FRONTERA II

Ani, any 1047

Aquell estiu la calor havia arribat aviat a Ani. A mig matí, les pedres ja retornaven l'escalfor del sol i el mercat feia olor de fruita madura, espècies, animals i cossos. Georgios havia passat una hora entrenant amb els seus homes i la túnica se li enganxava a l'esquena per la suor.

En arribar a una de les fonts del mercat, se la va treure i la va deixar sobre el brocal. Es va inclinar, va recollir aigua amb les mans i se la va abocar pel cap. L'aigua freda li va baixar pels cabells, el coll i el pit; va repetir el gest i després es va passar les mans per la cara, agraït per aquell breu alleujament. Tenia quaranta anys i el cos compacte d'un home que havia passat mitja vida a cavall: espatlles amples, braços forts, una cicatriu sota l'orella esquerra i altres marques més petites que ja havia oblidat com s'havia fet.

—Així esteu millor, els romans.

Georgios es va girar.

Una dona l'observava des de la parada del mercader armeni amb qui havia parlat dos anys enrere. Devia tenir una trentena d'anys. Portava un vestit lleuger de lli, cenyit a la cintura, i els cabells negres li queien sobre les espatlles. Era alta, de formes generoses, però hi havia en la seva manera d'estar dreta alguna cosa que Georgios associava més als soldats que a les dones de Constantinoble: ocupava l'espai sense demanar permís.

—Millor com? —va preguntar.

La dona va deixar que els ulls li baixessin fins al pit encara moll.

—Amb menys ferro.

Georgios va mirar la túnica abandonada sobre la pedra.

—Fa calor.

—Ja ho veig.

Ella somreia. Georgios també va somriure, tot i que va sentir l'impuls absurd de tornar-se a vestir.

—Anahid.

Va allargar-li la mà. Georgios la va agafar; Anahid va mantenir el contacte un instant més del necessari.

—Georgios.

—Ja ho sé.

—Com?

—El meu pare parla massa.

—En això estem d'acord.

Anahid es va acostar fins a la font i va mullar dos dits. Sense demanar permís, els va passar breument per una gota d'aigua que encara baixava per l'avantbraç de Georgios.

—Encara tens calor?

Ell va mirar els seus dits i després els ulls d'ella.

—Una mica més que abans.

Anahid va riure.

Durant uns segons Georgios va oblidar les caravanes, les torres buides i els informes que s'acumulaven sobre la seva taula.

—Vine.

—On?

—A veure una cosa.

Anahid ja caminava abans que ell hagués contestat. Georgios va agafar la túnica i se la va posar sobre una espatlla.

La va seguir fins a la parada. A l'interior hi feia més fresca. Anahid va apartar una cortina i li va mostrar diversos prestatges mig buits.

—Fa dos anys això era ple.

—El teu pare em va dir que el comerç anava bé.

—Fa dos anys.

Va agafar un petit flascó de vidre, en va treure el tap i el va acostar a Georgios.

—Olora.

Ell va obeir. El perfum era intens, dolç al principi i amarg al final.

—Què és?

—No ho sé.

—Ho vens i no saps què és?

—Ho venia. El mercader que m'ho portava no ha tornat.

Georgios va deixar de somriure.

Anahid va tapar el flascó.

—Això és el que passa amb moltes coses, ara. Un home deixa de venir. Després un altre. Després algú et diu que una ruta ja no és segura. Ningú sap exactament per què.

—Què expliquen els que arriben?

—Massa coses.

—Turcs?

Anahid el va mirar.

—Alguns els anomenen així.

A fora, el mercat continuava fent soroll. Algú discutia el preu d'un animal. Una dona cridava un nen. Georgios va tornar a notar la suor baixant-li lentament per l'esquena.

—Hauries de tornar-te a vestir —va dir Anahid.

—Abans semblava que t'agradava més així.

—I m'agrada.

Es va acostar prou perquè Georgios tornés a sentir el seu perfum.

—Per això t'ho dic.

* * *

Les torres continuaven dretes i buides.

A la primavera, Georgios havia tornat a demanar homes per ocupar els punts de vigilància dels passos orientals. La resposta havia arribat tres setmanes després. L'administració reconeixia la conveniència de reforçar l'observació, però recordava que els efectius disponibles havien de distribuir-se d'acord amb les necessitats acreditades de cada districte.

Georgios va arrugar el document amb una mà.

Feia tanta calor que els soldats entrenaven a primera hora del matí i al vespre. A migdia els cavalls buscaven qualsevol tros d'ombra i els homes s'afluixaven els cinturons, es treien les proteccions de cuir i bevien més aigua de la que Georgios considerava prudent. Ell mateix passava bona part del dia amb la túnica oberta sobre el pit.

Leon va entrar una tarda mentre Georgios s'eixugava la suor amb un drap.

—Podries trucar abans d'entrar.

