Cercador
Trobada amb un extraterrestre
Un relat de: Marc Becat Busquet- Compartir:
L’home estava prou excitat. Potser era per la beguda, car a la taula ja s’havien acumulat un parell de gots buits. Però sempre ha sigut de caràcter tranquil, fins i tot massa, li diria el seu amic amb qui estaven xerrant i bevent, o bevent i xerrant –l’ordre no és important per a aquesta història–.
–Ja saps que jo no soc de pensar massa les coses –enraonava–. Dic les coses com em venen, i com em surten, sense mossegar-me les paraules. Però l’últim dia, bé me’n vaig quedar sense.
–Sense què?
–Sense paraules, home.
–Què et pot haver sorprès tant?
–Doncs mira, tornava de la calçotada de diumenge passat. Ja saps, d’aquestes que menges massa i acabes tornant caminant mig ajupit, amb passos força lents i ganes d’arribar a casa. Quan de sobte, a la llunyania, percebo algú. Alço els ulls i em trobo aquella figura: erta, rígida, caminant a ritme constant i amb passes mecàniques. Anava vestit com d’alpinista, amb una mena de granota de color plata amb camals amples. “Un que torna de festa”, vaig pensar de primera intuïció. Però no –va afegir esverat–, en lloc d’on hauria d’haver-hi el cap, només s’hi veia una buidor total, il·luminada amb algunes petitetes llumetes per aquí i per allà, que entre totes desdibuixaven el que semblava ser una forma el·líptica, que feia pensar que tenia ben bé una pròpia petita galàxia com a rostre. Aquestes llums, que semblaven com si fossin estrelles, es movien, i, per cada passa, tota la figura adoptava un nou patró, i feia l’efecte d’un quadre de Dalí.
–I això que tenia d’estrany? –va replicar-li el seu amic, amb cara de sorprès.
–Tu mateix! Has vist mai algú al poble vestit com un excursionista de l’espai, i amb un rostre galàctic? No pas, no tirem d’aquestes coses modernes, nosaltres... Evidentment, era foraster –va afirmar, després d’un curt silenci reflexiu. Però guaita –va afegir–, foraster d’un altre planeta: un extraterrestre, vaja.
–Caram! Et deus haver sorprès. Això no passa pas tots els diumenges.
–No vaig tenir temps de pensar en aquestes coses. Com ja saps, les coses les agafo com venen. Així que no m’ho vaig qüestionar gaire més. Però l’extraterrestre s’anava acostant, i aviat arribaria el moment fatídic de creuar-nos. I havia de prendre una decisió imminent.
–Quina decisió?
–Carai! Doncs bé ens havíem de saludar, o no? –va afegir, convençut, i va continuar, però no abans de prendre’s un altre glop de cervesa–. Som gent de poble: senzilla i sociable, i per sobre de tot, educada. Però com et pots imaginar, jo tenia ganes d’arribar al caliu del meu llit.
–Totalment comprensible. Doncs un simple “bon dia”, i ja està, no? On rau el nus de l’afer?
–Amic meu, si fos tan simple no t’ho estaria explicant! Efectivament, eI més comú i ràpid era dir un senzill “bon dia”. Però tenia pressa per arribar a casa, i no tenia manera de saber els costums propis de la cultura extraterrestre. I si malinterpretés el meu educat “bon dia” per una voluntat d’encetar una conversa? Car, quan t’hi trenques el cap, això de dir “bon dia” és una cosa molt nostra, molt terrestre. Pressuposa, d’entrada, tenir un dia, que requereix tenir sol –estic parlant de l’astre, clar–. I a més, només un, perquè si en tingués de diferents, probablement en diríem “bons dies”. Després, cal entendre que el “bon dia” no es refereix al fet empíric que fa un bon dia, com és el fet que justament aquell diumenge feia un dia preciós, ni tampoc al seu fet subjectiu; com un dia plujós en temps de sequera. Tampoc es refereix al bon estat d’ànim que es troba un en aquest dia precís, o bé encara al fet que faci un bon dia per fer o realitzar una acció precisa, com ara estendre la roba. No, no, el bon dia és només i simplement això: una cosa que es diu, un pacte social altrament dit.
–Carai, doncs jo no ho sabia pas això.
–Doncs imagina’t llavors l’extraterrestre, que més allunyat encara està dels nostres costums! Però encara hi havia més.
–No em diguis!
