HIPÀTIA IV — VOLUNTAT DE RESISTIR

Vaig aprendre aviat que no tots els combats es lliuren amb espases. Alguns s’enfronten amb paraules, amb silencis, amb la simple decisió de no apartar-se quan tothom t’aconsella desaparèixer.

Alexandria continuava plena de mercats, de vaixells i de crits al port, però l’aire s’havia tornat asfixisnt; als carrers hi havia consignes més que preguntes; a les escoles, prudència més que curiositat. Cada conversa semblava escoltada per una oïda invisible. Tot funcionava, i tanmateix tot s’empetitia.

Jo continuava ensenyant: geometria, astronomia, filosofia, el moviment dels astres, l’ordre dels nombres, aquella antiga convicció que comprendre el món és la millor manera de respectar-lo. Ho feia amb normalitat obstinada, com si la normalitat encara fos possible.

Un matí em van fer cridar al palau episcopal. El patriarca em va rebre amb una cortesia excessiva, d’aquelles que no busquen entendre’t sinó domesticar-te. Va parlar de pau, d’unitat, de la necessitat d’evitar conflictes. Després va anar al fons.

—La ciutat necessita certeses, no dubtes —va dir—. Els teus ensenyaments inquieten.

—El dubte és l’inici del pensament —li vaig respondre.

—El pensament divideix.

—La ignorància divideix més.

Va sospirar amb paciència fingida.

—No et demano que renunciïs a res. Només que callis una temporada. O que marxis. Atenes t’acolliria. O bé que acceptis la veritat de l’Església. Necessitem unitat.

—La unitat imposada només salva la por —vaig dir—. La fe que necessita imposar-se no és fe.

Els seus ulls es van endurir.

—Tens enemics. I jo no podré protegir-te sempre.

—No us he demanat protecció.

Quan vaig sortir, vaig entendre que ja no era una mestra: era un problema.

Aquella setmana alguns dels meus deixebles més fidels van venir d’amagat. Em parlaven d’Atenes, de l’Acadèmia de Plató, dels mestres que encara discutien sense abaixar el cap. Em deien que allà podria continuar ensenyant en pau, que no devia la vida a una ciutat que m’estava girant l’esquena.

Els escoltava amb afecte. Tenien raó. A Atenes tindria seguretat, respecte, temps. Durant unes hores fins i tot vaig imaginar aquella existència més fàcil. Però cada pensament acabava al mateix lloc: si marxava, què valdrien totes les paraules que havia pronunciat sobre la llibertat de l’ànima? Què demostrava el meu exemple?

—Si tots els qui pensem marxem —els vaig dir—, qui quedarà per recordar què era aquesta ciutat?

—Però us poden matar.

—A tots ens poden matar.

El que em feia por no era la mort. Era callar abans d’hora.

L’endemà vaig tornar a classe. Vaig dibuixar cercles a la sorra, vaig parlar dels planetes i de l’harmonia invisible que governa les coses, com si res no s’estigués trencant al meu voltant. No per heroisme, sinó perquè no sabia viure d’una altra manera.

Hi ha qui salva el cos fugint. Hi ha qui salva la consciència quedant-se.

Jo vaig triar quedar-me i continuar ensenyant, simplement això.