Tot bon cavaller cau de cavall

TOT BON CAVALLER CAU DE CAVALL


La psicòloga tanca el petit bloc de notes i s’alça per acompanyar la pacient a la porta del gabinet on desenvolupava les sessions.
N’ha tractar un munt, de persones com aquella, amb el mateix problema: habitualment són dones que es marceixen al costat d’un pare o una mare dependents. Curiosament ho porten millor els que cuiden el pare o la mare impossibilitats físicament, que les que han de lluitar amb qualque tipus de demència.
La psicòloga té prop de cinquanta anys i encara no s’ha emancipat emocionalment de la seva mare viuda i que afortunadament per ara gaudeix de plena autonomia, tant física com mental.
Després d’una sessió com la que acabava de tenir i d’haver abocat una bona dosi de reflexions terapèutiques dins la psique del pacient, queda trasbalsada. Necessita una estoneta per refer-se.
Se sent tan falsa... Com té la barra d’infondre coratge a una persona aclaparada per sentiments contradictoris, si ella mateixa està terroritzada de caure en el mateix parany...?
S’estima la seva mare? Naturalment! –es respon automàticament- malgrat li venen al cap, sense voler, moments d’exagerada intransigència per part de la mare durant la seva infància i adolescència. Després es va tornar més forta darrera dels estudis, aprenent mecanismes d’autodefensa.
S’adona, avaluant el caràcter de la mare, que el seu pobre pare, al cel sigui, en va ser una víctima propiciatòria.
Filla única com és, tem de manera paranoica, que la mare somatitzi alguna mena d’Alzheimer o brot senil que la posi a ella en la tessitura d’odiar i estimar al mateix temps.
O és que ja n’és víctima, sense haver-hi causa...?
Amb mans tremoloses truca a un col·lega per demanar-li hora.




MOSTELA