–I tant! Aquí rau l’arrel de la meva indecisió: ja s’apropava perillosament l’horabaixa, aquella on es creua la frontera entre el “bon dia” i el “bona tarda”. I bé, ja saps que al poble sempre som més de “bon dia”, com ha de ser, però potser jo era el primer contacte d’aquest extraterrestre amb la nostra cultura, i no era pas qüestió d’equivocar-se: la precisió era clau. Però per molt que m’hi trenqués el cap, no vaig recordar cap norma clara respecte a aquesta distinció: a partir de quina hora diem “bona tarda”? Després de dinar? Un podria justificar que el dia són les 24 hores, i en conseqüència es podria dir “bon dia” a qualsevol d’aquestes hores.
–Una reflexió molt lògica, certament.
–Però per molt lògic que sembli, no sembla correcte. No pots dir “bon dia” quan la gent ja està pensant en la pel·lícula del vespre. “Bona tarda”, doncs, semblava la decisió adequada. Però reu! –afegeix sorprès, posant-se la mà al cap–. Que quasi m’havia oblidat del “bon vespre”! Imagina’t la situació, estava a punt de dir-li “bona tarda” a un extraterrestre, quan ja era quasi hora de sopar! Una altra vegada, doncs, indecís.
–No m’hauria agradat gens estar en el teu lloc, amic meu.
–Se m’acudí llavors una brillant idea. Nosaltres, catalans, diferenciem el “bon dia” de la “bona tarda”. Els nostres germans valencians, ells, diferencien només el “bon dia” de la “bona vesprada”. Si m’apropiava d’aquest terme, dient “bona vesprada”, m’estalviava la distinció entre tarda i vespre.
–Molt enginyós, efectivament.
–Un podria criticar que és apropiació cultural, però això es podria considerar correcte si, per exemple, m’apropiés d’una salutació japonesa. En aquest cas, malgrat que tenim algunes diferències dialectals i culturals, compartim en termes generals una història i un sistema gramatical comú, i doncs el valencià i català són la mateixa llengua; per tant, puc utilitzar perfectament qualsevol expressió i salutació que ells emprin.
–Tota la raó, company –va refermar mentre assentia amb el cap.
–Decidit, doncs, continuava el meu camí. S’anava apropant l’extraterrestre, i podia distingir amb més claredat el seu rostre. O més aviat, la seva falta de rostre. I ja saps que jo soc demòcrata: no soc d’aquests que comença una conversa parlant català o castellà depenent del físic de la persona. Però no vaig poder evitar, veient la diferència física clara i abismal entre ell i jo, pensar: aquest extraterrestre, parlarà català? Pensant-hi bé, ni els pixapins que venen a estiuejar al poble el parlen, imagina’t ell. A més, qui sap com funciona el turisme extraterrestre? Aquest home, o més aviat humanoide, es deu haver estudiat, ni que sigui una mica, la cultura local abans de viatjar a la terra? O bé està en un viatge exprés d’un d’aquests turismes massius, que sempre venen i et parlen en castellà o anglès?
–I com sabies que venia per turisme?
–Home, no tenia pas gaire pinta de venir per colonitzar-nos, vestit i tranquil com anava. Però no ens desviem del nus principal. Era important que l’extraterrestre m’entengués, car, si no, tal vegada es podria parar per preguntar-me el significat. Vaja, que potser l’opció més segura era un “Buenos días”, que ja veus tu, és curiós que en castellà es digui en plural. Però llavors...
–Tornem al debat de dia i tarda!
–Exacte, veig que em segueixes, amic meu! I, a més, per moltes ganes que tenia d’arribar a casa, em negava a començar parlant castellà a una persona quan desconeixia quin idioma parlava. En aquesta vida, hem de posar línies. Vaig pensar, llavors, a utilitzar algun terme de salutació comú entre el català i el castellà. Al cap i a la fi, són dues llengües romàniques. Les opcions eren diverses: del “Què tal?”, que vaig descartar per por que em respongués realment com anava anímicament; al “dia”, ja saps, l’estratègia lingüística que consisteix en l’escurçament de les primeres lletres d’una paraula o expressió, anomenada afèresi, que també vaig descartar perquè en castellà seria “días”; al típic i comú “hola”, pel qual vaig decidir decantar-me.
–Encertada decisió.
