FLAVI BELISARI VI: INFANTESA TRENCADA

Abans que aprengués a resistir, Flavi ja havia après a desconfiar de les aparences. A la ciutat, els homes que decidien no escoltaven. Parlaven lentament, com si el temps fos seu, i sempre hi havia algú darrere que feia possible el que no s’havia dit. Als marges, els soldats es sotmetien a la jerarquia. N’hi havia un de bonic, gairebé d'aparença angelical, que rebia els cops mentre somreia.

Flavi el va observar diversos dies abans d’acostar-s’hi.

—Per què no et defenses?

El jove soldat va aixecar el cap, entre rinxols daurats, s'intuia una mirada ferida.

—Perquè aquest és el meu lloc.

—Et fan mal.

—Sí.

Va dir-ho sense queixa.

—I no vols que s’aturi?

El noi va trigar a respondre.

—Si s’atura, algú altre ocuparà aquest lloc.

—I tu?

—Jo ja hi soc.

Flavi el mirava, sense acabar d’entendre.

—I… t’agrada?

El noi va parpellejar lentament.

—A vegades.

—Per què?

El noi va mirar al voltant, els altres soldats, el moviment repetit.

—Perquè així tot encaixa.

Flavi no va saber què volia dir “encaixar”. Però va entendre que allò tampoc funcionava.

No sabia encara com s’havia de fer. Però alguna cosa en ell va quedar fixada: no havia de ser així. A casa, la violència era més neta. La mare reia quan ell dubtava; el pare exigia sense explicar. I tots dos coincidien: havia de ser algú.

Hi havia algú que l'estimava: un gat gros, de pèl blanc, amb els ulls taronges. No era seu. Quan menys ho esperava, apareixia darrere la granja o a mig camí de l’hipòdrom i caminava al seu costat com si no hi hagués cap acord entre ells.

A l’hipòdrom, tot semblava tenir un ordre. La pols seguia un recorregut, les passes tenien direcció. Flavi hi anava per això.

El dia que van arribar els invasors, no hi va haver avís. Només caos. Flavi va córrer cap a les grades. El gat darrere, sense pressa. Es va amagar entre la fusta vella, va arronsar el cos i va tancar els ulls. El soroll no tenia forma: crits que no es podien seguir, cops que no es podien situar. Va durar massa.

Quan es va acabar, no va ser perquè algú ho hagués decidit, sinó perquè ja no quedava res a trencar. Flavi va obrir els ulls. L’hipòdrom seguia dret, però ja no ordenava res.

Va sortir tremolant del seu amagatall. La ciutat estava arrasada: portes trencades, fusta escampada, un carro bolcat al mig del carrer. Un cos a la vora d’un mur, amb la mà encara tancada. Més enllà, un altre. Ningú no els recollia.

Flavi no es va aturar. Va començar a córrer cap a la granja familiar. El gat el seguia a una distància exacta. Quan va arribar a la tanca, es va aturar. La casa cremava. El foc no tenia pressa. No hi havia crits. No hi havia moviment.

Flavi va fer un pas endavant, es va aturar. El gat va avançar uns metres i es va asseure. Flavi va notar com alguna cosa dins seu volia baixar, comprovar, tocar. Però no es va moure.

—És massa tard per salvar-los.

Es va quedar el temps just perquè el silenci fos complet. Després va fer un pas enrere, i va començara a caminar cap a l’est. El gat no el va seguir, només el mirava, immòbil. Els ulls se li van negar, es va girar, i va començar a caminar cap al seu destí.