Cercador
Un duel ancestral
Un relat de: Marc Becat Busquet- Compartir:
–Aquest any no te n’escaparàs, no.
–Però si mai me n’he volgut escapar, home.
Ara mateix, no podríem afirmar amb seguretat si aquests dos homes que semblaven discutir eren amics. Però si fóssiu de la zona sabríeu que bé que ho són, i potser dels que més. Així i tot, hi ha un període de l’any que, religiosament, es fixen un repte comú – per no dir duel, terme ja antiquat. Aquesta bonica amistat, llavors, es transforma en una competició ferotge i despietada. El poble sencer sempre espera amb ànsies aquesta data i el bar sempre s’omple d’apostes i pronòstics.
–Aquest any serà la bona, ho puc notar.
–Però si portes perdent cinc a zero –li va respondre el cambrer, mentres estava servint-los una nova ronda.
–Deixa’l en pau, vinga –va dir-li l’amic més tranquil, agafant les cerveses del cambrer.
–Aquest any serà diferent, us dic! Aquí i avui, amb el Martí com a testimoni – deia, mentre movia energèticament el dit assenyalant el cambrer–, et repto a aquesta tradició centenària. Què dic: mil·lenària! – va continuar, ara aixecat. Et deixo triar el dia, el format i fins i tot la roba que portarem: amb jaqueta o sense, vestits o tot nus. Només hi poso una condició. No pots demanar l’ajuda de ningú, és un duel entre tu i jo, entre el teu intel·lecte i el meu.
–Ja saps que sempre ho he fet sol, jo... –va respondre-li el seu amic, com si fos un refrany que ja estigués acostumat a sentir.
–Tinc el teu acord, llavors?
–Mai me n’he escapat, i no penso començar enguany, bé ho saps!
–Meravellós! Martí –va preguntar, mirant al cambrer–podries fer els honors?
–Oi tant! I mentre els dos amics es donaven la mà energèticament, el Martí aixecar una mà, amb l’altre mà que reposava sobre la taula, tot recitant amb un aire cerimoniós–Pel poder d’àrbitre i gerent del bar del poble, us cito tots dos el dia de Tots Sants a aquesta mateixa taula. L’inici de la recol·lecta dels ingredients serà donat per l’encesa de la flama del Canigó. Amics meus, espero que seguiu les antigues usances i honoreu els termes d’aquest tradicional duel i dels nostres avantpassats. Dit això, dono per obert el duel de ratafia. Endavant!
I dit i fet, que l’amic Jan va sortir corrents del bar, com si portés un coet al cul. El bo del Cesc, ell, es va acabar tranquil·lament el seu beure, i fins i tot en va fer un altre amb els companys de costat. Estem a una setmana de Sant Joan.
Fem un salt al temps per retrobar-nos al mateix bar, a la mateixa taula, cent vint-i-vuit dies després – altrament dit, per Tots Sants.
El dia del concurs, el bar del poble es convertia en un bullici de gent. Les taules estaven parades amb copes de vidre, llestes per a rebre les mostres de ratafia. El Cesc ja es trobava al bar, amb la seva ampolla de ratafia ja a la taula. L’ampolla era llarga, de vidre, i probablement reutilitzada. Per si feia falta recordar-ho, el Cesc havia enganxat a l’ampolla una petita etiqueta, simple però efectiva, escrita a mà, que posava “Ratafia, Cal Rectoret, 2024”.
No ens hem d’estranyar que el Jan arribi amb tardança, car era una persona coneguda al poble per la seva extravagància, i enguany tampoc va decebre.
