Sóc tota teva

Un relat de: peres

M'has posat el dit índex i el del mig als llavis i això vol dir que t'he de dir t'estimo. Una altra vegada. Quant de temps fa de la primera? No, és clar, no t'ho demano a tu, no cal que em diguis res -fas un posat interrogant, nas arrufat, front contret, m'encanta-, era una reflexió personal. Me'n recordo perfectament, perquè va ser el primer dia que vam fer l'amor, la mateixa nit de noces. Que antics que devem semblar a les noves generacions, tots dos érem verges.

Tu em vas dir llavors que necessitaves que cada vegada et digués t'estimo, que t'ho digués explícitament. I des d'aleshores m'ho feies saber cada vegada d'aquesta manera, posant els dits als meus llavis. I si jo, aprofitant-me de les circumstàncies, a vegades ho deia d'esma, mastegant les paraules, tornaves a picar-me els llavis. No en tenies prou! Necessitaves saber-ho del cert! I de vegades havies de demanar-m'ho tres vegades, o quatre i tot, potser perquè jo aquell dia havia arribat a casa cansat, o no em trobava bé, o el que sigui. I si jo no podia dir-t'ho amb prou convicció, llavors t'ho escrivia a la palma de la mà, marcant bé cada lletra, amb majúscules: T-E-S-T-I-M-O. Tu necessitaves saber-ho cada vegada, de la manera que fos, i aquesta gelosia teva a mi em tornava a enamorar cada vegada, em tornava a capficar en tu, si mai m'havia distret o t'havia posat en un segon pla. Com t'estimo. No ploris, que t'estimo.

T'estimo des del primer dia. Tu no em vas veure, aquell dia, vull dir que no vas saber ni que existia. Però jo vaig caure rendit als teus peus. Eres encantadora! Jo ja sabia que eres cega, perquè m'ho havia dit un amic, el que m'havia convidat a anar a l'exposició. Em va dir que la noia que l'havia organitzada era cega i sorda. I a mi m'havia impressionat força que una persona cega i sorda hagués organitzat una exposició, i a més tan jove -només tenies vint-i-quatre anys!-, i amb allò sol ja n'hi hauria hagut prou perquè t'admirés abans d'hora. Però conèixer-te, veure't allà al mig de la gentada, dominant perfectament la situació, amb l'Eva que et feia de guia, va ser una experiència massa... extraordinària. No m'havia passat mai, i mai se m'hauria acudit que em pogués passar. Em vaig enamorar tot d'una. Vaig caure rendit.

Per què? Que potser feies una demostració magistral de com se sobreposa algú a unes minusvalideses? No, no era això, no em feies cap pena, cap llàstima, perquè jo et vaig veure aquell dia, tot i sabent d'abans les teves mancances físiques, com si no en tinguessis cap. Com si fossis perfecta en tots els sentits. Et vaig veure fora de sèrie, realment gran. O sigui, no va ser res del que passava segurament amb moltes altres persones, que t'admiraven però -era inevitable- no podien fer abstracció de les teves limitacions. T'admiraven d'una altra manera. T'admiraven perquè malgrat tot te n'havies sortit, però si no fos per la ceguesa i la sordesa... potser per a ells series una més. No els ho retrec. Els comprenc -i tu també- i a més, què vols que et digui?, millor per a mi, no?

Jo no et vaig veure com els altres. Jo vaig veure com feies anar les mans, com tocaves la gent amb aquella delicadesa teva, sempre demanant disculpes per tocar, perquè tu necessitaves tocar, com repassaves amb els dits les formes escultòriques i explicaves, sense cansar-te, el que volia dir cada cosa, el que l'autor volia expressar. I feies parlar l'interlocutor, a qui demanaves per exemple -tu ja ho sabies- de quin color era allò, i quan l'altre dubtava, perquè era un color difícil de descriure, o una barreja, tu els deies amb gràcia: és un entremig de siena torrat, com d'argila, no?, que va tirant a groc per aquesta altra banda i aquí de sobte es torna vermell bordeus... I anaves resseguint de memòria la forma de la composició, a pocs centímetres, sense necessitat ni de tocar-la, amb la seguretat de qui ha passat hores tocant i retocant i se sap de memòria fins els plecs voleiants d'un vestit de seda. Però això, aquest domini de les circumstàncies, això ho veia tothom, hi torno. Per tant, algun àngel em devia il·luminar per veure-hi més enllà. Jo no et vaig trobar cega ni sorda aquell dia. Jo et vaig veure perfecta. I continuo pensant el mateix: eres perfecta i ets perfecta. No ploris, dona, que em faràs plorar... De fet ja ploro fa estona, fes el que vulguis, no t'ho puc pas impedir.

