Trobada fictícia

TROBADA FICTÍCIA


Hem quedat al bar “La Mandràgora”. Aquest tuguri, punt de trobada de monstres, bruixes i dolentots dels contes clàssics, està a mig camí de l’avern i fa frontera amb el clavegueram estatal— les coves des d’on es filen les teranyines més sinistres del regne— . El meu amic, el llop ferotge, m’espera assegut a la barra; la boira d’attrezzo l’abraça mentre, amb posat apàtic, llepa un batut de color de gos com fuig. El local, una masmorra llòbrega, ret tribut a la iconografia clàssica de les rondalles a la vora del foc: litografies de boscos encantats, banda sonora d’udols i xerrics, efectes de llum que imiten una tempesta, i calderes fumejants que reguen tots els racons amb flaires pestíferes.
Ens asseiem en una taula amb la madrastra de Blancaneus i en Frank, un noi molt alt i heterodox, que tota l’estona es frega, nerviós, els cargols que li surten de les temples. La conversa, encara que distesa, té un regust de fracàs i melangia que, si tinguéssim cor, de ben segur ens l’encongiria. El llop ferotge es lamenta de què, per culpa del Google maps, ja no hi ha caputxeta a qui pugui ensarronar amb l’excusa de mostrar-li el camí de casa l’àvia. Jo mateixa els explico que he hagut de tancar el meu negoci mil·lenari, la caseta de xocolata, perquè les normatives m’exigeixen que tot sigui sense gluten, sense additius, sense sucre i, és clar, sense cap glamur. Corren temps difícils pels malvats de ficció; ben bé que la realitat ens ha superat amb escreix. No podem competir amb amenaces tan abstractes com la globalització, el canvi climàtic, les sindèmies o la precarietat laboral. Estem pensant a organitzar-nos i demanar algun tipus de subvenció que ens salvi de l’oblit.


PSEUDÒNIM: CORNELIA POU