–Clarament. I, com més curta la salutació, menys temps donem per respondre. Tanmateix, el procés d’afèresi em va obrir tot un món de possibilitats. I com és que no hi havia pensat abans?
–En què? –i mentre el seu amic havia fet una pausa, pensada per prendre’s un glop, i crear al mateix moment un aire de suspens, va afegir–. Vinga, que estic tot neguitós!
–Les onomatopeies, amic meu, les onomatopeies! –va afirmar convençut i alegre, amb el mateix aire en què ens podem imaginar Arquimedes pronunciant el seu famós “Eureka!”, abans de continuar–. Un no necessita dir un “què tal”, un “benvolgut”, o un “bon dia”. Tot això són massa síl·labes –afirmava mentre gesticulava energèticament amb les mans, com si estigués fent fora una mosca imaginària–, és massa temps perdut, i sobretot, dona massa possibilitats d’encetar una conversa. Avui dia, la gent utilitza coses més curtes, més senzilles. Sobretot els joves, que sempre caminen com si tinguessin un coet al cul. Un pot saludar amb un simple “ei”, i és perfectament acceptat socialment. Fixa’t, que fins i tot és acceptat l’“ep”. També existeixen altres variants: els germans valencians utilitzen el “ie”, i com més lluny està el receptor de la interjecció més s’allarga la “e”: “ieeee”. En canvi, al nord, més enllà de les muntanyes, els nord-catalans utilitzen el “iu”. Els mallorquins, ells, opten pel “uep”, molt sovint seguit de “com anam?”
–Però tornem al mateix problema: massa opcions!
–No et pensis. El “ie” el vaig descartar de seguida, ja que si no el pronuncies amb aquell accent valencià tan encantador, pot semblar estrany. El “iu” també, per por que conegués la broma del Feliu, ja saps: “Iu Feliu, i si tornes pas escriu!” Estava doncs entre l’“ei” i l’“ep”, tots dos acceptats socialment. L’un no em semblava pas millor que l’altre, i no trobava arguments lògics que em decantessin.
–Però escolta, ja devia apropar-se l’extraterrestre, oi? I bé t’havies de decidir!
–Doncs sí, s’anava apropant el moment fatídic. La decisió reia entre l’“ei” i l’“ep”. De totes les salutacions possibles, entre arguments empírics, subjectius, semàntics, lògics, físics, metafísics, terrenals i culturals, però sobretot per arribar a casa ràpidament, vaig reduir la decisió a dos opcions, només diferenciades per una lletra.
–I doncs?
–I doncs, no em podia decidir. Així que vaig decidir no decidir: el millor seria cedir a la inspiració momentània. Quan me’l trobés, llavors el meu cos, o més ben dit les meves cordes vocals, ja decidirien entre quin so seria més fàcil de pronunciar.
–La inspiració sol arribar en aquests moments de necessitat, és ben sabut.
–Amb això comptava! S’apropava, doncs, l’extraterrestre. I el podia apreciar millor: la seva roba de granota tenia un cert estil, i no era ben bé de platí metàl·lic, sinó d’una mena de color grisenc quasi transparent, i era només per la llum de tarda reflectida en el teixit –si és que es pot considerar teixit–, que m’havia semblat d’un metàl·lic brillant. Al rostre, encara buit, les estrelles anaven desdibuixant el patró d’una cara. I, si m’ho haguessin preguntat, hauria dit que clarament m’estava fitant. Arribava el moment esperat de saludar, mirar-nos amb cordialitat, i seguir cada u cap als seus urgents afers.
–I què li vas dir, llavors? –li va preguntar impacient el seu company.
–Doncs abans de poder-lo saludar, de sobte, ell va i em diu: “Bon dia i bona hora”.
–Quin extraterrestre més ben educat! I què li vas respondre?
–No hi vaig poder! Em vaig quedar glaçat, petrificat, paralitzat! La seva veu tenia un to mecànic, quasi robòtic. Però sobretot, perquè em va parlar amb un català amb una curiosa musicalitat: ho va fer amb accent lleidatà.
– No fotis!
– Això que sents: no vaig respondre a la seva educada salutació. Em vaig quedar mut i sense paraules! I, quan ja havia recuperat el control sobre les meves cordes vocals, l’extraterrestre ja estava passes enrere. A més, s’estava mirant la màniga, més o menys on nosaltres portaríem el rellotge. Em va semblar un gest forçat, una mica teatral: semblava la seva manera d’indicar-me que tenia certa urgència per arribar a algun lloc, i no tenia temps per xerrameca. Però vaja, potser m’ho estic imaginant, perquè m’estranyaria que portés rellotge.
