Tot fa olor de mort

TOT FA OLOR DE MORT

Somiadora com soc, passejant per la sendera he vist el que no hauria d’haver vist mai, la mar emmudida, immòbil, els peixos saltironejant i quedant com estaquirots, degradant-se’ns per la manca d’oxigen. Fità també muntanyes entristides i ploroses, arbres despullats de fullada i branques cridant, agitades i malmeses per la sequedat que pateixen, arrels amagrides d’esgarrapar la terra buscant aliments, vegetació empal·lidida amb manca de verdor, defallida i corbada per tanta contaminació. També la prada l’he vist afectada, sense acoloriment perquè la cremor del sol i l’ambient no les deixa florir. He mirat al cel en sentir cridar els núvols pregant ajut per l’abrasament que sofreixen, per no tenir aigua per beure, i regar després, i el sol bramant clamor per l’alta temperatura a suportar, l’he sentit titubejar que no ens quedava gaire de vida. El gebre i les glaçades escridassaven al món del perill de sa extinció, deien que els rius circularan sense la simfonia que ens regala l’aigua al passejar perquè els brolls quedaran amb secor. Tot fa olor de mort. He vist el bestiar capalt per no trobar menjar, ni on poder refugiar-se. No he sentit refilar els ocells, brunzir els insectes, raucar les granotes, mugir les vaques..., no he percebut la sonata del brancatge dels arbres, ni de la frondosa i ombrívola vegetació quan el vent les fa dansar. Quedo esparverada en observar el miratge, aquestes escenes esgarrifoses. Tremolo I ajoco el cap en pensar que no és imaginari, sinó que és el futur que estem forjant. Veig materials nocius que no haurien de ser-hi, fums ennegrits que contaminen l’atmosfera, penso que és un somni perquè no pot ser real, tanmateix, guaito persones angoixades, ploroses que ho analitzen, recullen els residus i prenen nota. Potser, encara som a temps de canviar-ho i retornar-los la vida. Tot fa olor de mort. Sento paüra, un calfred em puja per l’espinada. Tant de bo no fos un somni o potser millor sí. No sé si somio o començo ara a fer-ho.




Pseudònim
Ailec