Una lliçó d'història

Sincerament, no sé què estudien a Valladoli de la Història espanyola. Potser no està gaire lluny de la que ens ensenyaven als seixanta i primers setanta, o potser sí. però el que sí sé és que, ensenyin el que ensenyin, l'opinió pública de les Espanyes-espanyoles continua pensant, just, el que va dir en Peces Barba: que potser els aniria millor sense nosaltres. Fins i tot domina la idea, contra tot mínim esforç de documentació, que Catalunya està xuclant de l'economia espanyola abusivament i reclamant contínuament el que no li pertoca.
Però, alhora, tots sabem perfectament que aquesta idea es contradiu amb les passions, que deuen tenir una arrel colonial o vés a saber què, perquè de cap manera són prou congruents, els Peces de torn, per permetre que cadascú per la seva banda provem si ens aniria millor caminar sols.

Has fet un assaig sintètic i clarificador, amb un llenguatge molt entenedor, com s'ha de fer. Posa en evidència un fet històric que encara té reminiscències: l'origen hostil de la nostra relació amb l'estat espanyol. I l'actitud frívola de Peces-Barba, Alfonso Guerra (que se n'alegra de poder passar-nos el ribot) o Fraga Iribarne (que també recomanava bombardejar-nos si molt convé) i la de tota aquesta nissaga dels seus avantpassats polítics, indignant.

un article tan rigorós i tan ben explicat que l'he penjat al fòrum perquè penso que pot arribar a més gent, a part dels companys d'RC.
L'enhorabona per la teva alliçonadora lliçó d'història.
Una abraçada, company!

Mercè

Gràcies Enric per la teva lliçó d'història, concisa, clara.
He gaudit llegint-la. En els temps que estem reconforta la teva coherència i també els comentaris d'onofre i allan lee, alliçonadors i emotius.

Una abraçada
Núria

el "Bon cop de falç", em ve un trasbals, com un desig protector de la nostra pàtria. Quan veig al senyor aquest, simplement, em ve ràbia. Ma mare sempre s'empipa quan fan documentals o sent a parlar de la guerra civil. Diu que com més gent en parla més versions hi ha. L'historia l'escriuen els vencedors. O els que no hi van ser. O cadascú la va viure d'una manera diferent. M'agrada llegir-te perquè sempre aprenc coses. L'exposició que fas és, diria, neta, ben documentada, sense paraules de més. Irònica com ens tens acostumats. Sí que fa una mica de por pensar què nassos s'estudia en altres pobles i ciutats. Quasi fa tanta por com aquests estats americans que fan estudiar als nanos biologia o el què sigui que fan després d'abolir al sr. Darwin i la evolució. Un plaer, llegir-te,

allan

Una nit de l'any 1989 estava sopant casualment amb dos col·legues, fins aleshores desconeguts, en un menjador de les institucions europees. Un d'ell era portuguès i l'altre castellà. Vam sopar, vam xerrar, vam arreglar Europa i de pas una mica el món. El castellà -molt educat- se'n va anar abans per raons personals.

A postres em vaig quedar sol amb el portuguès. Recordo encara el que menjava de postres: una copa de "mousse chantilly à la fraise". I encara recordo molt be el que em va dir quan ens vam quedar sols.

- Mira, ara que ens em quedat sols i com que sé que ets català, voldria aprofitar la ocasió i no voldria acomiadar-me de tu sense donar-te les gràcies.

Jo, que el coneixia de veure'l un parell de cops, em vaig quedar de pedra sense saber que dir. Efectivament, jo havia après a l'escola la "història amagada durant el franquisme" de la que parles. El portuguès va insistir i jo no reaccionava.
Diu, sí home, tot portuguès que tingui dos dits de front i una mica de cultura sap que la nostra independència us la devem a vosaltres. Diu, soc perfectament conscient de que "la revolta simultània dels segadors i dels portuguesos obliga als castellans a triar i tots sabem a qui li va tocar el rebre".

Ara, el "pobre" Peces Barba no ha fet res més que donar la raó al portuguès, que, per cert, ja no he vist més.

El portuguès va sopar i de pas es va quedar una mica més amb la consciencia tranquil·la. Però es veu que el Peces Barba encara no la hi té del tot.