–Ja saps que jo no soc de pensar massa les coses –enraonava–. Dic les coses com em venen, i com em surten, sense mossegar-me les paraules. Però l’últim dia, bé me’n vaig quedar sense.
–Sense què?
–Sense paraules, home.
–Què et pot haver sorprès tant?
–Doncs mira, tornava de la calçotada de diumenge passat. Ja saps, d’aquestes que menges massa i acabes tornant caminant mig ajupit, amb passos força lents i ganes d’arribar a casa. Quan de sobte, a la llunyania, percebo algú. Alço els ulls i em trobo aquella figura: erta, rígida, caminant a ritme constant i amb passes mecàniques. Anava vestit com d’alpinista, amb una mena de granota de color plata amb camals amples. “Un que torna de festa”, vaig pensar de primera intuïció. Però no –va afegir esverat–, en lloc d’on hauria d’haver-hi el cap, només s’hi veia una buidor total, il·luminada amb algunes petitetes llumetes per aquí i per allà, que entre totes desdibuixaven el que semblava ser una forma el·líptica, que feia pensar que tenia ben bé una pròpia petita galàxia com a rostre. Aquestes llums, que semblaven com si fossin estrelles, es movien, i, per cada passa, tota la figura adoptava un nou patró, i feia l’efecte d’un quadre de Dalí.
–I això que tenia d’estrany? –va replicar-li el seu amic, amb cara de sorprès.
–Tu mateix! Has vist mai algú al poble vestit com un excursionista de l’espai, i amb un rostre galàctic? No pas, no tirem d’aquestes coses modernes, nosaltres... Evidentment, era foraster –va afirmar, després d’un curt silenci reflexiu. Però guaita –va afegir–, foraster d’un altre planeta: un extraterrestre, vaja.
–Caram! Et deus haver sorprès. Això no passa pas tots els diumenges.
–No vaig tenir temps de pensar en aquestes coses. Com ja saps, les coses les agafo com venen. Així que no m’ho vaig qüestionar gaire més. Però l’extraterrestre s’anava acostant, i aviat arribaria el moment fatídic de creuar-nos. I havia de prendre una decisió imminent.
–Quina decisió?
–Carai! Doncs bé ens havíem de saludar, o no? –va afegir, convençut, i va continuar, però no abans de prendre’s un altre glop de cervesa–. Som gent de poble: senzilla i sociable, i per sobre de tot, educada. Però com et pots imaginar, jo tenia ganes d’arribar al caliu del meu llit.
–Totalment comprensible. Doncs un simple “bon dia”, i ja està, no? On rau el nus de l’afer?
–Amic meu, si fos tan simple no t’ho estaria explicant! Efectivament, eI més comú i ràpid era dir un senzill “bon dia”. Però tenia pressa per arribar a casa, i no tenia manera de saber els costums propis de la cultura extraterrestre. I si malinterpretés el meu educat “bon dia” per una voluntat d’encetar una conversa? Car, quan t’hi trenques el cap, això de dir “bon dia” és una cosa molt nostra, molt terrestre. Pressuposa, d’entrada, tenir un dia, que requereix tenir sol –estic parlant de l’astre, clar–. I a més, només un, perquè si en tingués de diferents, probablement en diríem “bons dies”. Després, cal entendre que el “bon dia” no es refereix al fet empíric que fa un bon dia, com és el fet que justament aquell diumenge feia un dia preciós, ni tampoc al seu fet subjectiu; com un dia plujós en temps de sequera. Tampoc es refereix al bon estat d’ànim que es troba un en aquest dia precís, o bé encara al fet que faci un bon dia per fer o realitzar una acció precisa, com ara estendre la roba. No, no, el bon dia és només i simplement això: una cosa que es diu, un pacte social altrament dit.
–Carai, doncs jo no ho sabia pas això.
–Doncs imagina’t llavors l’extraterrestre, que més allunyat encara està dels nostres costums! Però encara hi havia més.
–No em diguis!
