FRONTERA I

Ani, any 1045

Quan Georgios va veure Ani per primera vegada, va comprendre per què alguns homes afirmaven que contenia mil esglésies. La ciutat s'alçava sobre l'altiplà, envoltada de muralles de pedra rogenca que semblaven haver nascut de la mateixa terra; per damunt de les cases emergien cúpules, campanars i torres, algunes petites i antigues, d'altres treballades amb una delicadesa que Georgios només havia vist a Constantinoble.

Més enllà de les muralles, l'Akhurian havia excavat un congost profund. El riu corria molt avall, encaixonat entre parets de roca, i un gran pont permetia travessar-lo. Per aquell pont arribaven caravanes carregades de seda, pells, espècies i metalls; hi passaven mercaders armenis, grecs i sirians, pagesos amb carros de blat, monjos, soldats, captaires i homes procedents de terres tan remotes que Georgios només en coneixia els noms. A les portes de la ciutat es parlaven llengües que ell no comprenia i, al mercat, l'armeni dominava sobre el grec, barrejat de tant en tant amb alguna llengua oriental que li resultava completament estranya.

Ani era bella i rica. Constantinoble acabava d'incorporar-la a l'Imperi romà i els documents presentaven l'annexió com el que era: una victòria. Georgios havia arribat amb quaranta-dos cavallers i una carta segellada que l'ordenava posar-se a disposició del nou governador. Tenia trenta-vuit anys, havia servit a Capadòcia i a Cilícia i conservava una cicatriu sota l'orella esquerra d'una campanya que gairebé havia oblidat.

Havia vist ciutats conquerides, però Ani conservava una aparença sorprenent de normalitat. Les botigues estaven obertes, els artesans treballaven, les caravanes continuaven travessant les portes i a les esglésies se celebraven oficis mentre les campanes marcaven les hores. Els soldats imperials vigilaven els accessos i l'àguila de Constantinoble ja onejava sobre els edificis oficials.

El segon dia, Georgios va entrar al mercat. Volia conèixer aquella ciutat que ara havia de protegir. Va comprar pa, formatge i unes figues seques i després es va aturar davant d'una parada de teles. El comerciant, un home prim d'uns cinquanta anys, amb la barba gairebé blanca, va observar durant una estona el seu uniforme.

—Sou romans?

Georgios va somriure.

—Ara vosaltres també.

L'home va assentir lentament.

—Quants heu vingut?

—Quaranta-dos.

—Quaranta-dos?

—Amb mi.

El comerciant va mirar cap a les muralles.

—En vindran més?

Georgios va assenyalar l'àguila imperial cosida al mantell.

—Ara Ani és protegida per l'emperador.

L'armeni va tornar a mirar les muralles.

—Sí. Però quants soldats?

Georgios va somriure de nou, encara que aquesta vegada va trigar una mica més.

---

Les ordres van arribar durant la tardor. Els antics contingents armenis serien reorganitzats; alguns nobles conservarien terres a canvi de nous serveis a l'emperador, mentre que d'altres rebrien propietats en províncies de l'interior. Diverses guarnicions serien reduïdes i els homes que cultivaven terres a canvi de servir quan arribava la guerra podrien tornar definitivament als camps o satisfer els impostos corresponents. L'Imperi necessitava contribuents i mantenir soldats costava or.

El funcionari encarregat d'aplicar les mesures es deia Leon. Havia arribat de Constantinoble amb tres escrivents, dues caixes plenes de documents i unes botes extraordinàriament netes. A Georgios li va fer gràcia aquell detall: les seves pròpies botes havien adquirit, després de poques setmanes a Ani, un color indefinible entre el marró i el vermell, mentre que les de Leon continuaven negres.

Era més jove que Georgios i parlava amb la seguretat de qui havia passat molts anys entre llibres, comptes i decrets. Coneixia els ingressos de cada província, sabia quant costava mantenir un cavaller durant un any i podia recitar de memòria els impostos que pagaven els mercaders en travessar determinats ponts. Georgios havia esperat que li resultés antipàtic; en canvi, li va caure bé.

Un vespre, Leon va desplegar un mapa sobre una taula i va passar el dit per damunt d'una línia.

—La frontera ha avançat. Abans era aquí; ara és aquí.

Georgios va contemplar el pergamí.

—Les muntanyes continuen al mateix lloc.

—Afortunadament, cap muntanya cobra soldada.

Tots dos van riure, però Georgios va tornar de seguida la mirada al mapa.

—Esteu retirant homes que coneixen cada vall, cada pas i cada font.

—Estem incorporant aquests territoris a l'administració imperial.