La porta va fer un soroll sord al obrir-se, fent entrar un vent àlgid a tot al bar. Tothom va callar alhora, conscients de la transcendència del moment històric que anaven a viure. Va entrar el Jan, amb passes segures i una confiança desbordant. Els habituals s’anaven aixecant per deixar-li pas, fins que va arribar davant de la taula del Cesc, única persona asseguda, que continuava gaudint del seu beure. El Jan anava vestit elegantment, amb americana, corbata i barret, com si fos un gàngster americà dels anys de la prohibició. Portava una caixeta de fusta a manera de maleta a cada mà. En va posar una primera sobre la taula del Cesc, amb molta cura. Amb el mateix braç, va obrir la caixa i, si ho pregunteu encara avui a les persones presents, asseguraran que una forta llum va irradiar de dins. Molts van haver de tancar els ulls enlluernats, com si haguessin fitat el sol. En canvi, si li pregunteu al Cesc, dirà que només havia guarnit l’interior de la capsa amb un parell de bombetes per afegir-hi un efecte especial. A poc a poc, a mesura que les pupil·les s’adaptaven i que la lluentor disminuïa, s’obria pas la imatge d’una ampolla. Estava presentada amb una etiqueta que convidava a la imaginació, car representava una visió d’artista difícil d’explicar per escrit, que apel·lava a l’imaginari i tradició ratafienca. El color del líquid era d’un marró daurat, que fins i tot els més coneixedors no havien vist mai. El Jan gaudia del silenci que havia imposat aquesta aparició. “Us presento, aquí i avui, al bar del Martí, la ratafia que em coronarà” va dir amb un to solemne i respectuós, mentre treia de la segona maleta, invisibilitzada per l’atenció de la primera, una corona de llaurers, que va lliurar amb un gest solemne al cambrer.
–Martí, si us plau, com a arbitre i jutge d’aquest duel ancestral et toca a tu la custòdia de la corona triumphalis, per atorgar al guanyador.
–Ets un flipat... –li va dir el Cesc, mentres el Martí acceptava sense pensar-s’ho gaire aquesta feixuga responsabilitat.
–Riu ara que pots, Martí, que aviat ja no riuràs més. Car la ratafia que presento avui no és pas una ratafia qualsevol, no... Teníem una setmana de marge abans de poder collir les plantes, però no em vaig quedar de braços plegats, no. Vaig recórrer dia i nit les més grans i antigues biblioteques, fins que vaig trobar un antic recull de cartes del Jacint Verdaguer a la part més fosca i amagada de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Amb puny i lletra seva, en un missatge críptic que vaig poder desxifrar gràcies al meu gran intel·lecte, parlava de la localització i hora concreta de collita de la mística Planta.
–No parlaràs pas de... –el va tallar el Martí, mirant-lo en un aire preocupat i sense aixecar-se de la cadira. Les seves paraules van afegir tensió i sobretot autenticitat al relat del Martí.
–Veig que n’has sentit a parlar. La famosa i mística Planta de Sant Joan de Jacint Verdaguer, per la qual va realitzar la pujada del cim del Canigó i va escriure el seu famós llibre, a fi d’amagar l’objectiu verdader d’aquesta empresa! La planta que només creix el dia de Sant Joan quan el sol està al zenit de la seva corba, altrament dit quan el sol està al punt més alt del dia més llarg de l’any. Al bell mig del bosc de les fades, a la natura més interior del Canigó, creix la mística flor. I jo, jo –va repetir alçant la veu i assenyalant-se a si mateix mentre buscava el públic amb la mirada–, la vaig trobar: irradiava d’un color groguenc diví, difícil de descriure en paraules. La seva collita és impossible, però la llegenda diu que l’encesa de la foguera de Sant Joan, al cim del Canigó, crea durant un curt moment una distorsió en la barrera màgica del bosc. Justament la mateixa foguera que donava tret de sortida del nostre duel. Em vaig afanyar i vaig gosar agafar un tros de la planta, prenent cura de deixar el nucli viu seguint les instruccions del Jacint Verdaguer. Barrejada amb la ratafia dona aquest resultat de gust intens però suau, amb aquest color tan particular i únic que tots podeu percebre.
–Maleït sigues, Jan. Si t’estimessis de veritat la ratafia, mai hauries collit aquesta planta, i l’hauries deixat viure durant aquesta nit tan màgica. No podem saber quines en poden ser les conseqüències...
