!
- A mort, si, repetí la Karatidia. Tots dos es mantingueren en silenci, abstrets durant un instant. El so per segona vegada del corn que cridava a la Tatxa els va treure del seu capteniment.
- Si he de morir a mans d'algú prefereixo que siguin les teves, lluita bé i percaça la victòria, l'esperonà ell. La Karatidia s'apropà i es fongueren en un breu i apassionat bes. Ell va atènyer la seva espasa i desaparegué vers l'esplanada de la Tatxa.

Tot estava preparat a l'esplanada. La Tatxa empalada dalt d'una llança esperava al guanyador. Els arbitres Isgardians damunt la seva tarima miraven als contrincants d'aquell any amb un lleu somriure burleta que dona la superioritat de saber que tots aquells galifardeus de l'esplanada eren un complets babaus que es deixaven manipular any darrera any pels Isgardians i omplien les arques del seu regne. Els guardes recolliren el delme de tots els regnes de les Terres Daurades i els contendents es presentaren davant els arbitres. Tots esperaven encuriosits el moment en que la Karatidia es presentes com a representant, ja que tot hom semblava segur que no faltava ningú. El representant dels quats fou el primer en avançar un pas. Era un home prim i alt de curts cabells rínxolats. Lluïa cota de malla i protectors pectorals de braços i cames de plata ben brunyida que refulgia amb les primeres llums del matí. L'home orgullós cridà el seu rang, nom i procedència. Els arbitres anotaren, i assentiren donant pas al següent contrincant, un pirata Aslabar al que era difícil de descriure ja que portava una armadura totalment negre decorada amb les imatges d'un terrible drac. El seu casc en forma de drac també cobria completament totes les seves faccions. Sols el seu llarg cabell ros podia distingir-se sota de l'armadura. La menjadora de peix ja s'havia presentat feia alguns anys, havia guanyat i havia governat durant deu anys i semblava disposada a tornar-lo a intentar. Era una dona alta i prima, gran ja, amb una forta musculatura que es marcava com serps en moviment sota la seva lluent pell negra. Portava protectors de cuir als pectorals i les cames i un petit escut també de cuir. Molts altres s'anaren presentant, tots guerrers i guerreres de poderosa musculatura i poderoses espases. Un, el representant de Masgardia, fou l'únic que cridà l'atenció de la Karatidia. La mercenària observà al seu company amb orgull. Malgrat que tots els guerrers present eren alts, forts i poderosos, ningú dubtava que el company de la Karatidia potser era el millor, fora de la mateixa la Karatidia. Ell havia aconseguit la Tatxa tres vegades, la primera sols amb disset anys, encara que mai havia percaçat el poder ja que els masgardians cedien els seus drets de govern sobre el seu sobirà, el rei de Masgardia. Era l'únic que lluitava amb un bran un arma tan gran i pesada que calia dues mans per maniobrar-la i per tant no podia portar escut.

Malgrat tot la Karatidia tornà a prestar atenció quan es presentà el petit risck. L'estrafolari follet feu un pas en davant i amb la seva veu estrident cridà l'atenció dels arbitres:

- Soc el representant dels Risck i hem dic Artuck, tanmateix soc massa orgullós per competir en un combat que tinc perdut d'en
trada- Digué. Tot hom guardà silenci sorprès. Els arbitres aixecaren una cella un pel neguitosos. Allò no estava previst, encara que desprès de veure a la Karatidia per allí alguns començaren a sospitar. - La meva gent troba injust que any darrera any mai no tinguem cap possibilitat amb aquesta Taxa, ni per tant cap possibilitat de governar les Terres Daurades- Un murmuri de desaprovació i fins i tot de temença recorregué l'esplanada. El follet feu un signe d'impaciència i un dels arbitres feu un lleu moviment de cap que obligà a tots els present a callar. El follet continuà- Per això aquest any hem decidit contractar a algú que lluiti per nosaltres- A destra i sinistra es començaren a sentir crits de protesta i de descontent. La Karatidia ja s'havia avançat i ara tots eren conscients que les seves oportunitats de guanyar la Tatxa havien descendit considerablement, No solament els risck que mai havien sigut uns contendent reals, ara es convertien en uns adversaris de risc sinó en un contendent amb clares possibilitats d'èxit. Els arbitres feren un signe contundent i els guardes avançaren disposats a mantenir l'ordre.