—Aquests homes també els defensaven.

—Contra qui?

Leon havia formulat la pregunta amb absoluta naturalitat.

—Contra qui voleu que mantinguem deu mil homes? Els reis armenis ja no són una amenaça. Ani és nostra, les fortaleses són nostres i les rutes comercials són nostres. Mantenir milers de soldats aquí significa treure diners d'algun altre lloc.

Georgios va observar el mapa. A l'est hi havia emirats, principats, tribus, ciutats que canviaven d'amo i enormes extensions que Constantinoble coneixia de manera aproximada. De tant en tant arribaven informes sobre uns genets procedents de terres encara més orientals. Turcs, els anomenaven alguns. Uns deien que servien com a mercenaris; d'altres, que eren simples saquejadors. Un comerciant sirià havia explicat que podien disparar un arc mentre cavalcaven a tota velocitat i encertar un home a una distància impossible.

Georgios havia sentit moltes històries semblants al llarg de la seva vida. A les fronteres, els enemics sempre cavalcaven més de pressa, disparaven més lluny i eren més nombrosos.

—Els informes que tenim són clars —va continuar Leon—. No hi ha cap exèrcit avançant cap a Ani, cap rei preparant una invasió ni cap força capaç d'amenaçar seriosament aquestes províncies.

—Potser encara no l'hem vista.

Leon va arronsar les espatlles.

—L'Imperi no pot mantenir un exèrcit contra alguna cosa que potser existeix.

Georgios va pensar-hi uns instants. Era difícil discutir-ho.

---

Durant l'hivern van marxar els primers soldats-pagesos. Georgios els veia passar des de les muralles: famílies senceres carregaven les possessions en carros, eines, mantes, sacs de gra, cassoles i alguna icona embolicada amb cura; les dones caminaven al costat dels animals, els nens corrien entre les rodes i alguns homes encara portaven l'espasa.

Un d'ells, un armeni enorme que devia tenir gairebé seixanta anys, es va acomiadar de Georgios abans de marxar.

—El meu pare vigilava aquest pas —va dir, assenyalant les muntanyes—. El seu pare també.

—On aneu?

—Ens han donat terres a l'oest.

Georgios va mirar les muntanyes.

—Qui vigilarà el pas?

L'home va somriure.

—Vosaltres.

A la primavera van quedar buides dues torres de vigilància; una tercera va ser abandonada poc després. Georgios va protestar i el governador li va comunicar que rebria dotze homes més. En van arribar nou. Un era coix.

---

Els primers refugiats van aparèixer a començaments de l'estiu. Eren set: un home, dues dones, tres nens i una anciana asseguda damunt d'un ase. Havien caminat durant sis dies i explicaven que el seu poble havia estat saquejat. L'home parlava molt de pressa i Georgios només entenia fragments del seu armeni.

—Qui?

L'home va assenyalar cap a l'est.

—Genets.

—Quants?

L'armeni va obrir els braços. Molts.

Georgios coneixia prou aquella terra per saber que els pobles eren saquejats des que Déu havia expulsat Adam del paradís, i els va deixar passar. Tres dies després en van arribar vint-i-quatre; després, cinquanta. Alguns portaven animals, mentre que d'altres havien abandonat totes les possessions durant el camí.

Les històries començaven sempre igual: genets que apareixien de pressa, disparaven des dels cavalls, prenien bestiar i desapareixien. Quan Georgios preguntava quants eren, ningú ho sabia. Cent, cinc-cents, mil. Els refugiats sempre multipliquen els enemics, pensava.

Tanmateix, alguna cosa estava canviant. Els mercaders que arribaven de l'est començaven a ser menys nombrosos; una caravana que havia de travessar Ani no va arribar i, al cap d'uns dies, en va faltar una altra.

Un matí Georgios va pujar fins a una de les antigues torres de vigilància. Estava buida. Des d'allà podia veure una extensió immensa de muntanyes i valls, tranquil·les sota la llum del matí. Va recordar la pregunta de Leon: contra qui?

Aquella tarda va escriure un informe:

Arribada continuada de població procedent dels territoris orientals. Informen d'incursions de grups armats a cavall. Es recomana verificar els moviments més enllà dels passos i reconsiderar la dotació dels punts de vigilància.

Un missatger va partir cap a Ani. La resposta va trigar onze dies.

Georgios va trencar el segell i va llegir el document dues vegades. Després es va acostar a la finestra. Pel camí oriental avançava un altre grup de persones; aquesta vegada devien ser més de cent.

Va tornar a mirar el document. Entre totes les fórmules administratives, només hi havia una frase que importava:

No consta cap amenaça organitzada.