Tenir i no retenir

Llegint aquest poema no he pogut evitar pensar en totes aquelles històries on l’amor no fracassa per manca de sentiment, sinó per excés de món: fanatisme, violència, por, soroll d’èpoques que ho arrasen tot. A vegades no és que no ens vulguem, és que el temps que ens toca viure no ens deixa estimar com voldríem.

Aquí, “no retenir” no és indiferència, és una forma tràgica de respecte: deixar que l’altre continuï, encara que això impliqui quedar-se sol amb el record. És una renúncia que no neix del cansament, sinó de la lucidesa.

Per això el poema no sona a comiat, sinó a dignitat. Com si digués: no et perdo, et deixo anar perquè et respecto massa per convertir-te en presoner del meu desig. I això, enmig de la barbàrie, és potser l’última forma d’amor possible.

Moltes gràcies pels comentaris tan generosos i tan afinats. M’ha alegrat especialment veure com heu percebut el ritme del text i les seves ressonàncies històriques, que són una part important del que intento treballar quan escric. Que un relat generi aquesta lectura atenta i aquest diàleg lector és una gran recompensa. Gràcies de veritat pel temps i la sensibilitat que hi heu dedicat.

El teu poema és una peça amb una veu molt definida. Combina elements històrics, eròtics i apocalíptics en un registre força elevat.
Té una imatgeria potent i coherent. L'obertura, amb el far tremolant "com una llàgrima d'or", és molt visual i estableix immediatament el to de bellesa fràgil i tragèdia imminent. Aquesta imatge inicial és de les més reeixides del poema i funciona com a leitmotiv.
El setge d'Alexandria (sembla inspirat en la conquesta àrab del 641-642 dC, quan la ciutat bizantina cau davant els exèrcits musulmans) no és un simple decorat; serveix de mirall estructural de la relació amorosa. La idea que "tenir-te" és com posseir una ciutat condemnada, i "no retenir-te" és acceptar la caiguda inevitable, està ben travada i dona profunditat al text.
Hi ha un bon treball de ritme i al·literacions ("tambors sarraïns taquen la nit", "mar de foc", "trinxera sagrada"). El llenguatge és dens, amb referències clàssiques (Nil, icones, creu i espasa, sant Joan a Patmos, Cleòpatra, Bizanci) que estan al servei de l'emoció central.
La barreja de desig carnal ("buidar-me dins teu", "el teu cos és trinxera sagrada", "fem l'amor" il·luminat pel far) amb llenguatge sagrat ("pecat", "oració", "abraçar el destí com qui abraça una espasa per la fulla") crea una atmosfera de trànsit místic-eròtic que recorda a certs poetes barrocs o bé la tradició de l'amor cortès entès com a suplici. Aquesta tensió és el motor real del poema i funciona molt bé.
Potser el ritme és excessivament trencat, o a contrapeu en algun punt. No és que s’hagi de seguir sempre el mateix ritme, però tampoc trencar-lo en contra del flux que s’intueix natural. També seria millor, al meu parer, que si no hi ha rima, no n’hi hagués cap; i em penso que n’hi ha una a nivell de sonoritat. Però és per dir alguna cosa, perquè està molt bé.

M'ha agradat molt com està expressat en aquests versets l'amor vers l'estimada, hi ha un munt de metàfores encertadíssimes i tot el poema el trobo molt ben confeccionat. Enhorabona!

Aquestes repeticions dins l'estrofa, deuen generar la sensació poètica. De cadència.
i la polarització que fan les dues idees. No s'exclouen
a primera vista. També la impossibilitat, tan
humana d'assolir un estat de plenitud.