- La vostra petició es sorprenent i desconcertat. Haureu de permetre, Artuck que consultem uns instants abans de decidir si la vostra petició es viable. Els arbitres s'aixecaren amb dignitat i descendiren de la tarima. Els guardes hagueren de contenir alguns guerrers fogosos que volien esberlar el cap del risck abans de la presa de decisió dels arbitres. Alguns altres guerrers amb molt fums però amb menys ganes de gresca s'aproparen a La Karatidia però aquesta, arrogant, els ignorà. El masgardià es col·locà al seu costat. La Karatidia li agraí el suport amb una lleu mirada. Pocs minuts desprès el arbitres pujaren de nou a la tarima. El cap dels arbitres un home vell, de llarga barba blanca i ulls grisos durs i penetrants es mantingué de peu i agafà la paraula:

- La teva petició, Artuck dels Riscks es innovadora, i malgrat tot no hi ha cap raó que els arbitres puguem considerar per tal de refusar-la ja que ningú mai ni quan es van establir les regles de la Tatxa ni al llarg de tots els anys que s'han celebrat es va dir que el representant d'un regne no pogués ser un mercenari, cosa que si entenc bé es el que proposes. Artuck assentí amb un teatral cop de cap, i anava afegir alguna cosa però el àrbitre el deturà ràpidament abans de sentir la seva murga- Presenta'ns doncs al teu substitut- Artuck feu un gest amb el cap i la Karatidia avançà. Sentí com el seu company allargava els dits a la seva ma com per assolir-la per últim cop. La Karatidia, intrèpida de mena, donà un pas en davant. La noia intuí un cert desdeny en la mirada del vell àrbitre- feia anys que un mercenari Isgardià no participava en una guerra de les Terres Daurades- El vell no digué res més però la Karatidia comprengué que al vell no li semblava bé res d'allò- Acceptem la participació de la Karatidia d'Isgardia en representació de Artuck de risck- El vell aturà els comentaris amb un gest contundent i autoritari- Malgrat tot, la Karatidia de Risck la teva participació en la Tatxa no pot regir-se per la normativa que regeix pels riscks ja que tu no ho ets. Per tant hauràs de competir com la resta dels contendents a mort- La Karatidia sentí un renec del seu company. Potser ell havia esperat que els arbitres la permetessin acollir-se a la normativa dels riscks però la Karatidia ja pensava que no seria així- Estàs d'acord doncs en participar com a representat dels risck- La Karatidia assentí i callà les protestes del seu company amb una mirada audaç. Ell abaixà el cap amb ràbia- Doncs donem per començada la Tatxa. Que comencin els combats!

El primer contrincant de la Karatidia era un Org, desgavellat i maldestre. Era un monstre perillós de dos metres d'alçada, ample d'esquenes i gros com un cavall i malgrat que d'un cop de puny podia esberlar-li el cap com si fos un meló, La Karatidia era hàbil i destre amb l'espasa. Fintà dos estocades a barrisc del monstre i aprofità un descuit del gegant per obrir-li una bona bretxa al bell mig del cap. El monstre caigué al terra a l'instant.

El següents combats foren durs de rossegar, tots els guerrers que havien optat per la Tatxa eren bons guerrer. Tanmateix la Karatidia era de les millors i no tingué majors dificultats. Brandia la seva espasa a destra i sinistra tallant colls i llancejant estómacs sense cap dificultat. La sang ja brollava pel camp de batalla en petits rierols i els combatents començaven a tenir dificultats en moure els peus entre aquell fangueig fastigós.