Tu, però, aquell dia no vas ni sentir-me, jo encara no existia en la teva vida. O sí? Després em vas dir que sí, que no sabies qui era, ni com em deia, ni si havia anat o no a l'exposició, però que sabies que un dia "jo" arribaria -no sabies qui era. Aquell dia, però, jo no vaig ser capaç de fer-te saber el meu encantament. Estava tan desconcertat per allò que m'havia passat.... Hi torno: mai m'havia passat una cosa com aquella bogeria, i jo ja rondava els trenta. Estava enamorat! La primera vegada! Amb trenta anys! És lògic que estigués desconcertat, no? Què hauria pogut fer, jo, allà, enmig de la gentada...? Hauria resultat tan ridícul, tan postís, tan estrany... No, era impossible.

Vaig trigar quinze dies a decidir-me. T'havia de veure. Et parlaria de qualsevol cosa, de l'art, de la teva escultura i la dels altres, sense fer cas de les teves suposades incapacitats. Com si fossis una persona normal i corrent. Perquè jo pensava, n'estava convençut, que eres una persona normal i corrent, aquell buf que m'havia rendit als teus peus m'havia fet entendre que no havia de veure't cega i sorda, sinó normal, i llavors valorar-te com a normal. És fàcil dir-ho, i amb tu no em costa gens pensar-ho d'aquesta manera, però l'altra gent, la gent normal i corrent no és capaç d'actuar així. Tu i jo no som normals i corrents. O si ho som, ho som d'una manera diferent.

Per tant, t'havia de trobar, però a tu sola, sense l'Eva i sense ningú pel mig. Havia de veure com era la teva reacció sense intermediaris...

Ja no plores, i ara m'adono que és que jo tampoc ploro. Com t'ho fas per plorar quan jo ploro i per no plorar quan jo no ploro, si no em veus ni em sents? És un misteri.

No va ser fins llavors, un dia abans que tu em coneguessis i dues setmanes després d'haver-te vist jo per primera vegada, que vaig saber que havies nascut també muda, i que això era normal en els sords. No és que no pugueu parlar, és que com que no teniu l'experiència del so, necessiteu un aprenentatge molt especial i molt dur per desfermar les cordes vocals i la llengua i començar a articular paraules que vosaltres no sentiu com les sentim nosaltres, en teniu una percepció diferent, per la vibració de les cordes, la gola, la llengua... Tu vas aprendre a parlar, però, molt aviat, m'ho va dir l'Eva: als cinc anys ja et feies entendre amb sons prou articulats, i als vuit ja ni es notava, si no és per aquest deix nasal que a mi em torna boig, ja ho saps, t'ho he dit moltes vegades, que em sembla seductor, ni es notava que havies tingut dificultats per parlar. I l'Eva, la teva mare, va ser també la teva Anne Sullivan. I tu no eres Helen Keller, perquè la Helen tenia molt mal geni, i tu tens geni, però no gens dolent, al contrari.

I tu, quan vas saber que et volia veure, què et va passar? M'ho has explicat més d'un cop. El mateix àngel et devia bufar també a tu, i només de sentir el meu nom, només de saber que jo et volia veure, vas entendre que allò era especial, que era el que esperaves de feia temps. L'Eva em van fer passar al petit rebedor de casa teva i et va anar a buscar, vas aparèixer, jo vaig dir-te bona tarda escrivint-ho a la mà i tu et vas enrojolar. Suposo que et vas adonar que a mi em queia la bava només d'estar davant teu. Vas comprendre que allò era diferent, que no era una visita de cortesia, que era una cosa especial. I vam sortir al carrer, i l'Eva em va voler donar unes instruccions, i llavors vas dir que ja m'ho explicaries tu mateixa mentre baixàvem, i no em vas dir res perquè estaves molt confosa, m'ho vas confessar després, i jo, quan vam ser al carrer, tampoc vaig dir-te res, i vam anar a peu fins a l'illa del costat, que hi ha un pati públic al mig, i ens hi vam ficar, i finalment vam seure, vam respirar fondo, i jo et vaig escriure finalment a la mà que t'acabava de conèixer però que t'estimava com no havia estimat mai ningú, i vaig escriure't mitja hora seguida un munt de coses, molt de pressa, i tu no contestaves, i vas plorar, i al final em vas dir que m'havies estat esperant tota la vida i que no sabies res de mi però que ho sabies tot perquè tot el que jo t'explicava ja ho sabies, ho intuïes, hi havies pensat sempre, i jo no tinc cap pinta de príncep blau de manera que no ho entenia però alhora em deixava portar pel misteri, i t'ho vaig dir, i llavors la teva mà es va acostar a la meva cara per primera vegada, i em vas dir que ja sabies que duia barba, i em vas acaronar i em vas dir que m'esperaves i que eres tota per a mi. "Sóc tota teva", me'n recordo perfectament , com si fos avui.

Que ràpid han passat els anys. Ara jo sóc aquí al llit, i no puc parlar i a més no em puc moure, estic a les últimes, únicament em funciona el cap i només tinc els ulls per dir-te que t'estimo. I tu no veus els ulls. Em poses els dits als llavis i jo no els puc moure. No t'ho puc dir amb la boca ni t'ho puc escriure a la palma de la mà, però tu saps que és així. Ara, per fi, em poses els dits als ulls i t'has adonat que estan humits. "T'estimo", em dius. Ara m'ho dius tu. No ploris, reina, me'n vaig però t'esperaré, i jo seré tot per a tu com tu has estat tota per a mi.

