Cercador
Tres trucades des dels Alps
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
-Ho hem de deixar.
-Què ha passat? Què he fet?
-Estimar-me. Només tenim vint-i-quatre anys. Vull viure, viatjar, conèixer altres persones. Ets fantàstica, saps? Però t’he conegut massa aviat.
La Berta se l’estimava amb una desmesura que li anul·lava el seny. Amb el desencís, s’aprimà en excés. Va combatre la tristor extrema amb més dedicació a la feina i als amics. Els ulls ametllats i murris, amb picardia, adoptaren un posat trist per sempre més.
El Salva va decidir viure com si la vida estigués a punt de marxar a cada cantonada. Les fugides a la muntanya, a on practicava el seu esport favorit, l’escalada, es van fer cada cop més freqüents. La seva feina també li aportava l’acció necessària ja que era policia. I ella, paral·lelament va refer la seva vida. Trobà un noi que se l’estimava i li feia centrar el nord.
Sis anys més tard començaren les trucades cada cop menys espaiades que donaren lloc als per què ho vam deixar. No he conegut a ningú com tu. Les dosis de romanticisme equilibrades en una missió de reconquesta desequilibraren una Berta casada i tranquil·la. Una trobada, fortuïta, a una festa nocturna amb alcohol, música i foscor... a on es confongueren els sentits i s’envalentiren les decisions. Dos cossos que es desitjaven, que s’enyoraven.
No em sento culpable. No se sentí culpable perquè sabia que mai estaria amb ell, perquè era conscient que ell era un esperit lliure i que un dia la buscaria i l’altre marxaria.
Un any desprès de la trobada a la festa, la Berta ha rebut una trucada a les vuit del matí. És la germana d’ell que la truca plorant. Un accident al Montblanc. Ningú sap què ha passat. No el tornaré a veure més... com puc viure amb això? El pit se li enfonsa, es comprimeix. No pot plorar, fa temps que ha oblidat com es fa. Fuig de l’habitació perquè el marit encara dorm i no vol que la vegi així d’afectada. Mira el mòbil per comprovar que la trucada ha estat real i veu deu missatges d’ell i tres trucades perdudes. Tres trucades des dels Alps.
Verònica Pérez Roldan
-Què ha passat? Què he fet?
-Estimar-me. Només tenim vint-i-quatre anys. Vull viure, viatjar, conèixer altres persones. Ets fantàstica, saps? Però t’he conegut massa aviat.
La Berta se l’estimava amb una desmesura que li anul·lava el seny. Amb el desencís, s’aprimà en excés. Va combatre la tristor extrema amb més dedicació a la feina i als amics. Els ulls ametllats i murris, amb picardia, adoptaren un posat trist per sempre més.
El Salva va decidir viure com si la vida estigués a punt de marxar a cada cantonada. Les fugides a la muntanya, a on practicava el seu esport favorit, l’escalada, es van fer cada cop més freqüents. La seva feina també li aportava l’acció necessària ja que era policia. I ella, paral·lelament va refer la seva vida. Trobà un noi que se l’estimava i li feia centrar el nord.
Sis anys més tard començaren les trucades cada cop menys espaiades que donaren lloc als per què ho vam deixar. No he conegut a ningú com tu. Les dosis de romanticisme equilibrades en una missió de reconquesta desequilibraren una Berta casada i tranquil·la. Una trobada, fortuïta, a una festa nocturna amb alcohol, música i foscor... a on es confongueren els sentits i s’envalentiren les decisions. Dos cossos que es desitjaven, que s’enyoraven.
No em sento culpable. No se sentí culpable perquè sabia que mai estaria amb ell, perquè era conscient que ell era un esperit lliure i que un dia la buscaria i l’altre marxaria.
Un any desprès de la trobada a la festa, la Berta ha rebut una trucada a les vuit del matí. És la germana d’ell que la truca plorant. Un accident al Montblanc. Ningú sap què ha passat. No el tornaré a veure més... com puc viure amb això? El pit se li enfonsa, es comprimeix. No pot plorar, fa temps que ha oblidat com es fa. Fuig de l’habitació perquè el marit encara dorm i no vol que la vegi així d’afectada. Mira el mòbil per comprovar que la trucada ha estat real i veu deu missatges d’ell i tres trucades perdudes. Tres trucades des dels Alps.
Verònica Pérez Roldan
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!