Por

Un relat de: Ainoa

Qui no ho ha sentit mai, no ho pot entendre…

De petita recordo que no volia dormir mai sola al meu llit, imaginava que una mà sortiria de sota i em clavaria una injecció d'aquelles tan horroroses que posen els doctors… i els pares sospiraven pels meus temors infantils i mentre m'explicaven que sota el llit no hi havia ningú, em tornaven a posar dins mentre jo somicant i plorant demanava cinc minuts més…

Quan vaig créixer una mica temia que algú em sortís de l'armari, seguia convençuda que sota el llit encara hi havia alguna cosa, però ja no era una mà, sinó que era un esquelet i que quan jo dormia, ell es movia per despertar-me. Tenia por, sentia els sorolls de la nit, el vent de la finestra, els ocells nocturns, les campanes de l'església… i de nou plorava quan el llum s'apagava, de res servia que el meu germà dormis a la mateixa habitació, jo el necessitava al meu llit perquè així ell em protegiria, era la única manera.. i cada dia quan el sol marxava, tots a casa sabien el que passaria i de nou amb la lluna mirant-me jo plorava perquè tenia por…

La gent sempre diu que creixeràs, que tot passarà, que els fantasmes no existeixen, que no hi han esperits ni bruixes que entren per les finestres.. que tot amb el temps s'apaga…

He crescut.. ja no ploro..però cada nit quan marxo a dormir, s'inicia un petit infern, un esclat de por… tinc por dels miralls, no en tinc cap a la habitació, tinc por de les ombres que creen la foscor i la claror de la lluna, que ara ja no es aliada meva, no dormo si hi ha un armari obert, i mai dormo sola a casa… tinc por. De vegades sento veus i passes al meu voltant, alguna nit quan es ben tancada i dormo amagada sota els llençols, els sento, sento algú, sento que no estic sola, i tinc por, no estic boja, però tinc por a la foscor, tinc por a la pluja, perquè sé que si ella ve, la llum marxarà i jo m'enfonsaré en aquest mon de fantasmes i malsons… sóc gran i segueixo tenint por, però també segueixo esperant la promesa que em fa tothom de que la por marxarà... tot i que no perdo l'esperança jo encara penso i els hi dic a tots els que em pregunten:

Qui no ha sentit mai por, no pot entendre el que és…

Comentaris

  • coment retardat[Ofensiu]
    Lavínia | 05-07-2005

    La por!! és un estat mental i qui la sent no pot, de cap de les maneres, desfer-se'n. Jo també l'he sentida i sé el que és.

    Has expressat de manera contundent aquesta sensació i has estat breu, no t'han calgut més paraules!

    d'això se'n diu saber escriure!

    Petons

  • Curt... però efectiu[Ofensiu]
    pivotatomic | 04-07-2005

    Ei Ainoa

    Arribo tard per això del Coment, però arribo!

    Bé, el teu relat em sembla tan senzill com efectiu. Es cert que, al ser tan curt, et dona poque oportunitats de lluir-te massa, però aquest final (especialment la darrera frase) el trobo realment encertat.

    Per cert, jo, que sí he sentit aquesta por, sé el que és i em solidaritzo amb tu. Per cert... ho sento, però em temo que no acaba de marxar mai del tot, saps?

  • la por en sol pasa a molts[Ofensiu]
    AINOA | 27-06-2005 | Valoració: 10

    Ainoa, jo te entenc perfectement.
    Mentre llegia he vist que moltes coses que aqui i relatas a mi mha en pasat i ara vaig per els 40 i a cops encare em pasa.
    Perqué la por se la fem nosaltres mateixos i despres no sabem com asumirla,
    Una abraçada molt forta.

  • COMENT[Ofensiu]
    Llibre | 23-06-2005

    És un relat explicatiu d'una actitud temorenca vers la foscor. I amb la foscor cal englobar tots aquells elements típics d'aquesta sensació: els sorolls, les ombres, la imaginació treballant figures irreals...