–I això no és tot, amic meu! L’altre ingredient primordial d’una ratafia són les nous verdes. Per un litre, se’n requereixen sis. I el nostre estimat país, per tossudesa de la història, està dividit en sis zones: la Catalunya Nord, el Principat, les illes, el País Valencià, la Franja i l’Alguer. No et puc pas dir la dificultat que és trobar una nou verda a l’Alguer... Però valia la pena. Aquesta barreja d’identitats tan diferents i alhora comunes ha donat, com era d’esperar, un gust únic a la ratafia.
–Veig que no has pas perdut el temps.
–I et preguntaràs, quina base hauré utilitzat? Com bé saps, hi ha dues grans escoles de pensament. L’Escola de l’Anoia, que utilitza una barreja d’anís alcoholitzat, i l’Escola de la Garrotxa, que aposten per un fort aiguardent com a base per després disminuir-ne el grau al gust utilitzant almívar. Com bé saps, jo mai he sigut gaire aficionat a aquesta última, però no pas per això soc partidari de la primera. Així que vaig decidir tirar pel dret, i agafar el millor de cada escola.
–Martí, espero que no hagis gosat... –el va tallar el Jan, amb una mirada penetrant.
–El que sents, Jan. Vaig decidir crear la meva pròpia Escola: amb una barreja calculada al mil·lilitre d’anís dolç, anís sec, aiguardent i almívar. Agafant el millor de cada ú, per una barreja innovadora, transgressora i revolucionària!
–Però que dius, ignorant! Per alguna raó mai es barregen aquests dos alcohols. Has creat un nou líquid amb propietats totalment desconegudes. Estàs jugant amb foc, Jan, i en patirem tots les conseqüències.
–A partir d’aquí, la resta era un joc de nens –va dir el Martí amb un somriure orgullós, ignorant aposta la reflexió del seu amic, potser per supèrbia, o car intuïa una pisca de veritat en les seves paraules. Només quedava anar a buscar les altres plantes per aquí i per allà: el fonoll el vaig anar a buscar prop de Vallfogona, al Barberà, la farigola a Prades, l’espígol al Baix Urgell i les roses, òbviament, a Roses
–Carai, un verdader joc de nens efectivament. Ja em fas por, ja...
–Ho diràs amb ironia, però bé tindries raó si ho diguessis amb veritat. I ara, prou de xerrameca. A tastar!
El Cesc i el Jan van omplir les copes del jurat, que estava compost, com cada any, per grans coneixedors de la ratafia, habituals del bar i gent del poble, i la copa del Martí –l’elegit àrbitre que havia de desempatar si no es posaven d’acord.
En Jan, amb un somriure d'autoconfiança, esperava el veredicte, convençut que la seva ratafia seria insuperable gràcies a les seves herbes exòtiques i aromes complexes. A mesura que el jurat tastava les dues ratafies, una transformació subtil però evident s’anava produint. La ratafia d'en Jan era impressionant, sí, única, també, i innovadora, sens dubte. Però també era aclaparadora, carregosa i, sobretot, artificiosa. Tenia tants matisos que es perdia la simplicitat que feia especial aquesta típica beguda tradicional. La ratafia d'en Cesc, en canvi, era com una abraçada càlida en un dia fred. Els seus sabors eren profunds i equilibrats, cada glop evocava les aromes del bosc i els prats que envoltaven el poble.
No va fer falta que el Martí desempatés, car el guanyador era clar. El Jan, com us podeu imaginar, va protestar: hi ha hagut trampes, és ratafia comprada, ha pagat el jurat. Fins que el mateix Cesc li va fer provar la ratafia.
–Impressionant, amic meu! Però com t’ho has fet, què hi has posat? –es va inquirir el Cesc, que s’havia oblidat del seu mal perdre a l’induir-se del màgic líquid.
–Com cada any, company. Aprofito la passejada diària del gos per anar identificant les plantes que tenim prop de la masia. I, al dia de collita, en faig la recol·lecta amb cura. Per la barreja, sempre guardo en ment el que em deia el pare: sobretot, equilibri!
La gent que envoltava els amics assentia amb un somriure. Són molts els que reveuen la imatge del Cesc, que cada primavera surt al bosc que envolta el poble amb la seva cistella de vímet i el seu vell llibre de plantes, sempre acompanyat del seu gos.
