Esbroncades no!

Un relat de: peres

No, no, no. No hi ha res que m'amoïni més que les esbroncades. Quan vaig de bona fe em sembla sempre que l'esbroncada és injusta, encara que estigui justificada. Simplement no he pogut fer allò, no he tingut prou cap per pensar-hi. No és que me n'hagi oblidat, és que no podia fer-ho de cap manera. Altres vegades no he tingut temps de fer-ho o, si me n'he oblidat, ha estat perquè tenia tantes coses al cap que era impossible que les recordés totes. I de fet, aquesta la tenia apuntada en un paperet a la bossa i amb un recordatori a l'agenda del mòbil, però en el moment culminant, el moment en què havia de fer-ho, no hi he pensat perquè tenia el cap ocupat en mil coses més que també eren importants. No he pensat que havia de mirar a la bossa i tocar el paper i llavors recordar que havia de fer allò, i he apagat el mòbil just quan m'he trobat amb aquella persona perquè sé que no és de bona educació que em soni el mòbil quan sóc amb una altra persona. I llavors, com recordar que li he de demanar no-sé-què a no-sé-qui si ho he apuntat, i tinc un recordatori al mòbil..., però en el moment just no hi penso? Quina culpa hi tinc? Què més podia fer? Si he fet tot el que calia... I és que tot no es pot fer. En aquest món és impossible fer-ho tot, completament impossible. Has pensat en el munt de coses, l'enorme muntanya d'accions que caldria fer cada dia per fer-ho tot bé? I doncs, és inútil plantejar-me que puc arribar a fer tot allò que he de fer, i a més tot ben fet. Si vaig per aquest camí de voler ser perfecta no sols no seré perfecta, sinó que seré perfeccionista, una maniàtica de la perfecció per la perfecció, que és una mania com qualsevol altra i que resulta molt desagradable per a la gent que m'envolta. O sigui, que llavors també m'hauries de renyar per ser perfeccionista. Per tant, què coi vols? Per què em demanes que sigui perfecta si no vols que sigui perfeccionista? Per què em renyes, per què aquestes esbroncades, si saps que vaig de bona fe? I a més si m'esbronques habitualment i un dia no hi ha esbroncades, penso: no em clava l'esbroncada perquè sap que em dolen molt, però si fos una tia normal, si fos prou forta per aguantar-la, me la clavaria. O sigui, doble càstig: em mereixo l'esbroncada -me la clavo jo mateixa- i alhora sóc una feble mitja merda perquè no sóc capaç ni d'aguantar el més petit retret. O sigui, no, no i no. Res d'esbroncades. Entesos?

-D'acord, d'acord... d'acord! Perdona, cuca, no ho faré més, no t'ho diré més. Perdona'm, perdona'm. Només ha sigut un comentari sense segones. Ja hi vaig jo, tranquil·la. T'estimo. Que sí, que t'estimo. Vés a jeure mentre jo surto un moment al carrer a buscar allò i de seguida torno i acabo de preparar el sopar. I quan estigui el sopar preparat ja t'avisaré. O te'l porto al llit, val? I sopem tots dos al llit. Què et sembla? D'acord? Tu quieta, eh?

Comentaris

  • La paraula no mesurada[Ofensiu]
    Avet_blau | 22-10-2008 | Valoració: 10

    les coses es fan com es pot,
    i surten com surten.
    pero mai a gust de ningú.
    Es igual,
    es va fent , al ritme que et marqui la vida,
    i no les veus dels altres,
    dels que manen potser un temps.

    I en el temps, l' eco els hi tornara les paraules
    i el cap els hi enmalaltirà.
    doncs es multiplicarà l' insult,
    de la paraula no mesurada.

    Avet

  • Està bé![Ofensiu]
    M.Salles | 21-10-2008 | Valoració: 8

    No podem estar a to arreu. Aquí jugues amb l'estereotip: la dona que ha de pensar en tot i arribar a tot arreu. I esle stereotips tenen alguna cosa de real, però com les enquestes, no tota...
    Es divertit el ritme de la protagonista que es vol justificar i se sent culpable i alhora no vol que la "renyin"...

  • Que no t'esbronco[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 21-10-2008 | Valoració: 10

    però escriu amb una mica més de calma, que m'has deixat esgotada. I tu també ho deus d'estar de tant donar-li al coco.
    Seriosament, m'ha agradat el teu relat, el teu estil embarbussat (té efectes còmics indubtables) i els teus problemes tan comuns que són els problemes de tothom. Petons

  • carai![Ofensiu]
    ANEROL | 03-10-2008 | Valoració: 10

    què bò!. El final ha estat ...bè... claudicació
    No faig cap comentari; ha ho expressa molt be la protagonista aquest sentiment que la dona ha de ser perfecta, ha d'estar en tot i per tots, com ben be diu ha de ser perfecta. M'ha agradat molt

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154145 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com