Un viatge a Mallorca (el Ciutat de Barcelona i la Moll Flanders)

Aquelles vacances de Setmana Santa de 1966, un petit parèntesi que va permetre oblidar-me temporalment dels neguits amorosos que m’envaïen, vaig anar, amb els companys de la classe, a Mallorca. Tot i haver de suportar la fèrria vigilància a la que sense dubte ens sotmetrien els dos capellans que ens acompanyarien, aquell viatge em resultava especialment excitant. Aniria en vaixell per primer cop en ma vida i faria turisme, això sí, cultural. Veure les famoses Coves del Drac, les d’Artà, i la cartoixa de Valldemosa, entre altres coses, em tenia tan inquiet i impacient que no podia pensar en rés més.
El viatge d’anada, en el Ciutat de Barcelona, fou més divertit del que em pensava ja que en lloc que quedar-me assegut a la butaca de tercera classe veient la televisió, no vaig parar de córrer amunt i avall de la coberta a on grups de nois i noies cantaven i tocaven la guitarra, de manera que el son només em va poder vèncer quan ja clarejava.
La tornada, en canvi, fou un infern. Vam tornar en el Ciutat de Palma que, segons algun setciències, era un vaixell bessó del Ciutat de Barcelona. Més aviat va resultar ser un germà escarransit i malalt. A part de l’aspecte envellit, es trobava en un estat lamentable. Hi havien galledes escampades per tot arreu, tantes com les goteres que pretenien recollir.
La travessia fou tempestuosa, amb una mala mar que movia el vaixell com si fos un balancí gegant. A més, la tercera classe consistia en camarots per a sis o vuit persones, no ho recordo bé, que estaven ubicats a la proa, així que el vaivé era de ca l’ample. Gairebé tota la travessia vaig haver de suportar el constant cruixir i grinyolar de l’habitacle, i els laments i arcades dels meus companys . No vaig poder aclucar els ulls en tota la nit, com la resta d’ocupants d’aquell maleït camarot, que acabà fent olor a vòmits, els meus inclosos.
De nou a Barcelona, recordo que, al posar el peu a terra, el vaivé va voler continuar sota els meus peus per tot el camí fins a casa. Era un dimarts de Pasqua al matí i repreníem les classes aquella mateixa tarda. Si durant les últimes vuit hores el mareig no em va voler deixar, cap el migdia va decidir tocar el dos per a que podés assistir a les insuportables classes de tarda sense haver tingut temps a adaptar-me a la realitat.
Al menys, la nostra estada a Mallorca fou tal i com m’esperava, excepte en una cosa: l’escapada nocturna protagonitzada per quasi mitja classe per anar a veure la pel•lícula Moll Flanders, amb Kim Novak com a actriu estel•lar i que s’acabava d’estrenar a Espanya acompanyada, segons havíem sentit, de molts comentaris sobre les escenes carregades de sensualitat que, semblava mentida, no havien estat censurades. Va ser passar amb l’autocar per davant del cinema i veure aquell cartell tan suggerent i tot d’una vàrem planejar escapar-nos a la primera de canvi.
No podíem perdre’ns aquella oportunitat única ja que, pensàrem acertadament, a Palma potser ens deixarien entrar tot i no tenir encara els divuit anys. Com el cinema estava molt a prop de la residència a on estàvem enclaustrats, l’únic obstacle radicava en burlar el ferotge control dels capellans, però la fugida va resultar molt més fàcil del què creiem ja que, arribat el moment, no hi havia cap espieta. Qui sap si també havien abandonat la fortalesa per gaudir de la nocturnitat i s’ho estaven passant, com nosaltres, d’allò més bé.
Als nostres quinze o setze anys, i a mitjans dels anys 60, Moll Flanders va superar, amb escreix, les nostres expectatives. De la pel•lícula només recordo algunes escenes i, concretament, un paller amb rebolcada inclosa però, sobre tot, l’ample escot, el seu generós contingut i, com no, la gran bellesa sensual de la protagonista. Durant molts mesos, la Novak fou, en les cada cop més freqüents nits d’inquietud, l’objecte de les meves fantasies sexuals.
Quan algú esmentava Mallorca, revivia aquella experiència que encara ara, no sé ben bé perquè, al cap de més de quaranta anys, em ve a la memòria.