Els meus nois

He viscut, no sé si molt o poc per a la meva edat, però sé que viscut perquè he sentit fred, he sentit por, he plorat, he rigut i sobretot he estimat, és per això que escric aquestes línies, perquè he estimat i entre tots el nois que han passat per la meva vida, han omplert el meu cor i la meva ànima de records, que ara amb els temps s'em figuren dolços...

Vaig conèixer un noi de poble, que en realitat era tan de ciutat com jo, l'amor d'estiu em va regalar el meu primer petó i les primeres paraules d'amor, ell tot just tenia quinze anys com resa la cançó. Era responsable, tot i ser adolescent, era ben plantat, tenia uns ulls preciosos i un llavis de caramel. Em tractava com si fos el meu pare i sempre vigilava per mi… fins que un dia em va ensenyar quelcom que no havia vist mai, i em va trair la confiança que li tenia, explicant coses que no havia de dir mai, l'hivern fa fer que el cor se'm glaces i l'amor d'estiu va tornar-se cristalls de gel i ell va marxar...deixant-me el cor ple de pena i ple d'amor, del primer amor..

Vaig conèixer un "chico malo", un noi que es saltava les regles, que bevia, fumava, sortia fins altes hores, duia una moto i sempre deia que la vida era una merda i que qualsevol dia es mataria per les carreteres. Em va ensenyar la rebel·lia, les bogeries i em va fer valorar de manera inconscient la sort que tenia per tenir una família com la meva, em va agradar el noi rebel, lluitador per un mon inconformista. Em feia petons com si fos l'últim, m'acariciava com si en aquella carícia li anés la vida i mes que amor, allò era un vici... un dia vaig obrir el ulls i vaig descobrir que sota l'aparença d'inconformisme no hi havia res, que el noi boig era en realitat un noi espantat, ple de dubtes i que més que oferir-me un mon de sensacions, volia que jo li oferís una vida diferent...mai l'he oblidat...de vegades encara el veig i penso que els seus petons em van despertar en un mon nou, el mon del cos, del plaer d'una carícia...

Vaig conèixer un noi príncep, atent, carinyós, sempre duia una flor a la mà per oferir-me, sempre tenia una carícia, una paraula, era rialler i va ser el primer noi amb el que vaig anar a sopar com si realment fos una cita... però amb el temps, em vaig agobiar, i el meu noi atent es va convertir en un noi sense personalitat, i que gairebé vigilava tot el que feia... desprès d'un temps varem tornar, més per seguir ampliant el meu camp de plaer en el sexe que per amor. Llavors vaig seguir descobrint en ell un jove treballador, tenas, lluitador i generós, però jo no estava enamorada, així que es va acabar... deixant-me en el cor una petjada de les grosses, possiblement va ser un amor d'amics, no em vaig enamorar mai, però tan de bo, perquè ell ho valia...valia molt...

Vaig conèixer un noi alt, que no es preocupava massa pel seu vestir, informàtic... i poca cosa més, perquè ara que ho penso amb la distància que em separa de llavors, el seu record és buit, no vaig aprendre res, no em va donar res, és l'únic amb el que no em veig, i si ens creuem pel carrer no ens saludem, no vaig enamorar-me, però si el vaig estimar tot i que amb el temps he vist que ell més que enamorat, senzillament em necessitava per omplir tots els buits que tenia la seva falta de confiança en si mateix. Un amic em va dir que ara anava al gimnàs i era un sex-symbol, no ho sé, desitjo que li vagi bé...


Vaig conèixer un noi misteri, un noi que tancava dins els seus ulls un univers de sensacions, de obscuritat i tot el que callaven els seus llavis m'ho deia en una mirada, no calien paraules, ens coneixíem de tota la vida, de tot el passat, de tot el futur... no necessitava res, ell estava i jo era feliç. Em va ensenyar que tots tenim un mon interior, varem compartit llibres, poesies i primeres experiències obrint un mon que a mi em semblava que ja havia obert. Em vaig enamorar i ho dic amb la boca plena i encara ara quan el veig, alguna cosa dins meu es trenca, a mi em sembla que el cor em plora d'amor i enyorança per un noi, per una relació que no varem saber entendre, no sé que va fallar ben bé, però no ho vull analitzar, un dia et lleves i veus que l'amor ha estat consumit per les discussions, per la distància, potser pel mateix misteri que un dia varem compartir...

I així tal i com volta el món, he tornat a començar.. estic amb el noi de poble, ja no és jove ara té una carrera, treballa i planteja un futur amb la mateixa maduresa que de sempre, jo no sóc la nena enamorada, estic estudiant, treballo i tinc una experiència en el mon. És cert ja no tenim massa a veure amb el que varem ser, ell ja no té res a veure amb el jove que em va regalar el primer petó, ara sóc jo qui li ha fet el regal de iniciar-lo en el món que entre tots els meus nois em van ensenyar, així que sempre dic que el deute ha quedat pagat. L'estimo i ell m'estima, ell és tot el que jo no sóc, i jo sóc tot el que ell voldria ser, ens complementem i estem enamorats, parlem d'un passat junts i planegem un futur plegats... no sé el que passarà potser un dia ens despertem i la mateixa sensació de complementar-nos ens separi... no ho sé. De moment gaudeixo de l'amor que ens regalem, però mai oblido a aquells que han estat meus durant un temps i que per un temps jo he estat seva.

Hi ha gent que no ho entén com em veig amb ells, com puc seguir anant al cinema, parlant de les meves relacions actuals o estimant-los... perquè me'l s vull a cadascun d'ells d'una menar diferent i especial, perquè ells han estat importants, m'han fet plorar, m'han fet riure, m'han fet sentir estimada, m'han fet sentir por de que marxessin, m'han fet sentir orgullosa de mi mateixa, m'han fet sentir ganes de millorar, me'ls vull perquè ells m'han fet viure.

Gràcies, per compartir un trosset de camí amb mi.