Ulls blaus

Un relat de: Ainoa

Té els ulls blaus, no em cansaria de mirar-los, ara ja els he atrapat dins meu, ara els tindré per recordar-los tota la vida, mai l'oblidaré, encara que mai l'he conegut...

Té els ulls blaus, no em cansaria de mirar-los, amb aquell caire de misteri, té alguna cosa que amaga, sé que per moltes vegades que el miri, no sabré res, no li he parlat, tan sols al passar per la seva vora, he deixat caure una moneda al palmell de la mà. Ens hem mirat i per segons he quedat eclipsada, m'ha xiuxiuejat les gràcies i unes benaventurances resaven de la seva boca, potser eren sinceres, no ho sé, ni tan se vols les he sentides.

És hivern, no duu samarreta, ni camisa, cap tipus de jaqueta per vella que sigui, que li abrigui el cos nu i li cobreixi les espatlles del vent. Els pantalons li van curts, seu a terra, on les seves cames descansen de dur el pes d'un cos malmès. No mira cap punt fix, la seva mà demana ajuda a aquella riada de gent que camina amb pas ràpid, accelerat per la presència d'aquell home malformat. Un nen se'l mira amb curiositat, com si fos un animal que mai hagués vist, i l'assenyala a la seva mare, per compartir la troballa sota els llums de Nadal. La mare, lluny de explicar-li res al nen, li apreta la mà i accelera encara més el pas, mentre el renya, però el nen, no sap on és el mal. Ni tan se vols, la mirat la mare a la troballa, i sota els retrets de la mare, el nen segueix mirant aquell home.

La mare no ho fa.

De vegades l'home ho agreix, d'altres voldria que la gent se'l mirés com un ésser humà que és, com un home, sense compassió, sense llàstima. La vida no li ha donat un cos agraciat, ni la seva cara podria dir-se bonica, però té tota la força als ulls, on pot caminar tot els camins que les cames no li deixen, uns ulls a través dels quals pot entrar per moments en la vida d'aquells que es creuen amb ell, i se'l miren, tal i com ha fet amb mi, per moment, ell és jo, i jo sóc nua en mig d'un carrer. Ara les coses tornen com abans, i ja em trobo lluny d'ell, unes passes ben endavant, em giro, no m'està mirant, segueix perdut entre el fred, però no tremola.

M'agradaria atansar-me i dir-li...dir-li... senzillament segueixo caminant.

Comentaris

  • Crec que t'has de currar més els relats[Ofensiu]
    pivotatomic | 04-07-2005

    Em reafirmo en el que t'he dit abans, companya. Escrius bé i saps crear moments tendres i evocadors. A més, vas sobrada de sensibilitat i d'aquesta mirada que teniu els que escriviu abans amb el cor que amb el cap.

    Però et falta ser més acurada. Llegir-te els textes vàries vegades. Arrodonir les frases i els paràgrafs. Et poso aquest exemple:

    "Té els ulls blaus, no em cansaria de mirar-los, amb aquell caire de misteri, té alguna cosa que amaga, sé que per moltes vegades que el miri, no sabré res, no li he parlat, tan sols al passar per la seva vora, he deixat caure una moneda al palmell de la mà. Ens hem mirat i per segons he quedat eclipsada, m'ha xiuxiuejat les gràcies i unes benaventurances resaven de la seva boca, potser eren sinceres, no ho sé, ni tan se vols les he sentides."

    Aqui tens un seguit de frases no sempre ben lligades entre elles (falla la puntuació i que s'entengui no signifiqui que sigui correcte) i una expressió com "benaventurances resaven de la seva boca" que, si l'analitzes, és força incorrecte (la boca pot resar, però les benaventurances no resen pas res, oi?).

    Per mi, la forma correcte de fer aquest paràgraf seria

    Té uns ulls blaus i misteriosos que no em cansaria de mirar. Amaga alguna cosa i intueixo que per molt que l'observi, mai podré descobrir-la. No hem parlat. Tan sols, al passar pel seu costat, li he deixat caure una moneda al palmell de la mà. Llavors ens hem mirat i, durant un segon, he quedat eclipsada per la intensitat del seu esguard. M'ha xiuxiuejat les gràcies i una mena de benaventurances. Potser eren sinceres, no ho sé. Potser ni tan sols les he sentides de veritat.

    Es clar que això és només la meva opinió, eh?

    De totes maneres, els relats que t'he llegit m'han semblat força interessants. Et seguiré llegint!


  • Tendresa,...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-06-2005

    ...emotivitat, sacseig de consciències... Tot un món d'humanitat envoltat amb belles paraules, contundents i exactes...
    "Xapó", xicota! Salut i rebolica!

  • " perdut entre el fred "[Ofensiu]
    kispar fidu | 24-06-2005

    Si, la veritat és que en aquests moments venen ganes de dir-li... de dir-li... de dir-li alguna cosa que la veritat no se m'acut, però de dir-li quelcom que el faci sentir esperamces o que el faci somriure per uns instants...

  • toca la fibra[Ofensiu]
    neret | 22-06-2005

    no sé si et podré comentar massa aquesta setmana, però ja saps que m'agrada el que escrius i qe si pogués et llegiria més sovint!

    aquest no l'havia llegit encara, la tendresa amb que expliques la història la fa molt pròxima, aconsegueixes treure aquest home d'on està i posar-nos-el al davant. Ens enfrontes amb un problema que, com la mare, acostumem a passar de llarg.