–I tant! Aquí rau l’arrel de la meva indecisió: ja s’apropava perillosament l’horabaixa, aquella on es creua la frontera entre el “bon dia” i el “bona tarda”. I bé, ja saps que al poble sempre som més de “bon dia”, com ha de ser, però potser jo era el primer contacte d’aquest extraterrestre amb la nostra cultura, i no era pas qüestió d’equivocar-se: la precisió era clau. Però per molt que m’hi trenqués el cap, no vaig recordar cap norma clara respecte a aquesta distinció: a partir de quina hora diem “bona tarda”? Després de dinar? Un podria justificar que el dia són les 24 hores, i en conseqüència es podria dir “bon dia” a qualsevol d’aquestes hores.
–Una reflexió molt lògica, certament.
–Però per molt lògic que sembli, no sembla correcte. No pots dir “bon dia” quan la gent ja està pensant en la pel·lícula del vespre. “Bona tarda”, doncs, semblava la decisió adequada. Però reu! –afegeix sorprès, posant-se la mà al cap–. Que quasi m’havia oblidat del “bon vespre”! Imagina’t la situació, estava a punt de dir-li “bona tarda” a un extraterrestre, quan ja era quasi hora de sopar! Una altra vegada, doncs, indecís.
–No m’hauria agradat gens estar en el teu lloc, amic meu.
–Se m’acudí llavors una brillant idea. Nosaltres, catalans, diferenciem el “bon dia” de la “bona tarda”. Els nostres germans valencians, ells, diferencien només el “bon dia” de la “bona vesprada”. Si m’apropiava d’aquest terme, dient “bona vesprada”, m’estalviava la distinció entre tarda i vespre.
–Molt enginyós, efectivament.
–Un podria criticar que és apropiació cultural, però això es podria considerar correcte si, per exemple, m’apropiés d’una salutació japonesa. En aquest cas, malgrat que tenim algunes diferències dialectals i culturals, compartim en termes generals una història i un sistema gramatical comú, i doncs el valencià i català són la mateixa llengua; per tant, puc utilitzar perfectament qualsevol expressió i salutació que ells emprin.
–Tota la raó, company –va refermar mentre assentia amb el cap.
–Decidit, doncs, continuava el meu camí. S’anava apropant l’extraterrestre, i podia distingir amb més claredat el seu rostre. O més aviat, la seva falta de rostre. I ja saps que jo soc demòcrata: no soc d’aquests que comença una conversa parlant català o castellà depenent del físic de la persona. Però no vaig poder evitar, veient la diferència física clara i abismal entre ell i jo, pensar: aquest extraterrestre, parlarà català? Pensant-hi bé, ni els pixapins que venen a estiuejar al poble el parlen, imagina’t ell. A més, qui sap com funciona el turisme extraterrestre? Aquest home, o més aviat humanoide, es deu haver estudiat, ni que sigui una mica, la cultura local abans de viatjar a la terra? O bé està en un viatge exprés d’un d’aquests turismes massius, que sempre venen i et parlen en castellà o anglès?
–I com sabies que venia per turisme?
–Home, no tenia pas gaire pinta de venir per colonitzar-nos, vestit i tranquil com anava. Però no ens desviem del nus principal. Era important que l’extraterrestre m’entengués, car, si no, tal vegada es podria parar per preguntar-me el significat. Vaja, que potser l’opció més segura era un “Buenos días”, que ja veus tu, és curiós que en castellà es digui en plural. Però llavors...
–Tornem al debat de dia i tarda!
–Exacte, veig que em segueixes, amic meu! I, a més, per moltes ganes que tenia d’arribar a casa, em negava a començar parlant castellà a una persona quan desconeixia quin idioma parlava. En aquesta vida, hem de posar línies. Vaig pensar, llavors, a utilitzar algun terme de salutació comú entre el català i el castellà. Al cap i a la fi, són dues llengües romàniques. Les opcions eren diverses: del “Què tal?”, que vaig descartar per por que em respongués realment com anava anímicament; al “dia”, ja saps, l’estratègia lingüística que consisteix en l’escurçament de les primeres lletres d’una paraula o expressió, anomenada afèresi, que també vaig descartar perquè en castellà seria “días”; al típic i comú “hola”, pel qual vaig decidir decantar-me.
–Encertada decisió.
–Clarament. I, com més curta la salutació, menys temps donem per respondre. Tanmateix, el procés d’afèresi em va obrir tot un món de possibilitats. I com és que no hi havia pensat abans?
