Diagonal 629 (parella-noia)

-Ja n'estic ben farta, sempre el mateix, sempre la mateixa cançoneta, un dia i un altre i l'endemà... ben tipa!

Ell em mira ara amb aquella mirada freda, distant. Desvio els ulls i busco alguna cosa per a evitar mirar-lo directament i caure en la temptació d'espetar-li a la cara tots els retrets que tinc contra aquell desgraciat i les seves tonteries: El semàfor del carrer, el cambrer que fa la seva feina... un cotxe que circula poc a poc i una veu de fons: ell.

-Prou!! -ja no puc més i esclato, -prou!!! Ja n'estic tipa de tu i les teves tonteries, que et penses? Qui coi et penses que ets? Eh?

Callo, calma't o al final faràs qualsevol bogeria, prou, prou, em dic amb veu baixeta, prou..shhh...

-Tu em dius això?- tu?-continuo, ara ja no puc aturar-me, ni vull- tu? Eh? Mira qui parla, que et penses? Doncs si he anat a fer un cafè amb un company de feina, i que? Que no vas tu amb els teus amics de festa?! Tipa, prou- i un foc em puja pel coll- ara resulta que el noi té gels, doncs posa-t'hi fulles, em sents??


-Però....-i el miro i ell, allà amb la seva careta que un dia em va enamorar, amb el seus ulls foscos, el seu cabell, i per moments li passaria la mà per damunt les galtes, i fent-li un petó li diria que estigués tranquil, que no tingui gels, però continuo, per que veig que sempre és el mateix... -em sents?? Et parlo a tu, eh?!

Pe`ro mira-te'l !! Si esta mirant la noia aquella que ajupida agafa un mòbil, però serà descarat!!! Esclato, i trec tota la ira!

- Però es pot saber que coi fas? Estàs gelós per que he fet un cafè i ara resulta que et mires aquella noia, però..-m'entrebanco, la ira ja m'ha pres i no puc parlar correctament- Te'n vas a fer copes amb els de la feina, marxes quan vols a passar els caps de setmana amb l'Anna i l'Àgueda per que dius que tens treballs que fer de la uni, dimecres passat vas anar al cinema amb la Nerea i ara et queixes per que jo ho he fet, però el que tu tens , és malaltís- li donaria una pallissa ara mateix -què?? Com tens la barra de dir-me que jo...

No em deixa parlar i sap que això em rebenta...

-Molt bé, doncs marxa amb elles però a mi m'oblides- i dient això giro cua tota decidida, penso marxar i no tornar mai més, no vull saber res més d'ell, s'ha acabat, però que és pensa, que li aguantaré més ximpleries?? No, està molt equivocat.

Giro cua tota decidida... i llavors ell es queda palplantat enmig del carrer com un plataner més de la flora barcelonina. Però que fa?? Perquè no ve a buscar-.me si veu que marxo?? Això es que no m'estima, es clar, doncs jo tampoc l'estimo.

Creuo i en l'últim moment algú (nomes pot ser ell) m'abraça per l'esquena i em planta un petó d'aquells ben fets, acloco els ulls en el seu pit, he tornat a casa.