La Karatidia de tant en tant mirava al seu voltant per veure com li anava al seu company. Ella no volia morir, per suposat i tampoc volia que moris el seu company, però sabia que d'aquella Tatxa com a molt podia sobreviure un dels dos, i no tenia ganes de ser ella la que tingués que decidir quin dels dos. Es sorprengué desitjant que el seu company ja fos mort. Però no ho era, ell era potser el millor guerrer d'aquella Tatxa i si la sort no li fallava arribaria fins al últim combat.

El sol ja era alt. El fragor dels combats seguia sense descans. Els guardes apartaven el cossos dels contrincants morts i de nous ocupaven el seu lloc. La Karatidia tingué majors dificultats amb el cavaller Quat. L'arnès del cavaller era difícil de fendir amb l'espasa, calia trobar una gorja per on arribar al cavaller. Malgrat tot la Karatidia era tenaç i temerària i no es deixava impressionar per un arnès. Sabia que el seu company hagués tingut avantatge en aquell combat. Un bran hagués fendit aquell arnes quat com si fos crema de formatge, però la Karatidia no podria ni aixecar de terra un bran. Ella portava una espasa curta molt menys pesada però manejable i mortal si hom sabia on escometre. Desembeinà l'espasa i fintà diversos cops, esperonant l'home quat, buscant un ardit que deixes al descobert algun espai en el seu arnès. El cavaller quat era bo i sabia el que buscava la mercenària i no li posava fàcil. La Karatidia sentí la sang brollar de la seva cama d'un trenc del home quat. No feu cas del dolor i intentà concentrar-se en el seu oponent. Una distracció li podia costar la vida. Fintà ensús i endalt, a destra i sinistra, observà l'oponent i intentà oblidar el fort dolor de la cama, el fort dolor de tot el cos, ja que desprès de deu combats, les llancejades eren ja nombroses.

Per fi va trobar un punt d'entrada entre la cuirassa i el faldatge de l'arnès. La Karatidia va escometre amb força i l'espasa no trobant resistència penetrà amb suavitat. Un broll de sang esquitxà el rostre de la mercenària. La Karatidia endinsà l'espasa i l'amanyagà, no per mesquinesa sinó per fer la mort més ràpida al home quat. El rostre d'aquest, sorprès per la mort, encara conservava el seu somriure de superioritat sota l'elm. La Karatidia tragué la seva espasa i continuà amb el següent combat.

El llostrejar ja era pròxim quan la Karatidia acabà tots els seus combats. La mercenària ja es sabia eixida, ja que sols quedaven dos combatents. La Karatidia no es sorprengué de veure que era la Menjadora de Peix i el seu company. Estotjà la seva espasa desprès de netejar-la i observà el combat amb cautela. La Menjadora de Peix , malgrat la cuirassa i les grebes contava amb nombroses ferides d'on rajava sang a dojo. El company de la Karatidia també tenia nombroses ferides però no semblava tant cansat com la Menjadora de Peix. La Karatidia es descobrí de nou animant a la Menjadora de Peix a aprofitar els descuits del seu company per brandir l'espasa, però la guerrera estava massa cansada i qui fintà i finalment llancejà mortalment fou el seu company. La feréstega guerrera caigué a terra amb el coll tallat.

De sobta l'estrèpit dels combats finalitzà. Ja només quedaven ells dos. La Karatidia, indecisa, mirava al seu company, però en aquells moments en els ulls d'ell només veié odi i foll com un brau la va escometre. La Karatidia sorpresa desembeinà la seva espasa i suportà el pes de l'escomesa del bran del seu company. Pensà que el braç se li trencaria de la força i pes amb que queia el bran, però ho suportà. Fintà i amb rapidesa i agilitat escapà del seu botxí i intentà allunyar-se del fort cop del seu ara ja oponent. Ell estava més cansat. Ella havia acabat abans el seu combat i havia tingut temps per recuperar l'alè i va saber aprofitar-ho. Malgrat tot ell era un bon guerrer i la noia es veié compromesa dos o tres cops. Malgrat tot ell fallà i ella es preguntà si era el cansament o era un altra cosa el que el feia fallar.