–En què? –i mentre el seu amic havia fet una pausa, pensada per prendre’s un glop, i crear al mateix moment un aire de suspens, va afegir–. Vinga, que estic tot neguitós!
–Les onomatopeies, amic meu, les onomatopeies! –va afirmar convençut i alegre, amb el mateix aire en què ens podem imaginar Arquimedes pronunciant el seu famós “Eureka!”, abans de continuar–. Un no necessita dir un “què tal”, un “benvolgut”, o un “bon dia”. Tot això són massa síl·labes –afirmava mentre gesticulava energèticament amb les mans, com si estigués fent fora una mosca imaginària–, és massa temps perdut, i sobretot, dona massa possibilitats d’encetar una conversa. Avui dia, la gent utilitza coses més curtes, més senzilles. Sobretot els joves, que sempre caminen com si tinguessin un coet al cul. Un pot saludar amb un simple “ei”, i és perfectament acceptat socialment. Fixa’t, que fins i tot és acceptat l’“ep”. També existeixen altres variants: els germans valencians utilitzen el “ie”, i com més lluny està el receptor de la interjecció més s’allarga la “e”: “ieeee”. En canvi, al nord, més enllà de les muntanyes, els nord-catalans utilitzen el “iu”. Els mallorquins, ells, opten pel “uep”, molt sovint seguit de “com anam?”
–Però tornem al mateix problema: massa opcions!
–No et pensis. El “ie” el vaig descartar de seguida, ja que si no el pronuncies amb aquell accent valencià tan encantador, pot semblar estrany. El “iu” també, per por que conegués la broma del Feliu, ja saps: “Iu Feliu, i si tornes pas escriu!” Estava doncs entre l’“ei” i l’“ep”, tots dos acceptats socialment. L’un no em semblava pas millor que l’altre, i no trobava arguments lògics que em decantessin.
–Però escolta, ja devia apropar-se l’extraterrestre, oi? I bé t’havies de decidir!
–Doncs sí, s’anava apropant el moment fatídic. La decisió reia entre l’“ei” i l’“ep”. De totes les salutacions possibles, entre arguments empírics, subjectius, semàntics, lògics, físics, metafísics, terrenals i culturals, però sobretot per arribar a casa ràpidament, vaig reduir la decisió a dos opcions, només diferenciades per una lletra.
–I doncs?
–I doncs, no em podia decidir. Així que vaig decidir no decidir: el millor seria cedir a la inspiració momentània. Quan me’l trobés, llavors el meu cos, o més ben dit les meves cordes vocals, ja decidirien entre quin so seria més fàcil de pronunciar.
–La inspiració sol arribar en aquests moments de necessitat, és ben sabut.
–Amb això comptava! S’apropava, doncs, l’extraterrestre. I el podia apreciar millor: la seva roba de granota tenia un cert estil, i no era ben bé de platí metàl·lic, sinó d’una mena de color grisenc quasi transparent, i era només per la llum de tarda reflectida en el teixit –si és que es pot considerar teixit–, que m’havia semblat d’un metàl·lic brillant. Al rostre, encara buit, les estrelles anaven desdibuixant el patró d’una cara. I, si m’ho haguessin preguntat, hauria dit que clarament m’estava fitant. Arribava el moment esperat de saludar, mirar-nos amb cordialitat, i seguir cada u cap als seus urgents afers.
–I què li vas dir, llavors? –li va preguntar impacient el seu company.
–Doncs abans de poder-lo saludar, de sobte, ell va i em diu: “Bon dia i bona hora”.
–Quin extraterrestre més ben educat! I què li vas respondre?
–No hi vaig poder! Em vaig quedar glaçat, petrificat, paralitzat! La seva veu tenia un to mecànic, quasi robòtic. Però sobretot, perquè em va parlar amb un català amb una curiosa musicalitat: ho va fer amb accent lleidatà.
– No fotis!
– Això que sents: no vaig respondre a la seva educada salutació. Em vaig quedar mut i sense paraules! I, quan ja havia recuperat el control sobre les meves cordes vocals, l’extraterrestre ja estava passes enrere. A més, s’estava mirant la màniga, més o menys on nosaltres portaríem el rellotge. Em va semblar un gest forçat, una mica teatral: semblava la seva manera d’indicar-me que tenia certa urgència per arribar a algun lloc, i no tenia temps per xerrameca. Però vaja, potser m’ho estic imaginant, perquè m’estranyaria que portés rellotge.
