Un home tranquil

«Guarda't de l'home pacient. Estigues lluny d'ell si perd la paciència». Ma mare m'ho deia de xiquet... I tenia raó.

Ara fa un any de la reconstrucció (o desfeta) del meu poble. Un poble xicotet, on tothom es coneixia i on el meu veí tenia fama, més que merescuda, de ser l'home més pacient del món. Virtut o defecte, el ben cert és que era el blanc de totes les bromes i malifetes del poble. Ell, sense perdre la serenitat, aguantava tot estoicament i només, de tant en tant, sentíem que deia: «El dia que em canse de què em toqueu els pebrots, del poble no queda ni el record!», i afegia: «Avisats esteu!».

Doncs ara fa un any, com deia, que ens trobàvem tots els habitants a uns quants kilòmetres del poble, escoltant com la policia ens explicava que ens havien evacuat per precaució, en activar-se el pla d'emergència després d'una trucada anònima denunciant una fuita de gas tòxic. Hores després, quan protecció civil ens va comunicar que es tractava d'una falsa alarma, hi hagué un gran enrenou on no faltà qui recriminara el meu veí dient entre rialles que, com a revenja, s'havia passat. Ell els mirava seriós, impassible com sempre, encara que l'expressió d'aquell dia tenia un “no-sé-qué” d'inquietant...

L'explosió degué sacsejar tot el terme. La muntanya tremolava com si es tractara d'un terratrémol i l'onada de fum i pols ens va engolir mentre una pluja de tota mena de coses queia sobre els nostres caps. Quan el fum es va dissipar una mica vam constatar que les cases ja no hi eren, el paratge estava devastat per complet i del poble no quedava ni el record... Em sobrevingué un calfred i vaig girar-me cap al meu veí que, palplantat en mig de tots, no havia mogut ni un múscul.

— No direu que no us ho havia dit.

El que va passar després, i com esdevingué un dels criminals més buscats i perillosos del planeta, ja pertany a una altra història.


Pseudònim: DelTúria