CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI IV: CAIGUDA I REDEMPCIÓ DE L’ÚLTIM GENERAL ROMÀ

Després d’Itàlia, no hi va haver honors. Només una ordre seca, segellada amb porpra, que el cridava de nou a Constantinoble. Roma encara respirava runa i cendra, però l’Imperi ja havia girat el cap cap a altres urgències. Belisari va obeir. Sempre obeïa.

El Gran Palau el va rebre amb el seu teatre de marbre i or. A la sala del tron, Justinià s’alçava lentament sobre un mecanisme ocult, com si fos elevat pels déus, mentre dos lleons metàl·lics, amb ulls de gemma, obrien i tancaven les mandíbules en un soroll buit. Ocells engabiats piulaven entre cortinatges brodats. Tot era magnificència i artifici, una escenografia destinada a recordar a tothom qui era el centre del món.

Justinià el va abraçar com un vell amic. I tot seguit va començar a interrogar-lo com un sospitós. El tractava amb estima i recel a la vegada. Necessari, però perillós. Fidel, però massa popular. Cap general havia acumulat tanta glòria sense despertar ombres. Teodora observava en silenci, amb el somriure tranquil de qui ja ha decidit. I Antonina, dreta al costat del tron, evitava la mirada del seu marit.

El pacte amb els gots, destinat a evitar més massacres i més ciutats cremades, va ser presentat com una traïció velada. La unitat de l’Imperi havia estat posada en risc, deien. D’altres haurien aprofitat aquella situació per aixecar-se contra l’emperador. Belisari, no. Havia escollit salvar vides, no trons. A Bizanci, això no sempre es perdona; El van apartar del comandament. El van fer esperar. Després, el van acusar. I finalment, el van tancar. A la presó, el temps no avança: degota. Cada hora és una confirmació que el món continua sense tu. El pitjor no és la mort, pensava, és la traïció d’aquells a qui has servit amb lleialtat.

Antonina no va moure ni un dit per ell. Mentrestant, l’Imperi tornava a tremolar. A l’est, Pèrsia pressionava les fronteres. Al nord, pobles bàrbars amenaçaven els confins. Les muralles de Constantinoble no eren només pedra: eren la darrera línia entre l’ordre i el caos. Quan les notícies van començar a arribar al palau, Justinià va recordar, un cop més, que els homes com Belisari no es fabriquen; només es toleren… fins que es necessiten.

La porta de la cel·la es va obrir sense cerimònia. No hi va haver disculpes. Només una nova ordre. Belisari va tornar a vestir l’armadura amb el cos cansat i l’ànima encara més. Però quan va sortir a les muralles i va veure la ciutat que havia defensat tantes vegades, va entendre que no lluitava per emperadors, ni per intrigues, ni per porpra. Lluitava perquè, mentre ell fos viu, Constantinoble no cauria.

I potser, en el fons, perquè un soldat que deixa de lluitar ja no sap qui és. Aquell dia, l’Imperi va sobreviure un cop més. Ell també. Però va entendre que la glòria no salva de la soledat, i que fins i tot els herois, quan tornen del camp de batalla, continuen sent presoners d’un món que només els estima mentre els necessita.