–Però aquest rere gust... Què és? Cireres? Car coneixes les normes, només hi podem posar plantes collites per nosaltres mateixos. I no recordo haver-te vist pel Baix Llobregat collint...
–Que dius, home! No és pas necessari anar tan lluny per donar-li aquest rere gust dolç! Ja saps que amb el pas dels anys, he après a apreciar les petites meravelles que s’amagaven al voltant de casa meva. Enguany hi he posat garrofa, un polsim, si més no, per provar.
–Què vols dir, un polsim?–va preguntar el Cesc, amb aire dubitatiu.
–Un polsim, vaja! Un petit grapadet, un ditet, un pensament.
–Què carai t’empatolles? Que hi has posat la idea metafísica kantiana de la garrofa, o què? De quants grams estem parlant?
–Quantes vegades t’ho hauré de repetir, Jan. Per fer una bona ratafia, has de recollir només el que la natura t’ofereix. La màgia no resideix en la raretat o quantitat dels ingredients, sinó en l’harmonia amb què es preparava.
El Jan va meditar sobre aquesta reflexió. Però veient que el públic restava a l’espera de la seva reacció, va decidir honorar la tradició del duel ancestral del qual formava part. Amb un últim glop de ratafia, es va empassar el seu orgull, va estirar el braç i va dir: “Reconec la meva derrota, amic meu.” I amb una encaixada de mans, es va donar per acabat el duel ancestral d’enguany.
El Martí va atorgar la corona triumphalis al Cesc, que va acceptar per tradició més que per sentit estètic.
–Harmonia, dius. Ja veuràs l’any vinent. La meva ratafia serà el súmmum de l’harmonia, el Beethoven de les begudes macerades, l’home de Vitruvi encarnat en ampolla –i, amb un aire interrogatiu, va continuar, probablement pensant a veu alta més que per altra cosa– i, de fet, hauria de veure quan costaria un viatge a Florència. Per fer recerca sobre harmonia, òbviament.
–Jan, amic meu, sempre en fas un gra massa.
–Però si mai me n’he volgut escapar, home.
Ara mateix, no podríem afirmar amb seguretat si aquests dos homes que semblaven discutir eren amics. Però si fóssiu de la zona sabríeu que bé que ho són, i potser dels que més. Així i tot, hi ha un període de l’any que, religiosament, es fixen un repte comú – per no dir duel, terme ja antiquat. Aquesta bonica amistat, llavors, es transforma en una competició ferotge i despietada. El poble sencer sempre espera amb ànsies aquesta data i el bar sempre s’omple d’apostes i pronòstics.
–Aquest any serà la bona, ho puc notar.
–Però si portes perdent cinc a zero –li va respondre el cambrer, mentres estava servint-los una nova ronda.
–Deixa’l en pau, vinga –va dir-li l’amic més tranquil, agafant les cerveses del cambrer.
–Aquest any serà diferent, us dic! Aquí i avui, amb el Martí com a testimoni – deia, mentre movia energèticament el dit assenyalant el cambrer–, et repto a aquesta tradició centenària. Què dic: mil·lenària! – va continuar, ara aixecat. Et deixo triar el dia, el format i fins i tot la roba que portarem: amb jaqueta o sense, vestits o tot nus. Només hi poso una condició. No pots demanar l’ajuda de ningú, és un duel entre tu i jo, entre el teu intel·lecte i el meu.
–Ja saps que sempre ho he fet sol, jo... –va respondre-li el seu amic, com si fos un refrany que ja estigués acostumat a sentir.
–Tinc el teu acord, llavors?
–Mai me n’he escapat, i no penso començar enguany, bé ho saps!
–Meravellós! Martí –va preguntar, mirant al cambrer–podries fer els honors?