No obstant, ràpidament apartà aquests pensaments del seu cap. Podrien causar la seva mort! Així que es concentrà en fer córrer al seu oponent, cansar-lo i esperar un moment de descuit. El combat fou llarg, tots dos eren bons, àgils i forts. Els pocs espectadors que quedaven a la Tatxa restaven silents, i el sol ja molt baix sols podia sentir la remor somorta de les espases en xocar. Per fi un d'ells cometé un error. La Karatidia, sorpresa, comprengué que era ella, que havia relliscat i intuí més que veié el gran bran del seu oponent caure damunt d'ella. Però el bran no va caure i la mercenària tingué uns breus instants per apartar-se. El seu esperit de supervivència li feu aixecar-se amb rapidesa i fintar a la dreta per sota l'estómac del seu oponent com havia fet molts altres cops. Sentí un renec conegut, i de sobta el seu oponent es tornà a convertir en el seu company. La Karatidia observà com el home queia al terra i s'estrenyia l'estómac amb les mans. La seva espasa encara era clavada. La sang brollava amb violència. El seu company, arrogant, la mirava fixament. Un lleu somriure burleta aflorà als seus llavis abans que la llum fugis dels brillants ulls negres.

La Karatidia va romandre immòbil davant el cos inerta del seu company mentre l'àrbitre s'aixecava, agafava la Tatxa i la conferia al petit risck que semblava observar tot plegat amb un lleu somriure burleta. L'àrbitre semblava d
ecidit a nomenar-lo nou Alt Dignatari de les Terres Daurades però el risck l'interrompé amb un gest autoritari. L'àrbitre, sorprès li concedí la paraula:
- Els riscks no necessitem el poder- afirmà el petit follet aixecant un murmuri entre els presents- ni el volem ni ens interessa, simplement participàvem en la Tatxa perquè creiem que era el que calia, i ens semblava injust no tenir cap oportunitat d'obtenir aquest poder- Va romandre uns instants en silenci observant l'efecte de les seves paraules sobre el públic combregat a l'esplanada- tanmateix no volem el poder i per això el cedirem…. S'aturà de nou fruint del clímax que estava creant. Els presents contingueren l'alè, incapaços de comprendre que estava passant- a la Karatidia d'Isgardia!

La Karatidia abstreta no entengué el que estava passant fins que començà a sentir els crits de protesta de tots els presents. Els àrbitres, indecisos, es miraven uns al altres. Finalment el vell àrbitre es tornà a aixecar i aclarint-se la gola començà a parlar:

- Que així sigui, doncs!- Mirà al seu voltant i els guardes, comprenen, avançaren per contenir als presents- La Karatidia d'Isgardia ets nomenada Alta Dignatària de les Terres Daurades! La Karatidia aixecà la mirada i esguardà al seu voltant. Tots els presents Aslabars, Quats, Menjadors de Peix, Masgardiants, tos els habitants de les Terres Daurades la miraven amb odi i enveja. Artuck, el risck, la mirava sorneguer.

Els Isgardians per primer cop van atènyer el poder i per primer cop els Isgardians que mai havien manat, ni dominat ningú, vam manar i dominar a tot hom, i per primer cop els Isgardians van atènyer l'odi.

Comentaris

  • És genial, i tant que sí, però la longitud...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 24-01-2007 | Valoració: 9

    Em trobo en un gran dilema.

    És un text genial, una peça de literatura esplèndida, m'he quedat "garratibat", però...

    Però és massa llarg. N'he llegit (amb sinceritat) quatre pàrrafs, i després t'he posat aquest comentari que ara llegeixes.

