FLAVI BELISARI V: ELS BÀRBARS A LES PORTES DE LA NOVA ROMA

Feia vint anys que el cel s’havia enfosquit per causes que ningú no sabia explicar. Les collites havien minvat, els hiverns s’havien tornat més durs, la pesta havia passat com una ombra lenta i persistent. L’Imperi no era feble, però estava esgotat.

Els fronts eren massa: Pèrsia a l’est; les tribus amazigues al sud; Hispània inquieta; Itàlia encara fràgil després de la conquesta. El gruix de les tropes era lluny. A Constantinoble hi quedaven cinc mil homes.

Cinc mil.

Quan el Danubi es va glaçar, ningú no ho va creure possible. Però el riu, convertit en pedra blanca, va deixar passar milers de bàrbars. Ciutats incendiades. Camps devastats. Refugiats arribant amb els ulls oberts de terror. No exageraven. No calia.

Al Gran Palau, Justinià caminava lentament. Teodora no.

—Si la ciutat cau —va dir ella—, s’acaba l’imperi.

No era retòrica. Era aritmètica.

Em van fer cridar.

—Encara confieu en mi? —vaig preguntar.

Justinià va somriure amb aquella ambigüitat que mai no saps si és prudència o desconfiança.

—Confio en la necessitat —va dir.

Antonina va entrar més tard. Sense ornaments.

—Podríem marxar a Sicília —va dir, sense dramatismes—. Terra fèrtil. Lluny del joc. Estic cansada.

No hi havia manipulació en la seva veu. Només fatiga.

—No puc —li vaig respondre.

—O no vols?

Vaig trigar a contestar.

—Defenso el poble. No el tron.

Ella em va mirar llargament. No em va suplicar. No em va retreure res.

—Aleshores torna viu —va dir.

Els bàrbars avançaven ràpid, confiats en el pànic. No esperaven resistència. No amb tan pocs homes.

Vaig ordenar reforçar les muralles, concentrar forces, no dispersar-nos en heroicitat inútil. Resistir. Aguantar. Fer-los creure que érem més. Que la ciutat no estava sola.

La clau no va ser la força. Va ser el temps.

La població va ajudar. Artesans convertits en auxiliars. Mariners carregant pedres. Dones portant aigua als baluards. Quan la ciutat entén que es defensa a si mateixa, ja no és només pedra.

Vam resistir.

Quan els bàrbars van retrocedir, no hi havia triomf als carrers. Només alleujament. No havíem salvat la glòria; havíem salvat les cases.

Justinià em va rebre dret. Teodora també.

—L’Imperi us deu molt —va dir l’emperador.

—L’Imperi es deu a si mateix —vaig respondre.

No tots els poderosos són monstres. No tots els governs són corrupció. A vegades, quan el perill és real, les ambicions callen i queda només el deure.

La ciutat no havia vençut per grandesa, sinó per cohesió.

I vaig comprendre que el poder, quan és ben exercit, no és un privilegi: és una responsabilitat compartida.

Si la ciutat cau, s’acaba l’imperi.

Però mentre el poble resisteixi, cap hivern és definitiu.