–Oi tant! I mentre els dos amics es donaven la mà energèticament, el Martí aixecar una mà, amb l’altre mà que reposava sobre la taula, tot recitant amb un aire cerimoniós–Pel poder d’àrbitre i gerent del bar del poble, us cito tots dos el dia de Tots Sants a aquesta mateixa taula. L’inici de la recol·lecta dels ingredients serà donat per l’encesa de la flama del Canigó. Amics meus, espero que seguiu les antigues usances i honoreu els termes d’aquest tradicional duel i dels nostres avantpassats. Dit això, dono per obert el duel de ratafia. Endavant!
I dit i fet, que l’amic Jan va sortir corrents del bar, com si portés un coet al cul. El bo del Cesc, ell, es va acabar tranquil·lament el seu beure, i fins i tot en va fer un altre amb els companys de costat. Estem a una setmana de Sant Joan.
Fem un salt al temps per retrobar-nos al mateix bar, a la mateixa taula, cent vint-i-vuit dies després – altrament dit, per Tots Sants.
El dia del concurs, el bar del poble es convertia en un bullici de gent. Les taules estaven parades amb copes de vidre, llestes per a rebre les mostres de ratafia. El Cesc ja es trobava al bar, amb la seva ampolla de ratafia ja a la taula. L’ampolla era llarga, de vidre, i probablement reutilitzada. Per si feia falta recordar-ho, el Cesc havia enganxat a l’ampolla una petita etiqueta, simple però efectiva, escrita a mà, que posava “Ratafia, Cal Rectoret, 2024”.
No ens hem d’estranyar que el Jan arribi amb tardança, car era una persona coneguda al poble per la seva extravagància, i enguany tampoc va decebre.
La porta va fer un soroll sord al obrir-se, fent entrar un vent àlgid a tot al bar. Tothom va callar alhora, conscients de la transcendència del moment històric que anaven a viure. Va entrar el Jan, amb passes segures i una confiança desbordant. Els habituals s’anaven aixecant per deixar-li pas, fins que va arribar davant de la taula del Cesc, única persona asseguda, que continuava gaudint del seu beure. El Jan anava vestit elegantment, amb americana, corbata i barret, com si fos un gàngster americà dels anys de la prohibició. Portava una caixeta de fusta a manera de maleta a cada mà. En va posar una primera sobre la taula del Cesc, amb molta cura. Amb el mateix braç, va obrir la caixa i, si ho pregunteu encara avui a les persones presents, asseguraran que una forta llum va irradiar de dins. Molts van haver de tancar els ulls enlluernats, com si haguessin fitat el sol. En canvi, si li pregunteu al Cesc, dirà que només havia guarnit l’interior de la capsa amb un parell de bombetes per afegir-hi un efecte especial. A poc a poc, a mesura que les pupil·les s’adaptaven i que la lluentor disminuïa, s’obria pas la imatge d’una ampolla. Estava presentada amb una etiqueta que convidava a la imaginació, car representava una visió d’artista difícil d’explicar per escrit, que apel·lava a l’imaginari i tradició ratafienca. El color del líquid era d’un marró daurat, que fins i tot els més coneixedors no havien vist mai. El Jan gaudia del silenci que havia imposat aquesta aparició. “Us presento, aquí i avui, al bar del Martí, la ratafia que em coronarà” va dir amb un to solemne i respectuós, mentre treia de la segona maleta, invisibilitzada per l’atenció de la primera, una corona de llaurers, que va lliurar amb un gest solemne al cambrer.
–Martí, si us plau, com a arbitre i jutge d’aquest duel ancestral et toca a tu la custòdia de la corona triumphalis, per atorgar al guanyador.
–Ets un flipat... –li va dir el Cesc, mentres el Martí acceptava sense pensar-s’ho gaire aquesta feixuga responsabilitat.
–Riu ara que pots, Martí, que aviat ja no riuràs més. Car la ratafia que presento avui no és pas una ratafia qualsevol, no... Teníem una setmana de marge abans de poder collir les plantes, però no em vaig quedar de braços plegats, no. Vaig recórrer dia i nit les més grans i antigues biblioteques, fins que vaig trobar un antic recull de cartes del Jacint Verdaguer a la part més fosca i amagada de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Amb puny i lletra seva, en un missatge críptic que vaig poder desxifrar gràcies al meu gran intel·lecte, parlava de la localització i hora concreta de collita de la mística Planta.