    Hauries de pensar dividir-los en capítols.

    Apart de la longitud, el text està molt bé. M'agrada la seva visió romàntica de l'amor, del paradís casolà, tot ben ordenat i que dóna la visió de la vida estable... Vaja, és el que m'ha semblat entendre'l. (He llegit un cop varis capítols sense fer cap re-lectura :-S ).

    Amb tot, et donc un "míser" 9, segur que, d'haver estat més breu, t'hagués donat un 10.

    Malgrat tot, moltes felicitats pel text que, repeteixo, pel que he llegit està molt bé.

    Apa, felicitats i salut!!!

  • Llibre | 01-12-2006

    No és un comentari. Però vull agafar un dels relats primers que et vaig llegir per recordar-te... bé: no sé si fer-ho perquè no sé si és una bona notícia o una mala notícia.

    Veuràs... resulta que aquest vespre farà 2 anys que ens vam conèixer.

    F E L I C I T A T S ! ! ! ! !

    No tothom aguanta tant al meu costat! Hejehejehe...

    Un petonàs, Alícia!

    LLIBRE

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Pep Homar i Giol | 25-04-2006 | Valoració: 8

    Seguint la meva travessa pel llibre relats en català 2.0 m'he trobat amb la teva història.
    M'ha agradat.
    Al començament he pensat que era una mica "El senyor de los anillos" i després m'hi he anat enganxant. Si bé com algú ha suggerit el final és una mica previssible, en general la trama passa força bé.
    Estic content d'haver-te llegit.

    A10

  • mort d'amor[Ofensiu]
    abeixa | 16-10-2005 | Valoració: 10

    kina pasada
    es molt bo

  • Uuuiiiiii !!!!![Ofensiu]
    Llibre | 19-06-2005

    Sí: uuuuiiiiii !!!! Que en fa de temps que et vaig llegir aquest relat! I m'ha agradat trobar-me'l de nou tot repassant els relats de la llista L'editora destaca.

    Me l'he llegit de nou i m'ho ha passat igual de bé que la primera vegada.

    Un bon relat.

    LLIBRE

  • misión cumplida[Ofensiu]
    Shu Hua | 08-01-2005 | Valoració: 8

    amb retard, però he acomplert la setmana de l'Alícia. Aquest relat, com tots,m'ha agradat força. Potser se m'hagi fet una mica llarg i no per la història (que és molt bona), sinó per les repeticions constants. Segons el meu parer, l'haguessis pogut fer bastant més curt només estalvian-te les repeticiions.
    Sóc una pesada, és veritat, i espero que no m'agafis mania, només que un professor que jo vaig tenir m'hi insitia molt en aquest punt i ara li agraeixo.
    Això sí: les històries teves són extraordinàries, tens una imaginació desbordant i recrees situacions i caracters perfectament. Segueixo pensant que són contes que tu expliques verbalment. Fantàstic.
    Una abraçada
    Glòria

    PD
    D'on treus els noms?

  • de tot el que t'he llegit[Ofensiu]
    Lavínia | 01-01-2005

    és el que més m'ha costat d'entendre, possiblement perquè no he acabat d'entendre,dins la trama, l'amor entre els dos éssers lluitadors, ara bé crec que el millor és el final quan diu més o menys que el poder engendra l'odi.

    Quant a la totalitat del que t'he llegit, trobo que està bé, m'ha agradat i que fas un literatura molt actual i apta per a joves, perquè el gènere amb què queda emmarcada és el de la ciència-ficció i fantàstic. Molt bé, Alícia.

    Si vols alguna cosa més de mi, doncs, ja ho saps!!

