Un estiu xardorós

Un estiu xardorós, i en una època en què encara es podia acampar en qualsevol lloc, la família Argelaga havia anat a fer-ho, al bell mig del Montseny, a un petit pla ombrívol, i molt atapeït de pollancres i castanyers.
Eren quatre: el pare Joan, la mare Montserrat, el Jordi de dotze anys, i la Jovita de deu.

Feia pocs anys que la Guerra Civil Espanyola havia acabat, i amb influents amistats, la família Argelaga va poder conservar els béns i la relativa fortuna heretada dels pares. Així que podien permetés el luxe d’estiuejar de manera senzilla i no massa costosa.

Una tarda clara i canicular, poc després de dinar, uns forasters passaren pel davant de la tenda dels Argelaga, i es posaren a xerrar força estona, finalment, decidiren anar fer una volta tots junts pels contorns.
Els nouvinguts, eren nou tots junts: dues parelles, de tres i dos fills cadascuna. Així que en total, foren tretze, mal número, i la més menuda era la Jovita...
Enfilaren cim amunt, i tot d’una, la Jovita veient una formosa guineu, es deslligà del grup sense que la colla se n’adonés. Tot corrent, va caure dins d’un sot ple de flocs i rostolls i va perdre el coneixement.

Els pares en adonar-se’n de la seva absència, varen començar a cridar-la, però els crits no arribaven a la nena, i la tarda que havia estat clara, es va tornar fosca; enterbolida, fredosa i angoixant. Al cap de poc, en desvetllar-se la intrèpida però isolada Jovita, s’adonà que tenia la cama ferida i gairebé no es podia moure. Emmanseïda per la paüra, es va concentrar en un estat místic i devot, i va pensar només en la mare.
A la Montserrat li arribaven els senyals telepàtics, i intuïtivament, com induïda per una força estranya, va seguir un camí que ella el veia clar. Tots l’anaven seguint calladament.
Al cap d’una estona la Montserrat, estimulada per les ones del reclam de la filla, va arribar fins al clot on estava la seva estimada Jovita.

Adela Filà Avellana