Un clauer d'or

UN CLAUER D’OR

Quan els companys acabaven la jornada i sortien de la fàbrica, el veien assegut al pedrís al final de la façana. Els que hi passaven pel davant, abaixaven els ulls com empegueïts de mirar-se’l. Ell somreia i els saludava amb veu alta, increpant-los: “Ei nois, tan esllomats aneu, que ni podeu saludar-me?” La presència de l’home al pedrís interpel·lant-los quan sortien de la feina, es va convertir en una constant.
Feia un somriure ample, no absent, però, d’un deix d’amargura quan els deia, fent oscil·lar amb la mà un ostentós clauer d’or que representava unes banyes; de boc, cérvol o de bou, això tant és pel que fa al cas. Deia: Jo també pencava de sol a sol, com vosaltres. Però mira, la vida fa tombs... ara visc com un rei, tu!”
-Que li va tocar la loteria? -va demanar un aprenent a l’operari.
-Més aviat va patir un daltabaix, pobre- li va dir l’operari-. Fa deu anys, després de la guerra, quan la fàbrica va tornar a engegar, treballava tot el que podia i més. Volia sortir de la misèria de la postguerra i oferir-li una bona vida a la dona amb qui s’acabava de casar. Molts dies doblava torn fent també el de nit quan algun company li demanava. Una d’aquelles nits algú li va anar a dir que no calia que s’hi esforcés tant, que la seva dona ja guanyava prou diners per la seva banda.
Quan amb la granota i tot va sortir disparat cap a casa, vam pensar que faria algun disbarat. Doncs no! Tret d’un parell de mastegots a la dona quan es va assegurar que era cert el que li havien dit, la resta van ser condicions i paraules. Es veu que li va dir a la dona, que si era puta, seria una puta que treballaria per ell; que ja calia que s’hi esmercés perquè ell deixaria de treballar i ella l’hauria de mantenir. Així va anar la cosa, noi. Què et sembla...?
Sense rumiar-s’ho, el noi va respondre.
-Per molt que faci el fatxenda amb el clauer i la rialla... només fa que castigar-se.



Pseudònim
- (Mostela)