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 31-12-2004

    Aquest és el darrer relat que et comento dins d'aquesta idea genial que va tenir en el seu moment Linkinpark. Em refereixo a "La setmana de...". I és el darrer perquè, com t'he dit en un anterior comentari, no entraré a "La Psicologia..." perquè forma part d'un bloc més gran, i no em veig en cor d'extreure'n només una crítica parcial.
    Per altra banda, he de confessar que "Una mort d'amor" és també el relat que em costa més de comentar-te. I el pitjor del cas és que no sé el motiu. Hi ha alguna cosa que no em fa el pes, que em grinyola, dins el conjunt del text, però no aconsegueixo esbrinar quina és.
    Per això he decidit posar-me a escriure, sense fer-me una idea global del que et vull dir. Potser si allibero els dits damunt del teclat i si vaig pensant en veu alta, arribaré a treure'n l'entrellat. Provem-ho.
    La història comença amb una descripció, bàsicament física, de qui serà la protagonista: Karatidia. Només amb aquesta descripció ja em faig una idea del tipus de relat que vindrà: un món de ficció, com t'he llegit en altres relats, molt ben estructurat i definit. A continuació ens presentes el lloc on es troben (el punt d'encontre), la varietat de races, ètnies o nacionalitats (no sé quina seria la catalogació idònia), el problema que tenen (la manca d'equilibri), el poble dels Isgardians i la seva història, on s'inclou la proposta que fan a la resta de pobles (la Tatxa).
    Un cop arribats a aquest punt, tornem a l'inici: agafem de nou la Karatidia i la col·loquem en un univers i en una situació o moment històric del qual, ara, ja tenim notícies.
    Aleshores ens expliques l'escena de la conversa entre la Karatidia i el risck, de la qual no se'ns permet escoltar cap paraula. Amb el que ja sabem, però, no costa gaire pensar que la Karatidia, si és que està contractada per algú, deu ser per aquest personatge. Però de sobte apareix una figura inesperada, el company de Karatidia, qui, si no m'erro i la memòria no em falla, no té nom, en aquest relat.
    I el que sí que escoltarem és la conversa entre ells dos. I sobretot quedarà ben enregistrada la "mentida" de la protagonista: "-També-mentí."
    Ja ho tinc, Alícia! Ja ho he trobat! Buf! Tant de rotlle per arribar aquí. Bé, ho sento si t'he cansat. Però ja sé què és el que no em fa el pes.
    La història és bona. Rectifico: totes les teves històries són bones. O si més no, a mi m'agraden. I els teus finals són genials. Però aquest relat no és un relat de final curiós, ni final divertit, ni final sorprenent, per la qual cosa el lector (o sigui jo) demana més. Demana alguna cosa a canvi. I la cosa que es demana hauria d'estar en la història... o en els personatges. Aquesta és la clau.
    El teu personatge protagonista només està descrit amb pinzellades del seu físic, molt ben recreat, per cert. I del seu interior, el seu caràcter, el que sent, el que pensa... no hi ha res. Només hi veiem aquesta picada d'ullet cara al lector, aquest "mentí". Sabem que s'estima al seu company, i sabem que no el vol matar, que no vol que arribi aquest moment, i que si les circumstàncies la duen a aquest final és per la reacció incontrolable de defensa davant l'atac. Però no ens queda gens clara la història d'amor que s'amaga al darrere, el que passa pel seu cap. O el que passa pel seu cor. Al personatge li falta vestir-se de protagonista.
    I davant d'això podríem considerar que, en realitat, el tema és un altre, el missatge és que "els Isgardians per primer cop van atènyer el poder i per primer cop els Isgardians que mai havien manat, ni dominat ningú, vam manar i dominar a tot hom, i per primer cop els Isgardians van atènyer l'odi." O sigui que el tema és l'interès que hi ha sempre darrere de tota guerra... però no ho veig així.
    Ostres! Potser que ja pari. M'estic passant!
    Bé, només afegir, en tot cas, que m'ho he passat molt bé durant aquesta setmana dedicada als teus relats. No t'havia llegit per allò que dic sempre: en aquesta web em baso només en la poesia, i en rares ocasions, en la narrativa. El meu deambular per RC encara no m'havia apropat a tu. Coses que passen!
    Com a resum general només et diré que tens un estil narratiu propi, que la lectura resulta amena, les paraules llisquen amb bon ritme, les històries són bones i/o originals, i els finals... sense paraules! I, això sí, m'afegeixo al que més d'un t'ha comentat: ortografia, lèxic repetit, correcció abans d'enviar-lo... aquestes petites coses que li donarien molta més eficàcia al relat i que fins al final no m'he atrevit a apuntar perquè... qui sóc jo, per "corregir-te"?
    Espero de tot cor no haver-te molestat amb cap dels meus comentaris. Tot ha sigut escrit amb bona fe. Ens veiem a la propera trobada!
    Salut!

