Trossets de final

Trossets de final

Abans de fer-se clar, el vell ja seia al pedrís. Davant de casa, aguantant el caliquenyo, com sempre, mig rient. Per saludar el sol, que sortia més tard, per recordar-li que encara quedava algú viu al poble.
Els caps de setmana les cases s’omplien de xivarri de ciutat. I ell se n’alegrava, des del seu pedrís. Els petits s’hi acostaven amb veneració, com si fos una ànima de pedra, i quedaven fascinats per les espardenyes ratades i les paraules que el vell barrejava amb el fum del cigar -trempolejo i vaig talper, però no estic xarbotat ni he perdut el senderi. Feu-me cas, vosaltres, que sou tan escarbotits. Els grans s’hi asseien al costat i li donaven conversa. Li demanaven com havia anat la setmana i si necessitava alguna cosa de la ciutat: unes sabates, per exemple. I ell els deia, tot content: ja tinc la vostra companyia. Si de cas, algun boscall d’aquesta mena, afegia a vegades, tot assenyalant el caliquenyo.
Va morir al pedrís mateix, igual com l’havien vist sempre. El van trobar de bon matí i van provar d’aixecar-lo, però fou en va. Sota les soles de les espardenyes, hi havien crescut unes arrels que s’enfonsaven dins el terra del carrer. El dia va transcórrer entre visites i comiats reverencials a l’últim vell del poble. I a l’endemà no hi va sortir el sol: ningú s’havia llevat abans per avisar-lo i, com que era dilluns, els estiuejants ja havien tornat a la ciutat i no se’n van adonar.
Quan arribaren al poble de nou, l’altre cap de setmana, una mata de regalèssia cobria tot el pedrís. Els nens van arrencar-ne trossets i se’ls van posar a la boca. Mastegaven amb respecte, però també amb fruïció, com si mengessin paraules.

Pseudònim
Òliba