Un peu a la maduresa

A la feina me’n preparen alguna; ja van dues vegades que quan entro, callen tots i dissimulen. Tinc pessigolles a l’estómac: tres dies més, que tinguis sort, i vida nova. Carnets per a l’edat d’or; benvinguts descomptes. Els cursets que he anat deixant per a quan tingués temps: el de dieta sana, el de patchwork, les classes de pilates. Aprofitar més el club de lectura. I tenir present el consell de l’Amàlia: els fills esperen que et jubilis per endossar-te els néts. Vés amb compte, no paris gaire a casa. Tenir l’Oriol, no em fa res; el que no veig clar és que em deixin aquella nena, l’Eva. Si és filla de la segona parella del meu fill, què tinc a veure amb ella? És bufona i sembla dòcil, però això que amb l’Oriol siguin com germans, és molt dir.

Tres dies i prou. Però ara que els temps han canviat, alguna cosa no em lliga, en això de les etapes de la vida.

Quan la mare es va jubilar, els néts ja pujaven un pam més que ella, i de cuidar-los o no, ni se’n va parlar. A més, es va retirar farta d’anys i panys de posar l’olla al foc, de matinada, mentre els quatre fills encara dormien, i només desitjava descansar. Ara, les dones que ens jubilem, aquesta espècie en extinció que hem treballat trenta cinc anys a la mateixa empresa, hem acostumat els marits a compartir les feines de casa, i desafiat l’ordinador per mantenir la feina, volem menjar-nos el món; que lluny queda la vellesa! Abans ens casàvem als vint i pocs i aviat teníem fills; ara, compleixen els quaranta a casa dels pares, i fins més tard no tenen descendència; o sigui que, a la mateixa edat que abans s’entrava a la maduresa, ara es segueix fent vida de joves. Això s’hauria de revisar.

A veure si m’organitzo: dijous, perruqueria, que a la feina faran fotos; els prepararé un detallet. Diumenge, dinar familiar. Dilluns, inscriure’m als cursets.

I un watsapp per quedar amb les amigues, que això s’ha de remullar.

Plujadestels