–No parlaràs pas de... –el va tallar el Martí, mirant-lo en un aire preocupat i sense aixecar-se de la cadira. Les seves paraules van afegir tensió i sobretot autenticitat al relat del Martí.
–Veig que n’has sentit a parlar. La famosa i mística Planta de Sant Joan de Jacint Verdaguer, per la qual va realitzar la pujada del cim del Canigó i va escriure el seu famós llibre, a fi d’amagar l’objectiu verdader d’aquesta empresa! La planta que només creix el dia de Sant Joan quan el sol està al zenit de la seva corba, altrament dit quan el sol està al punt més alt del dia més llarg de l’any. Al bell mig del bosc de les fades, a la natura més interior del Canigó, creix la mística flor. I jo, jo –va repetir alçant la veu i assenyalant-se a si mateix mentre buscava el públic amb la mirada–, la vaig trobar: irradiava d’un color groguenc diví, difícil de descriure en paraules. La seva collita és impossible, però la llegenda diu que l’encesa de la foguera de Sant Joan, al cim del Canigó, crea durant un curt moment una distorsió en la barrera màgica del bosc. Justament la mateixa foguera que donava tret de sortida del nostre duel. Em vaig afanyar i vaig gosar agafar un tros de la planta, prenent cura de deixar el nucli viu seguint les instruccions del Jacint Verdaguer. Barrejada amb la ratafia dona aquest resultat de gust intens però suau, amb aquest color tan particular i únic que tots podeu percebre.
–Maleït sigues, Jan. Si t’estimessis de veritat la ratafia, mai hauries collit aquesta planta, i l’hauries deixat viure durant aquesta nit tan màgica. No podem saber quines en poden ser les conseqüències...
–I això no és tot, amic meu! L’altre ingredient primordial d’una ratafia són les nous verdes. Per un litre, se’n requereixen sis. I el nostre estimat país, per tossudesa de la història, està dividit en sis zones: la Catalunya Nord, el Principat, les illes, el País Valencià, la Franja i l’Alguer. No et puc pas dir la dificultat que és trobar una nou verda a l’Alguer... Però valia la pena. Aquesta barreja d’identitats tan diferents i alhora comunes ha donat, com era d’esperar, un gust únic a la ratafia.
–Veig que no has pas perdut el temps.
–I et preguntaràs, quina base hauré utilitzat? Com bé saps, hi ha dues grans escoles de pensament. L’Escola de l’Anoia, que utilitza una barreja d’anís alcoholitzat, i l’Escola de la Garrotxa, que aposten per un fort aiguardent com a base per després disminuir-ne el grau al gust utilitzant almívar. Com bé saps, jo mai he sigut gaire aficionat a aquesta última, però no pas per això soc partidari de la primera. Així que vaig decidir tirar pel dret, i agafar el millor de cada escola.
–Martí, espero que no hagis gosat... –el va tallar el Jan, amb una mirada penetrant.
–El que sents, Jan. Vaig decidir crear la meva pròpia Escola: amb una barreja calculada al mil·lilitre d’anís dolç, anís sec, aiguardent i almívar. Agafant el millor de cada ú, per una barreja innovadora, transgressora i revolucionària!
–Però que dius, ignorant! Per alguna raó mai es barregen aquests dos alcohols. Has creat un nou líquid amb propietats totalment desconegudes. Estàs jugant amb foc, Jan, i en patirem tots les conseqüències.
–A partir d’aquí, la resta era un joc de nens –va dir el Martí amb un somriure orgullós, ignorant aposta la reflexió del seu amic, potser per supèrbia, o car intuïa una pisca de veritat en les seves paraules. Només quedava anar a buscar les altres plantes per aquí i per allà: el fonoll el vaig anar a buscar prop de Vallfogona, al Barberà, la farigola a Prades, l’espígol al Baix Urgell i les roses, òbviament, a Roses
–Carai, un verdader joc de nens efectivament. Ja em fas por, ja...