    Per descriure aquesta sensació la narradora (un altre vegada en primera persona), parteix de l'època de la seva infantesa. I explica la por que sentia, i com havia de viure amb ella. Però també afegeix el que tothom sap: els consells que li donaven els adults:

    La gent sempre diu que creixeràs, que tot passarà, que els fantasmes no existeixen, que no hi han esperits ni bruixes que entren per les finestres.. que tot amb el temps s'apaga…

    Però el problema que planteja el relat és precisament que aquesta visió de futur, aquesta manera d'assegurar el canvi, no sempre es produeix:

    He crescut.. ja no ploro... però cada nit quan marxo a dormir, s'inicia un petit infern, un esclat de por…

    I davant aquest fet, la narradora se sent impotent. Coneix i reconeix el conflicte intern en què viu, però sap que no serà entesa per molt que li intentin mostrar el contrari. Per això acaba amb una frase, la mateixa que encapçala el relat, i que serveix de colofó del text. Una frase que esdevé la representació de la certesa acumulada al llarg dels anys: Qui no ha sentit mai por, no pot entendre el que és…

    Fins la propera,

    LLIBRE

    PS.- Aquest és el darrer COMENT de la teva setmana. No em queda temps per a més. Me'n vaig de vacanceeeeeessssss !!! Ciao!

  • A vegades...[Ofensiu]
    kispar fidu | 22-06-2005

    ... tmb l'he sentit... De petita, quan mentre la resta es quedaven al menjador mirant la tele i a mi em tocava anar a dalt per dormir... em feien por les portes mig obertes, les clarors que trencaven la foscor... tenia por, sovint...

    Però ja ha passat, de debó! Jo crec que algun dia passarà! ja ho veuràs!

    Gemm@

  • La por[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 20-06-2005

    es un sentiment que tots em sentit algun cop. Es una cosa inextricable del nostre ser.

    Els teus relats tenen molt de tu mateixa i de les teves experiències personals, però amb una prosa rica i ben treballada.

    He descobert amb el coment els teus relats.

  • Por...[Ofensiu]
    George Brown | 27-03-2005

    Em sap molt greu aquesta por, ha de ser terrible… jo en canvi, és el contrari, amb la foscor estic més tranquil, la serenitat que dona caminar pel bosc sota la foscor de la nit, és una sensació inigualable...
    La por acostuma a ser un sentiment inexplicable, com pot ser que tinguem por d'alguna cosa que fem a diari, i que mai a passat res? ... doncs podem seguir tenint por. La por pot arribar a formar part de la nostre vida, i el fet de poder explicar les nostres pors, demostra que sabem conviure amb ella...
    No sóc psicòleg ni o pretenc, però ja que has exposat la teva por (he vist que està en ‘biogràfica') et diré el que en penso, crec que aquesta por a la foscor, a la nit, estar relacionada amb la por a la soledat, quan es fa fosc, alguns dels nostres sentits deixen de funcionar, això fa que pensem més, sobretot si estem sols, i una de dos, o t'agrada aquesta sensació d'estar sol i pensar, o tens por, por perquè estàs sol i no tens ningú amb qui compartir els teus pensaments... ja t'he dit que no em facis molt cas, però és el que he pensat en llegir el teu relat...
    ... i en aquest cas, no ho puc entendre el que és...

    una abraçada,
    Jordi.

  • Ai la por...[Ofensiu]
    Fionn | 02-03-2005

    Ja ho diu bé ja, qui no l'ha tingut no ho pot entendre, i no li pots explicar, simplement és una d'aquelles sensacions que neixen -jo crec- amb tu, que estan impreses al teu codi genètic, que formen part del teu equipament d'instints de supervivència animal, simplement no és racional i com a tal, no es pot explicar només viure. A uns li acompanyen les mateixes pors tota la vida, altres cambien les seves, però no existeix l'home sense por. Jo també tenia por de monstres a l'armari i fantasmes, ara, les meves pors han canviat molt, però de vegades quan surto de casa, encara crec que algun esperit maligne em segueix fins a la porta i que jo la tanco just abans que m'agafi... llavors la por se'n va. El teu relat (bé, de fet, tota la teva obra) m'agrada per que saps transmetre i fer sentir les teves sensacions amb uns facilitat pasmosa, la cual cosa, entre d'altre, fa que la lectura sigui molt àgil. Crec que tinc por a que no tornis a escriure!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: