VANDÀLIA

L’any 534 d.C., el món conegut s’havia tornat petit i cruel per als fills de Genseric. Cartago havia caigut sota l'acer de Belisari, i l'orgull del regne vàndal s'enfonsava en les aigües de la Mediterrània. Però a les ribes de Mauritània, prop de les columnes d'Hèrcules, un petit grup de supervivents es negava a ser encadenat i exhibit a Bizanci.

El capità es deia Gunderic. No mirava cap a l’est, on la mort vestia porpra romana, sinó cap a l’oest, cap a l’oceà que els antics anomenaven el Mar de les Tenebres.

—Hem estat amos de les onades al Mare Nostrum —va dir Gunderic als seus homes, mentre construïen unes barques precàries amb fusta de cedre i joncs—. L’oceà no ens pot fer més por que els eunucs de Justinià.

Es van llançar al mar. No eren guerrers, eren ombres amb els cabells de color de palla i els ulls del blau de l’acer. El corrent de Canària, silenciós i poderós, va agafar les seves naus com una mare que bressola un fill fugitiu. Durant dies, només van veure la immensitat líquida, fins que una ombra gegantina va tallar els núvols: el Teide, un pic de foc i neu que semblava un altar pagà.

Quan van desembarcar a les sorres negres de l'illa, no van trobar ciutats, sinó el silenci dels barrancs. Gunderic va clavar la seva espasa trencada a la terra i va mirar els seus homes amb una determinació gèlida:

—Aquí mor el nostre passat. Avui oblidarem el ferro, les corones i el nom dels nostres pares. Si Bizanci ens busca, que trobi només el vent. No tornarem a tocar l’aigua salada ni a construir un sol timó. Serem homes de terra, de cova i de muntanya, fins que el record de qui fórem es podreixi sota aquest sol. Hem triat ser ningú per ser lliures.

Amb el pas dels segles, el jurament es va complir. El record de les naus es va desintegrar com la fusta vella. Els fils dels fills de Gunderic van oblidar com es navegava, perquè la mar era ara una frontera prohibida, el camí pel qual podien tornar els vells enemics. Es van convertir en pastors i guerrers de la pedra, vestint pells i adorant el sol des dels cims més alts, sense mirar mai més l'horitzó amb nostàlgia.

Però vuit-cents anys després, quan els primers navegants europeus van arribar a les illes, es van quedar astorats. Entre els habitants de pell bruna, hi havia gegants de cabells rossos i ulls clars que els miraven amb una dignitat antiga i silenciosa. No sabien qui era Belisari, ni recordaven Cartago, però en la seva sang encara bategava l'eco d'aquell regne perdut que un dia es va anomenar Vandalia.

El Cant del Ferro Mort

No més veles.
No més reis.
No més mar.

L’acer es torna pedra,
la fusta es torna cendra,
el nom es torna pols.

Que el sol ens cremi la memòria,
que la cova ens guardi el crit:
Lliures en l'oblit,
o morts en la glòria.

Si l'Àguila de Roma ens busca,
que només trobi el vent
i una estirp de gegants muts
que han oblidat llur gloriós passat.