Deu meu

Hola a tothom. Estic buscant persones que em puguin explicar coses sobre la fe. (la que sigui, sobre el que sigui, si la tenen, no la tenen, l'han perduda...el que sigui relacionat amb la fe)
Bé, és per un programa de Catalunya Ràdio

envia'm un correu a la següent adreça i t'ho acabo d'explicar

terra@catradio.cat

Ostres Ainoa! Quina passada! És el segon relat que et llegeixo, a tots em faràs plorar?Que emotiu, que valent! Amb poques frases fas tota una declaració d'amor, de fe, de dubte existencial, amb tot el sentiment. No sóc creient i amb la figura del Papa no hi congrego, però m'has fet sentir la pena des de la primer vers i t'he comprés fins al final. Felicitats.

havia dubtat en comentar-te aquest relat. Recordo que en el moment de publicar-lo va haver una mica de sarau al fòrum, mmm, ... cada ú té les creences que té i s'ha de respectar cada opinió. És un relat molt emotiu, com gairebé tots els que escrius. Quan a algú se li acaba el referent que segueix, el model, ... es viu personalment un trasbals. Les qüestions de fe necessiten calma d'esperit, les creences que no provenen d'elles no ho poden entendre. Ara, segur que ja hauràs tornat a encaminar la teva fe cap a la calma i la tranquil·litat, segur.

Una abraçada tendre,

OhCapità.

No és a mi qui toca valorar les creences de ningú. però has fet un relat en què es nota que t'ha colpit la mort del Papa i que defenses la fe que ell representava i que t'il.luminava el camí (...) que no saps si ara el trobaràs .

Suposo que aquest dubte existencial, en aquestes alçades, se t'haurà resolt, perquè hi ha un nou Papa, però, si no fos així, la teva mateixa fe t'ho farà veure.

Petons

creient... però, entenc que puguis tenir-hi fe, i que t'entristís la seva mort... (cosa que a mi, en perdó, no em va afectar massa... per no dir "gens"...). Però cadascú creu i pensa el què vol! Sóc de les que penso que tothom és lliure d'escollir els seus ideals. Si jo no hi crec, que em respectin per això, i si altres hi creuen, ho trobo molt bé!

Seguiré llegint!!!
Ciao!

Gemm@

La mort i el que esdeve més enllà es una incognita que molt volem esbrinar i que la literatura sempre ens ha colpit.

Primer relats que et llegiexo amb el coment i m'ha sorprés. La gent no et comenta sobre la qualitat del relat si no sobre les teves creences relisioses i em fa pensar amb quina es la finalitat del relat, aregumentar sobre la mort i sobre les creences religioses o posar-les a debat? Un altre dubte existèncial...

ha mort una persona... i no em preguntis si era rei, pescador o papa... això només són professions, oficis temporals...
ha mort una persona... és el que importa!!!
i les llàgrimes que no entenen de política, ni de religió ni de cinema... brollen indistintament... perquè saben que ha mort... una PERSONA!
ànims! tu estàs viva per trobar camins i fer-ne jardins d'esperança viva!
un petonàs i una abraçada!

Hola Ainoa:
Et noto com a molt confosa i potser una mica desenganyada amb las teves creencies.
El relat esta molt ben escrit i es barreixent molts sentiments.
Anims i una abraçada.

tenir una fe sòlida és més fàcil, quan comences a pensar, t'atabales... al principi. Fa un temps vinc pensant que el millor déu som cadascú de nosaltres. Al menys qui millor ens pot escoltar. Jo no sóc catòlica -ni religiosa-, així que no puc opinar sobre la mort del Papa. Suposo que recollia la necessitat de tenir fe en Déu de moltes persones.
Un petó
Glòria
Ah! El poema m'ha agradat molt. Senzill, ben estructurat, això de repetir frases li dóna solidesa.

Penso en la vida de Joan Pau II i crec que ha tingut encerts i desencerts. Ha mostrat moltes virtuts i també s'han fet evidents algunes limitacions. Destacaria la seva actitud exemplar de mantenir-se ferm en portar la seva creu fins al final. Ha demostrat ser una persona autènticament religiosa i espero que Déu li serà indulgent per la seva voluntat de complir la missió que intuia que no havia pogut completar.
La fe és en primer lloc vida de fe. Més enllà de les creences tenir fe és una manera de viure. Aquí es fa certa la dita "viu com penses o acabaràs pensant com vius". En moments de crisi és bo resar que Déu ens dongui fe, però es tracta sobretot de la nostra responsabilitat individual.

es fa xungu veure que hi ha gent que pensa així... un home... ja veus... ja era hora que morís, no calia pas plorar per ell! amb l'edat que tenia, el pobre vell! no ho sé... clar que al món tot són opinions i s'ha de respectar... però... què vols que et digui... aiix!
bé, res... que no ho sé... què hi farem...
adews!!!

aNNNa

bocabadada en veure que hi ha algú que tracta aquest tema de la creença religiosa, però penso que més enllà de la mort de l'home, encara que sigui el cap visible de Crist, hi ha la fe en allò que tu creguis i que ningú, sigui qui sigui, et pot guiar, sinó que ets tu i allò en què creus.

Una abraçada, Ainoa

et trobaran totes i tots aquells que et son propers, i son els que, al cap i a la fi, et faran seguir el teu camí...
a mi només m'han ensenyat a plorar per aquells que estan al meu costat...i no puc entendre llàgrimes per un líder, ja que no crec en els líders...
però m'ha sorprès el teu relat, i et felicito per haver-lo publicat!
salut companya

és difícil parlar d'aquests temes, i trobo que l'has abordat d'una manera senzilla però valenta. I la veritat és que veure aquell home, en l'estat en que va acabar estovava a qualsevol, quan pensaves en l'home i no en la figura. M'ha agradat el relat.