Cercador
Un dia és un dia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Tot té un preu.
El preu d'un dia és un dia a la llarga és alt i l'Everest li té enveja.
La Zabel que tenia nom com d'etiqueta en anglès jugava amb els dies i amb els preus i no era botiguera enlloc.
La Zabel habita un galliner abandonat que havia estat d'uns gitanos en una espai de bosc ni massa maltractat ni massa visitat.
Queden residus d'aquella gent ambulant i nòmada amb carro i ruc. Li va cridar l'atenció un rètol de fusta prima desenganxada d'una caixa de verdures on s'hi llegia 'churumbel' i a tothora se'l mira i toca i si no vigila es pot fer mal amb les grapes.
La Zabel no entén el mot. Però li agrada, tan escrit com llegit. L'escola no li va provar i és força analfabeta.
La Zabel va ser una noia que quan va valorar-se físicament -edat adolescent- era massa maca (i hi afegia un abillar-se extremat, digues-li provocatiu, seguint el model d'Alaska, una cantant que admirava) i quan en Jandro li deia 'vinga, tia, que un dia és un dia', ella feia cas. S'injectaven el més fort i també xingaven amb desfici. Va fer sort de no quedar prenyada. Va perdre el tot que tenia que era poc: família que més aviat li va dir bon vent i barca nova, feina invisible i dents que va descuidar. Les canes i les arrugues prematures van visitar-la per a no marxar.
Va haver de ser ingressada en un centre del qual només recordava plors i medicació, hores obscures i un estar absurd i absort.
La Zabel va fugir-ne.
Un dia és un dia, un dia és un dia...es podria desfullar una margarida així i cap pètal podria canviar el destí.
El seu avi havia mort per un dia és un dia farcit d'ampolles de ginebra amb les quals ella jugava a bitlles mentre el vell reia tot gotejant bavaies lluentes (que el gat tísic d'inclinacions pertorbades intentava aprofitar posant-se a sota) i ella l'escarnia i de resultes alguna plantofada que rebia. Corria, la Zabel, a amagar-se sota la taula de fòrmica que es bufava i rebufava a la cuina on la seva mare amargada sovint bullia patates grillades (com ella mateixa mentre li creixia un tumor als ovaris) recollides d'un femer mentre el seu marit vivia un dia és un dia en un casino desguarnit i quasi no hi guanyava res i tornava de mala llet encara que fos desnatada, tot plegat motius per no saber abraçar.
La Zabel era la riota a l'escola i una mala mestra li va dibuixar un bigoti a la cara amb un retolador. La Zabel tenia por d'anar al bàter perquè els nens es posaven d'acord per cridar tots alhora 'Zabel calces marranes, Zabel calces pixades!' Al pati sempre anava cap a la porta gran, la d'entrada i sortida, i la picava. Pum, pum, pum. Pum, pum, pum. Es concentrava en aquell so metàl·lic fins que la renyaven i algú li prenia l'entrepà quan en duia.
La Zabel, un preciós aneguet lleig que no va saber volar. No va poder.
Aviat l'aniran a buscar. Ella que somriu resseguint amb un dit índex el mot 'churumbel', com si fos una paraula màgica amb olor de muguet que va trobar al rierol a tocar i que olorant-lo amb els ulls tancats la va traslladar a un món molt millor que no pas els que hagi conegut.
El preu d'un dia és un dia a la llarga és alt i l'Everest li té enveja.
La Zabel que tenia nom com d'etiqueta en anglès jugava amb els dies i amb els preus i no era botiguera enlloc.
La Zabel habita un galliner abandonat que havia estat d'uns gitanos en una espai de bosc ni massa maltractat ni massa visitat.
Queden residus d'aquella gent ambulant i nòmada amb carro i ruc. Li va cridar l'atenció un rètol de fusta prima desenganxada d'una caixa de verdures on s'hi llegia 'churumbel' i a tothora se'l mira i toca i si no vigila es pot fer mal amb les grapes.
La Zabel no entén el mot. Però li agrada, tan escrit com llegit. L'escola no li va provar i és força analfabeta.
La Zabel va ser una noia que quan va valorar-se físicament -edat adolescent- era massa maca (i hi afegia un abillar-se extremat, digues-li provocatiu, seguint el model d'Alaska, una cantant que admirava) i quan en Jandro li deia 'vinga, tia, que un dia és un dia', ella feia cas. S'injectaven el més fort i també xingaven amb desfici. Va fer sort de no quedar prenyada. Va perdre el tot que tenia que era poc: família que més aviat li va dir bon vent i barca nova, feina invisible i dents que va descuidar. Les canes i les arrugues prematures van visitar-la per a no marxar.
Va haver de ser ingressada en un centre del qual només recordava plors i medicació, hores obscures i un estar absurd i absort.
La Zabel va fugir-ne.
Un dia és un dia, un dia és un dia...es podria desfullar una margarida així i cap pètal podria canviar el destí.
El seu avi havia mort per un dia és un dia farcit d'ampolles de ginebra amb les quals ella jugava a bitlles mentre el vell reia tot gotejant bavaies lluentes (que el gat tísic d'inclinacions pertorbades intentava aprofitar posant-se a sota) i ella l'escarnia i de resultes alguna plantofada que rebia. Corria, la Zabel, a amagar-se sota la taula de fòrmica que es bufava i rebufava a la cuina on la seva mare amargada sovint bullia patates grillades (com ella mateixa mentre li creixia un tumor als ovaris) recollides d'un femer mentre el seu marit vivia un dia és un dia en un casino desguarnit i quasi no hi guanyava res i tornava de mala llet encara que fos desnatada, tot plegat motius per no saber abraçar.
La Zabel era la riota a l'escola i una mala mestra li va dibuixar un bigoti a la cara amb un retolador. La Zabel tenia por d'anar al bàter perquè els nens es posaven d'acord per cridar tots alhora 'Zabel calces marranes, Zabel calces pixades!' Al pati sempre anava cap a la porta gran, la d'entrada i sortida, i la picava. Pum, pum, pum. Pum, pum, pum. Es concentrava en aquell so metàl·lic fins que la renyaven i algú li prenia l'entrepà quan en duia.
La Zabel, un preciós aneguet lleig que no va saber volar. No va poder.
Aviat l'aniran a buscar. Ella que somriu resseguint amb un dit índex el mot 'churumbel', com si fos una paraula màgica amb olor de muguet que va trobar al rierol a tocar i que olorant-lo amb els ulls tancats la va traslladar a un món molt millor que no pas els que hagi conegut.
Comentaris
-
Actual[Ofensiu]Eloi Miró | 09-04-2013
Trist i actual. Marginació en una escola... drogues... ben bé el panorama que et trobes avui en dia en un institut i a la societat. Què és el que fa que siguem tant cruels amb aquelles persones que les considerem més dèbils que nosaltres? inferiors potser? Realment no és just, però malgrat tot és molt difícil combatre la marginació... o potser impossible?
Felicitats pel relat Mena, amb força i originalitat, sempre tens quelcom per fer-nos pensar eh? (jajaja)
Una abraçada i bon dilluns!
Eloi
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439937 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com