TRAJECTE FINAL

Tenia a tocar la data de l’aniversari que el va llençar en aquest mon .Ratllava només l’edat en que hom ja acarona la jubilació i la solitud forçada era ara la companya inseparable per les hores eternes al jardí de la privacitat.
A les espatlles, ja enfonsades, un tou de càrregues feixugues que li havien tatuat l’ànima i el senderi. Massa dies enrere, a la muller se l’havia endut un mal lleig, amb presses, en un tancar i obrir d’ulls. Sense cap mena de mirament, sense l’escolta de les pregaries absurdes, sense temps per pair-ho, sense contemplacions. Sense la descendència impossibilitada i enyorada.
Ella era el seu bastió fortificat, la crossa de l’equilibri diari. La meitat gens amarga per compartir els malsons invasors. La llum s’havia fos amb ella. I l’espai per somriure també. Només restava un buit immens.
Havia esquitllat sol ja, un parell d’infarts malintencionats i una pleuresia que, malgrat tots els avenços, l’emmanillava sovint a l’oxigenoteràpia. Els condicionaments, les limitacions, l’abduïen cap a la desesperança arrelada. El bagul de records antics i bonics no l’abstreia de les cabòries que el burxaven a la vista i les fantasies que de sempre l’havien deslliurat dels capficaments, s’havien evaporat i les seves muses perpètues, dimitit.
Els petits, molt petits, plaers es dibuixaven en comptagotes. Una conversa amiga però dispersa, un mos golafre de qualsevol menja, un llibre expectant però no tant, una copa de vi barat o no, una passejada per creuar paraules amb el bosc espès. Tot plegat massa poc per encendre les lletres de la il·lusió.
La petitesa dels moments anava de la mà dels segons efímers i les sotragades s’aferraven a la immensitat del rellotge i es disfressaven, malèvolament, d’embolics de paperassa legal amuntegats arreu, d’esquerdes impertinents, cridaneres i necessitades a la casa envellida, de reclamacions impagades que només sumaven, de veïns desconeguts i poc tolerants amb el seu tarannà de llinatge, d’aparells i coses que es rendien al temps, d’enterraments esquitxats de pors encomanadisses, del negre fosc a l’horitzó. Massa.
Hi havia molta feina per davant, massa, per mirar de traginar un trist, un de sol, despertar d’alegria, per llevar-se i vestir-se de gal·la amb una espurna de vida, per respirar lliurement una glopada de demà. El seu jo malmès, atrotinat pels focs sense apaivagar que havien anat fonent les esperances de l’esdevenir, no desprenia cap esma sinó era per deixar-se del tot. Ja res importava. Tot havia estat viscut sobrerament i només restava la fita de la marxa de l’adéu.