    LLIBRE

  • Felicitacions, guerrera de les Terres Daurades![Ofensiu]
    pivotatomic | 31-12-2004 | Valoració: 8

    Una conseguida barreja entre un videojoc tipus "Mortal Kombat", els comics de Conan el bàrbar, la mitologia nòrdica i la trilogia del Senyor del Anells, més alguna coseta més que em pugui deixar. No és pas una crítica... sóc fan dels tres i això m'ha permés gaudir encara més del món que has creat i de les descripcions dels seus habitants, costums i armaments. El teu relat és força llarg i jo l'he llegit amb autèntiques ganes. A més, com sempre, trobes la manera de donar un gir final (què cabrons aquests riscks!), cosa que ja saps que sempre agraeixo.
    Ara la part dolenta... Crec que no et llegeixes els textes dues vegades després de fets. Perque tens repeticions de paraules i fins i tot de frases senceres ("Un lleu somriure burleta") que són d'allò més molestes. Una altra cosa, abuses de recursos com "somriure burleta" o "mirada sorneguera", que són aparents, ho reconec, però que sobreutilitzats, acaben cantant (ja m'entens...). Et deixes l'"hi" davant de "l'havia" (ho fas sempre) i, 'com d'habitude', hi ha un excés de faltes d'ortografia, castellanismes i paraules que t'inventes. També hagués agrait una mica més de descripció dels sentiments de la Karatidia després de matar el seu company.
    Des del meu punt de vista, però, aquestes són errades menors, fàcilment superables. Amb tot, cal que les superis si vols fer un salt de qualitat.
    De totes maneres, oh guerrera de les terres del nord, jo et saludo com a mestre entre els juglars. Serà un plaer seguir gaudint de les teves histories, les llargues nits d'hivern, al caliu del foc, mentre esmolo la meva espasa :-)

    Per cert... els Isgardians i els Masgardians són parents propers dels asgardians o és una casualitat???

  • Molt treballat[Ofensiu]
    Ilargi betea | 15-09-2004 | Valoració: 9

    Realment es nota que t'has pres el teu temps per fer aquest relat (no com jo, que acostumo a escriure mentre vaig al tren o a qualsevol lloc que em vé una idea...) i això és una cosa que adimro molt. També té molt de mèrit el fet d'haver-te inventat un món completament nou i fer-nos entendre el seu funcionament.
    M'he quedat amb les ganes de saber com s'acomiadaria la Karatidia del seu amor (sí, ho sé, sóc una romàntica... ;P) però m'ha agradat el final.

    Una abraçada i molta màgia!!

    Per cert, gràcies pel teu comentari, me n'alegro que t'hagi agradat el meu relat.

Valoració mitja: 8.67

l´Autor

Foto de perfil de Alícia Gataxica

Alícia Gataxica

45 Relats

322 Comentaris

83739 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
"El qual està segur de conèixer la fi de les coses quan tan sols han començat a realitzar-les és o un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà un home desgraciat, ja que ha posat un ganivet en el cor de l'enigma"






R en Cadena

"Unaquimera em va encadenar i jo he passat la cadena a la senyora Gali i la senyora Aisha "

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")