Comentaris

  • Fa força i ....[Ofensiu]
    escaldot | 12-06-2006 | Valoració: 10

    em sembla ben estructurat i molt comunicatiu.
    Esquitxos que van prenen posicions i demamen diferència. hi ha atzar i fibla com una picada de mosquit.
    Un tinc tinc tinc de campaneta que es fa desvetllar entre l'ombra, el record i un plany sense sostre.
    Booooooooo!!

  • Una història molt dolça![Ofensiu]
    Unaquimera | 12-06-2006 | Valoració: 10

    Però que no embafa gens... tendra, però no tova, més aviat fema!

    Un relat que parla d'estimar, dir-ho, escriure-ho, sentir-ho clarament a pesar dels entrebancs, de les limitacions o potser precisament per què aquests hi són però no maten l'amor sincer, aquell que neix sense voler, en mig del desconcert, com un tret encertat del destí. I la vida ens fa el regal d'un temps d'estimació que es pren una pausa per deixar passar la mort i retrobar-se a l'altre costat.

    Ben escrit tot ell, algun paràgraf del mig un xic llarg amb alguna repetició, el final molt encertat amb la línea marcada des del inici i molt ben redactat:la darrera frase dòna de ple en la diana( tinc debilitat pels finals ).

    La referència cinematogràfica, totalment encertada, encara que jo no qualificaria a la Helen K. de geniüda, sinó de malcriada en el doble sentit de consentida i de pujada amb una compassió mal entesa, anteposant el dèficit a la persona en desenvolupament.

    Et tornaré a llegir i m'agradaria molt que em tornessis a comentar, vaig trobar les teves observacions interessants i em van fer rumiar una estona, cosa molt saludable.

    Fins aviat, dons; t'envio entre tant una abraçada ben ferma,

    Una quimera

  • Sense paraules[Ofensiu]
    Biel Martí | 11-04-2006

    Sense paraules, podria ser el títol del relat. Primer de tot, lloar el fet d'escriure sobre un tema que em sembla a mi molt difícil, intentant exposar la relació entre algú sense minsuvàlues i algú que en té i que, malgrat tot, les supera i a ulls del protagonista les fa desaparèixer. Com tot, el teu relat m'ha deixat bon gust de boca en algunes coses, però no tant en d'altres... Per exemple, al segon paràfgraf repeteixes "cada vegada" fins a quatre vegades i a mi, personalment, sigui fet expressament o no, em destorba. De la mateixa manera algun fragment podria haver esdevingut més curt, doncs vas repetint idees que ja s'entenen el primer cop que ho poses. El bon gust de boca bé sobretot pel final, que m'ha conmogut, l'he trobat una forma molt ben trobada d'acabar, un toc que fa encara més difícil saber si aquest relat és una tragèdia o un ideal romàntic.

    Biel.

  • un bon relat[Ofensiu]
    Lavínia | 06-04-2006 | Valoració: 10

    escrit amb una objectiva tendresa (és pot dir així?) aquesta noia que té tot tipus de carences sensitives i que atrau tothom.

    M'ha agradat, Peres.

    Lavínia

  • intens, dolç i vital...[Ofensiu]
    ROSASP | 05-04-2006

    Una estimació bordada amb la màgia de la intuïció més desenvolupada i la riquesa de totes les percepcions.
    Sentir amb tots els matisos, sobrevolant les limitacions...

    Un relat molt ben portat, ple de tendresa i força.
    Més enllà del cos i del cor, també es poden sentir les ànimes...

    Una abraçada i fins aviat!

  • Realment sorprenent![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 04-04-2006 | Valoració: 10

    Un relat soberbi! M'agrada com fas, d'una situació difícil (una noia cega i sorda que enamora a tothom) una situació creible, real, quasi palpable...

    Em recorda la meva auca de l'escombriaire i la prostituta, l'has llegit? Relat 217.133 de Relats en Català.

    Segueix així. Ah, i per cert, tota la raó: el que ha fet DIA a l'Èric Bertran no té nom.

  • Enhorabona[Ofensiu]

    M'ha agradat molt la tendresa de tot el text i aquesta idea que la comunicació entre les persones té lloc de vegades molt més enllà dels sentits.

    Té raó la Gemma amb això de la classificació dels relats, de vegades no sé sap ben bé com classificar-los.
    Una abraçada

  • felicitats!![Ofensiu]
    Gemma34 | 02-04-2006 | Valoració: 10

    Hola Peres, no t'havia llegit mai, T'haig de dir que descobrir-te m'ha agradat.
    El relat té una característica que per mi és molt important, i és que en tot moment semble verídic.
    és molt dolç, i crec que tens raó quan dius que hauria d'haver un apartat de "romàntic" perquè "l'eròtic" no pot englovar-ho, i en "social" li queda petit. Hauríem de fer-ho saber a omatech.
    Un petó. segueix així.


    Gemma34

Valoració mitja: 10

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154142 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com