  • un problem que ja dura massa[Ofensiu]
    Equinozio | 20-06-2005

    m'hagués agradat saber que li haguéssis dit. A mi tmb m'ha passat aquesta situació. Són els ulls els que et fan mal de mirar. Perque tenent alguna cosa que sents que has d'evitar. I al final què fem? seguir endevant...

    Ara recordo una vegada que li vaig demanar a me mare que em deixes 100ptes per donar-li i quan vaig anar ja no hi era...

    Equinozio

  • Una història[Ofensiu]
    OhCapità | 06-05-2005 | Valoració: 9

    de caire social, mmm, molt ben descrita. Els ulls ens donen un món per interpretar i cadascú ho fa de maneres diferents. La mare mira però no es fixa perquè és covarda i té por, el nen plé d'innocència res no el detura mira, i sense por, i la persona que ens escriu el relat ens fa adonar la crueldat d'una societat on només val tenir èxit i ser com tothom, ...

  • Els ulls...[Ofensiu]
    Llibre | 07-04-2005

    sempre, o gairebé sempre, tenen una força expressiva que va més enllà de la simple façana amb la qual sovint ens acontentem. A mi, és la part que em crida més l'atenció quan conec una persona. I no sols pel color, que pot ser més o menys bonic (això va a gustos), sinó també per l'energia que emanen, pel moviment de la mirada.

    Hi ha ulls esquius, ulls directes, ulls atemorits i ulls que atemoreixen. Hi ha ulls en els quals t'hi capbussaries. I d'altres que intentaries defugir.

    En aquest teu relat ens has mostrat, més enllà de l'individu, la persona que viu dins seu. L'ésser que s'hi amaga per unes circumstàncies adverses.

    Emotiu, Ainoa.

    Salut!

    LLIBRE

    PD.- He llegit el teu comentari al fòrum. El missatge on parles de la timidesa. No dubtis, Ainoa: llença-t'hi! T'asseguro que paga la pena. No te'n penediràs.

  • Saps tocar el fibló de l'emotivitat[Ofensiu]

    Ben estructurat i recreat, crec que és un relat reeixit atès que has plantejat el tema des del punt de vista de l'espectadora que descriu després l'escena presenciada, escena front la qual (i és que per més assèptic que es vulgui ser, en literatura l'absoluta objectivitat és, penso, impossible d'aconseguir) escena front la qual, deia, no tothom es mostra indiferent. Ni la mare amb el nen (reacció que prou he vist més d'una vegada), ni la teva (la de la protagonista, vull dir). Segueixes caminant. Endevino un missatge subliminal? Tots som empesos per una societat mecanitzada, robotitzada, on tot té el seu lloc i hi ha un lloc per a cada cosa. On a cada moment, potser, l'ésser humà es deshumanitza més.
    Temes estilístics: bona redacció, acurada i d'agradable lectura.
    Celebro tornar a RC i llegir petites grans històries com aquesta!
    Salut!

    Vicenç

  • es dur[Ofensiu]
    AINOA | 01-02-2005 | Valoració: 10

    Es un relat ple de sentiment.
    He anat vivint tota l'historia mentres u llegia, recordant la gent que esta sentada demanant per las voreres.
    I et mirant amb aquella intensitat demanant que els ajudis.
    M'agradat molt.
    Una abraçada.

  • La força d'uns ulls[Ofensiu]
    brumari | 26-01-2005

    i la covardia de tots, en girar el cap per no veure el que ens ofèn, i de la que només és deslliuren els infants.

    Brumari

  • Ainoa!![Ofensiu]
    Lavínia | 26-01-2005

    Perdona! t'he anomenat Brumari!! i és que al davant tenia les fotocòpies del seu relat.

    Petonets!! I queda tot el que he dit: m'han agradat els teus comentaris, bonica!.

  • Un desconegut...[Ofensiu]
    Lavínia | 26-01-2005 | Valoració: 10

    pot arribar a crear-te un munt de sensacions que allunyades de la llàstima o la compassió, et criden l'atenció. Aquest "ulls blaus" que et deien un munt de coses, però, sobretot, que els posseïa un home, un ésser humà; també haurien cridat l'atenció a més d'una persona. La mare sols veia el rodamón, el pobre; el nen, en canvi, hi veia els ulls. Vet-ho aquí...

    Petons i gràcies, Brumari, pel teu comentari. Em va agradar molt.

  • AtzaVaRa | 26-01-2005

    m'ha agradat molt! saps? em pensava que només em passava a mi això de tenir aquesta sensació mentres anava caminant i trobava algú oblidat pel racó d'un carrer....
    Tens raó, són persones i a vegades, potser tenen alguns cosa que encara les humanitza més que no pas la gent que camina ben vestida pel carrer sense fer-li cas...i en aquest cas són els seus ulls blaus...intensos...

    Una abraçada!
    AtzaVaRa

  • em penso[Ofensiu]
    peres | 26-01-2005

    q jo també conec aquest home. O almenys n'he vist un de molt semblant, prop de la plaça de Catalunya, a BCN.

    Reconec que no m'havia fixat mai en els ulls... Sóc covard, suposo que si mirés als ulls d'aquesta pobra gent ho passaria molt malament... com la protagonista d'aquest relat. Però ella és valenta, més valenta que jo.

    M'agraden els relats que sacsegen consciències...

    (Ainoa, vigila: una cosa és "ni tan sols" i una altra "tant se val"... Em perdones?)

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: