Tres quarts de matí del meu matí del quatre de gener

Un matí no excessivament fred per no gosar fer bicicleta...a partir de les deu del matí, tampoc no calen gestes heroiques, que som al gener.

Tres velocípeds i una ruta: Malgrat de Mar (portal del Maresme)- Blanes (comença la Costa Brava). Camins plans i el vent en contra quan anàvem cap a muntanya. De seguida sues, aleshores. I això va bé, tot i que la sensació mai m'ha acabat d'agradar (vivim en una època de massa netedat).

Observacions i pensaments al camí d'anada:

Els conreus. Poca variació, el clima mana. Els hivernacles s'hi enfronten. Bledes, àpit, cols, carxofa, bròquil. Les fulles d'aquests darrers en un camp d'ídems fermaven amorosament la flor amagada que sembla una mandonguilla vegetal i el reguer costaner era un preciós mirall estret i llarg.
Alguns conreus havien estat protegits contra els ocells tan menjaires de llavors tot just colgades amb vastos llençols de plàstic blanc que el vent, joganer i tafaner, no respectava gota i s'hi esmunyia per crear ondulacions com si fossin ones de mars que no tenen nom.

I les moreres a tocar de moltes casetes d'eines dels pagesos (casetes encisadores on imagino vivint una nena amb trenes i un gat i que surten a les hores de llum i escaf i ella salta a corda o llegeix contes o amb una regadoreta regala aigua a flors que creixen al voltant del minso habitacle -petúnies i calèndules han de ser- on només hi caben un llit, una taula, una cadira, una cuineta, una llar de foc, un bàter i dutxa -la banyera que sigui el mar quan és net i pla- )...i doncs que les moreres a tocar de moltes casetes d'eines dels pagesos tenen aquest encant infantil, remot, commovedor...snif...i que les moreres sense podar estenen amunt amunt el brancam, ungles gens diabòliques.

Un tractor de mida mitjana de color verd que s'endevina simpàtic passa a velocitat ridícula amb aquells ulls d'aranya estranya.

Les canyes que delimiten la Tordera s'han despullat i sota la muda exterior -de color torrat mig-mig- aquell color ni rosa ni malva tan bell. A vegades es troben colors-tresors.

El riu sota la carretera al tram del pont feia avançar una munió de tentacles per la sorra que ni recorda quan fa que li fa de llit.

Un cop a la segona vil·la, aparcades les bicicletes contra un mur baix blanc, just on acaba la platja, el mar -avui dòcil- et demana que almenys hi remullis els peus i que tu t'hi enfades perquè ell no ha de patir cap crisi i li retreus on són les petxines i els còdols per admirar i collir i ell, en resposta, fa cantar l'onatge i et mostra un grapat de veles llunyanes blanques que no són aletes de peixos i que aprofiten el bon matí festiu de debò per a molts, obligat-festiu per a molts d'altres.

Les bicis repenjades inertes i estàtiques (i no són d'aquests tipus) no poden prendre cafè ni infusions. No es queixen i esperen. Poden llegir uns versos de Joaquim Ruyra escrits a la façana del cafè-lounge-bar que no puc copiar bé a causa del tendall.

Un espai d'aire bohemi, decorat adientment i la inspiració encara flueix més.
El nen de nou anys deixa que tot plegat li entri a dins i fa un dibuix de Sa Palomera, petita península que es deixa contemplar, encara que el sol enlluerni. I també copia a la seva llibreteta el poema de Pere Puig i Llençà escrit amb bonica caligrafia en una paret encalada dins el local:

'Aquest mar és com la teva mirada:
hi ha un món de coses a dins i un misteri que les guarda.
(...) Perquè el mar és transparent
tant com la teva mirada
i al fons s'hi endevina un poc
de les coses que s'hi amaguen'.

Al lavabo la paperera metàl·lica, tot i que convencional, em fa riure: treu descaradament una llengua negra per enfotre's del mort i del qui el vetlla i penso que és una llàstima no poder-la fotografiar i incloure a l'àlbum 'Coneixent éssers extraestelars' de Mena Guiga facebook (una tia que està com una cabra que està com una cabra).

Passa pel Passeig Marítim (allà mateix) la C., una coneguda, acompanyada de dues dones marroquís. Fa de voluntària lingüística. I anàven a prendre te. Patia un xic per si podria anar al mercat a comprar poma fuji cruixent i bé de preu. Ens hem felicitat l'any i ella somreia amb el to de mandarina als cabells i una faldilla de colors conjunt. Un personatge de conte de bosc.

La música intimista i la calma dominen l'espai amb taules robustes i baixes, butaques d'entapissats diferents, làmpades amb teles que calia fotografiar. Ambientació i mobiliari: acolliment i caliu. La llibertat del mar al davant.
I el nen desenganxat de tele i ordinador (d'aquest darrer també jo!).


Observacions i pensaments al camí de tornada:

El cel s'ha omplert d'ales d'àngel que volien quedar eixutes després de ser rentades (de tant en tant cal, sobretot amb el blanc) i que semblaven adossades entre elles i per això algun avió agosarat les travessava maleducadament i en quedaven cicatrius.

Els pins a tocar de mar, mig o tres quarts centenaris (alguns alts com mig bloc de pisos de molts de pisos) pidolen una mort dolça. Les ventades de mil temporals els han anat vinclant vinclant i alguns no s'aguanten drets (i els pets?) i han hagut d'apuntalar-los, ell que anhelen tocar la terra amb l'esquena, cansat d'unes postures que ni els que fan ioga avançat farien.

I una noguera encara més vella al caire d'un camí amb un tronc que es bifurca equilibradament potser està embadalida amb el taronja d'un foc que uns pagesos han fet per cremar qui sap què del que cal ser cremat mentre un tractor vermellós-taronja passa i mostra una dentadura serrada.

Abans a la sortida de Blanes, a la zona hotelera més perifèrica -gens elegant, gens poètica- es llegia en un paper en una finestra: ES VEN INFORMACIÓ.
-Quant val, mig quilo d'informació?- pensava jo i visca el surrealisme.

I per acabar, en entrar a Malgrat, en una pujada en una àrea de xalets com bolets: ATENCIÓ AL GOS.
És clar, per això hi havia davant la tanca un parament de cadires. Deu tenir molt bon discurs, deu ser prou loquaç.

Però no m'he pogut quedar a escoltar-lo. Calia fer el dinar.

I deixar reposar l'ànima, orgàsmica perduda per tot plegat. Perquè tres quarts de matí han anat així.