–Ho diràs amb ironia, però bé tindries raó si ho diguessis amb veritat. I ara, prou de xerrameca. A tastar!
El Cesc i el Jan van omplir les copes del jurat, que estava compost, com cada any, per grans coneixedors de la ratafia, habituals del bar i gent del poble, i la copa del Martí –l’elegit àrbitre que havia de desempatar si no es posaven d’acord.
En Jan, amb un somriure d'autoconfiança, esperava el veredicte, convençut que la seva ratafia seria insuperable gràcies a les seves herbes exòtiques i aromes complexes. A mesura que el jurat tastava les dues ratafies, una transformació subtil però evident s’anava produint. La ratafia d'en Jan era impressionant, sí, única, també, i innovadora, sens dubte. Però també era aclaparadora, carregosa i, sobretot, artificiosa. Tenia tants matisos que es perdia la simplicitat que feia especial aquesta típica beguda tradicional. La ratafia d'en Cesc, en canvi, era com una abraçada càlida en un dia fred. Els seus sabors eren profunds i equilibrats, cada glop evocava les aromes del bosc i els prats que envoltaven el poble.
No va fer falta que el Martí desempatés, car el guanyador era clar. El Jan, com us podeu imaginar, va protestar: hi ha hagut trampes, és ratafia comprada, ha pagat el jurat. Fins que el mateix Cesc li va fer provar la ratafia.
–Impressionant, amic meu! Però com t’ho has fet, què hi has posat? –es va inquirir el Cesc, que s’havia oblidat del seu mal perdre a l’induir-se del màgic líquid.
–Com cada any, company. Aprofito la passejada diària del gos per anar identificant les plantes que tenim prop de la masia. I, al dia de collita, en faig la recol·lecta amb cura. Per la barreja, sempre guardo en ment el que em deia el pare: sobretot, equilibri!
La gent que envoltava els amics assentia amb un somriure. Són molts els que reveuen la imatge del Cesc, que cada primavera surt al bosc que envolta el poble amb la seva cistella de vímet i el seu vell llibre de plantes, sempre acompanyat del seu gos.
–Però aquest rere gust... Què és? Cireres? Car coneixes les normes, només hi podem posar plantes collites per nosaltres mateixos. I no recordo haver-te vist pel Baix Llobregat collint...
–Que dius, home! No és pas necessari anar tan lluny per donar-li aquest rere gust dolç! Ja saps que amb el pas dels anys, he après a apreciar les petites meravelles que s’amagaven al voltant de casa meva. Enguany hi he posat garrofa, un polsim, si més no, per provar.
–Què vols dir, un polsim?–va preguntar el Cesc, amb aire dubitatiu.
–Un polsim, vaja! Un petit grapadet, un ditet, un pensament.
–Què carai t’empatolles? Que hi has posat la idea metafísica kantiana de la garrofa, o què? De quants grams estem parlant?
–Quantes vegades t’ho hauré de repetir, Jan. Per fer una bona ratafia, has de recollir només el que la natura t’ofereix. La màgia no resideix en la raretat o quantitat dels ingredients, sinó en l’harmonia amb què es preparava.
El Jan va meditar sobre aquesta reflexió. Però veient que el públic restava a l’espera de la seva reacció, va decidir honorar la tradició del duel ancestral del qual formava part. Amb un últim glop de ratafia, es va empassar el seu orgull, va estirar el braç i va dir: “Reconec la meva derrota, amic meu.” I amb una encaixada de mans, es va donar per acabat el duel ancestral d’enguany.
El Martí va atorgar la corona triumphalis al Cesc, que va acceptar per tradició més que per sentit estètic.
–Harmonia, dius. Ja veuràs l’any vinent. La meva ratafia serà el súmmum de l’harmonia, el Beethoven de les begudes macerades, l’home de Vitruvi encarnat en ampolla –i, amb un aire interrogatiu, va continuar, probablement pensant a veu alta més que per altra cosa– i, de fet, hauria de veure quan costaria un viatge a Florència. Per fer recerca sobre harmonia, òbviament.
–Jan, amic meu, sempre en fas un gra massa.
