Les 24 hores del dia

Un relat de: peres

Digues, Imma estimada, jo... m'has vist alguna vegada que m'acostés a tu amb ulls només de desig sexual? T'he tractat mai com un objecte del qual em volia aprofitar? Bé, ara els teus ulls fugitius i perplexos em sembla que em diuen que potser sí, al començament, de vegades era així. I ara et puja el color a la cara, no sé per què, quina delícia de dona, no me la mereixo. Però ni tan sols llavors, ho saps perfectament, era així sempre, ni la majoria de les vegades. Quan tenies aquell cos... perdona, ara m'agrada també el teu cos, me l'estimo molt, com abans. Només provava de descriure'l. Quan eres encara més jove, diguem-ho així, quan el rellotge biològic anava a favor teu en tots els sentits, quan per fora semblaves una deessa -ara ets una deessa, eh?, que consti-, jo, amor meu, com em portava amb tu? Et senties alguna vegada utilitzada? No vaig ser sempre prou delicat? No et demanava cada vegada si et venia de gust...?

De vegades no t'ho demanava, és veritat, tens raó, però llavors tu veies que jo ho necessitava i feies veure que eres tu que en tenies ganes. La meva cara o el meu posat t'ho demanaven, i jo potser no gosava fer-ho explícitament per por que a tu no et vingués de gust. Tant ens estimàvem!

I quan jo estava d'aquella manera, te'n recordes?, quan no podia contenir les llàgrimes i no sabia què em passava, et deia..., no, no t'ho deia, et feia el gest, perquè tu ja sabies què havies de fer. M'havies d'agafar la mà, i llavors jo aclucava els ulls, i respirava més fondo, a poc a poc, i m'asserenava un xic. De vegades trigava més, però de mica en mica, només pel fet d'agafar-me la mà, i sense necessitat de mirar-nos perquè jo no podia ni mirar-te, perquè si et mirava, en comptes de somriure't, com sempre, només podia plorar, de mica en mica, deia, recuperava la calma, no del tot, però sí prou com per tornar-me a enfrontar a aquell dia, a aquella tarda, a la vida que només feia uns minuts era intolerable. Quantes hores vam passar agafats de la mà, asseguts l'una al costat de l'altre, sense dir-nos res... No, no es pot comptar per hores, caldria comptar-ho per dies, per setmanes... potser serien anys, al capdavall!

I ara, després de cinquanta-tres anys d'estimar-nos tant, cada dia, amb les nostres petites baralles que només duraven hores perquè sempre l'un o l'altra cedíem i ens demanàvem perdó, ara, dic, què ens han d'explicar sobre l'amor, aquest jovent? Què ens diuen, que tot és pell i sexe i mugrons i turgències i glutis i glands i clítoris? No, escolta, tu i jo sabem que no és això, l'amor. Aquest amor s'acaba, perquè pell i sexe i mugrons i turgències tenen els dies comptats, i encara que no els tinguin comptats, la gent és molt més que pell i sexe i companyia, hi ha intel·ligència i generositat i renúncia i alteritat i compassió i compartir penes, i tot això només s'obté amb amor de debò. I també hi pot haver enveges i menyspreus i desconsideracions i supèrbies i humiliacions..., i nosaltres no hem passat mai d'aquí, i sempre, sempre, en petit grau. Però és que també hi podria haver infidelitats i traïcions i insults i abusos i cops i violències i sang -Déu nos en guard. I totes aquestes coses només s'eviten amb amor de veritat. L'amor és molt més que el sexe, és estimar-se, és donar-se, és estar per l'altre tot el dia de cada dia, sense cansar-se, i adonar-se que la companyia, aquesta solidaritat que nosaltres tenim de ferro però que alhora és tan fràgil, perquè es construeix de nou cada dia, és l'unica manera no ja de passar-s'ho bé, sinó de sobreviure en aquest coi de món perdut i feréstec i podrit. L'amor és pensar en l'altre, això és l'amor, digues que sí.

I m'és igual que els metges diguin que ja no coneixes ningú: quan t'agafo la mà tu saps que és una mà que t'estima, no la rebutges, és la mateixa mà que tu vas agafar i vas estimar tants dies, mesos, anys. I quan somrius, que ho fas just quan toca, sé que em somrius a mi.

Fem l'amor, Imma? És clar que sí, cinquanta-tres anys després de la primera vegada, nosaltres continuem fent l'amor les vint-i-quatre hores del dia. Tu el fas amb els ulls, jo parlant-te. I tots dos, agafant-nos les mans.

Comentaris

  • 24 hores durant 53 anys[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-05-2006 | Valoració: 10

    Un relat que fa un recorregut molt interessant des del desig més físic fins l'amor més profund que s'explora amb la mirada mútua i atenta.

    Les estacions de pas són ben diferents i retraten una vida sencera junts, fent un viatge que passa per totes les èpoques que es comparteixen quan es conviu un temps llarg... des del cos de deesa absolutament desitjable fins a la companyia silenciosa de qui t'agafa fortament la mà i et permet que restis al seu costat amb els ulls tancats fins a serenar-te... de les baralles a la renúncia més generosa...

    Aquest relat utilitza frases genials i entre moltes, m'agrada especialment aquesta: "la companyia, aquesta solidaritat que nosaltres tenim de ferro però que alhora és tan fràgil, perquè es construeix de nou cada dia"

    El final, molt coherent. Li escau plenament.

    Ara que t'he descobert, a mi m'agradaria tornar-te a llegir i saber de tu: per celebrar la trobada, t'envio una abraçada llaaarga,

    Una quimera

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154121 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com