Leon va mirar-lo.

—No sabia que hagués de fer-ho.

Georgios es va cordar la túnica.

—Què vols?

Leon li va allargar el document.

—Res que t'agradi.

Georgios el va llegir. Era una nova negativa.

—Quants homes necessites? —va preguntar Leon.

—Quants homes necessito o quants homes em donaran?

—Quants necessites.

—Cent.

Leon va deixar anar una rialla seca.

—Això no passarà.

—Doncs per què m'ho preguntes?

Leon no va respondre. Georgios va adonar-se que tenia una taca de pols a les botes. Dos anys enrere li hauria semblat impossible.

* * *

Anahid va tornar a trobar-lo tres dies després.

Aquesta vegada va ser ella qui va entrar al pati on entrenaven els soldats. Georgios acabava de baixar del cavall. Tenia els cabells molls de suor i la túnica fosca sota els braços.

—Tens alguna cosa contra les portes? —va preguntar ell.

—No.

—Doncs podries esperar darrere d'una.

Anahid va mirar els soldats.

—Em sembla que aquí ningú no espera que el convidin.

Portava una gerra.

—Què és?

—Vi.

—És migdia.

—Ho sé.

—Estic treballant.

—També ho sé.

Georgios va negar amb el cap.

—Ets sempre així?

—Com?

—Com si fossis tu qui donés les ordres.

Anahid li va posar la gerra a les mans.

—Només quan algú necessita que les hi donin.

Georgios va beure. El vi era fresc i lleuger.

—Aquesta nit soparàs amb mi.

No ho havia preguntat.

—Això era una ordre?

—Sí.

—I si dic que no?

Anahid va recuperar la gerra.

—Demà t'ho tornaré a ordenar.

Georgios va riure. La va observar mentre marxava entre els soldats sense abaixar els ulls davant de ningú.

Aquella nit hi va anar.

No va passar res que hagués d'explicar l'endemà. Van menjar, van beure vi i Anahid li va parlar de la seva família, de les caravanes i d'una Ani anterior a l'arribada dels romans. Quan es van acomiadar, però, ella li va posar una mà al pit i el va besar breument als llavis.

Georgios no es va apartar.

Anahid va somriure.

—Bona nit, romà.

Ell va tornar a les seves dependències pensant que feia molt de temps que una dona no aconseguia inquietar-lo d'aquella manera.

* * *

Uns dies després, Leon va arribar quan Georgios ja havia acabat de sopar.

No portava cap document.

Aquell detall, més que qualsevol altre, el va fer sospitar que alguna cosa passava.

—Què hi fas, aquí?

Leon va trigar a respondre. Es va asseure davant seu i es va fregar les mans.

—De vegades jo també tinc por.

Georgios el va mirar sorprès. Durant dos anys l'havia sentit parlar de provisions, impostos, efectius i informes; mai de por.

—De què?

—De tot això.

Leon va assenyalar vagament cap a l'est.

—Vam venir aquí convençuts que tot estava resolt. Jo hi estava convençut.

Va intentar somriure.

—Potser tu tenies raó.

—No sé si això em tranquil·litza.

—A mi tampoc.

Leon va abaixar el cap. Quan va tornar a aixecar-lo tenia els ulls humits.

Georgios no l'havia vist mai plorar.

Es va aixecar i li va posar una mà a l'espatlla. Leon va intentar dir alguna cosa, però la veu li va fallar. Georgios el va abraçar.

Durant uns instants cap dels dos va parlar.

Georgios va sentir contra el pit la respiració de Leon i l'escalfor del seu cos. Feia olor de vi, de pols i de suor; tenia els cabells humits al clatell. Georgios va notar la pressió dels seus braços a l'esquena i va recordar, sense voler, la mà d'Anahid sobre el pit.

L'abraçada es va allargar.

Massa.

Però Georgios tampoc no va ser el primer a desfer-la.

Leon va aixecar lleugerament el cap. Els seus llavis van fregar el coll de Georgios i després el van besar.

Georgios va quedar immòbil.

Només un instant.

Després el va apartar d'una empenta.

—Què fas?

Leon respirava de pressa.

—Georgios...

—Vols anar contra natura?

—Jo només...

—Prou.

Va sortir abans que Leon pogués acabar.

Va caminar fins a les muralles. La pedra encara conservava l'escalfor del dia i, quan hi va recolzar les mans, va notar-la als palmells.

Estava enfadat amb Leon.

Almenys això era el que intentava dir-se.

Però havia estat Anahid qui l'havia besat primer i ell no s'havia apartat. Leon també l'havia besat i, durant aquell instant abans d'empènyer-lo, tampoc no s'havia apartat.

Georgios va mirar cap a l'est.

Aquella nit les muntanyes havien desaparegut en la foscor i va agrair no haver de veure res amb claredat.

* * *

Els refugiats arribaven cada setmana.

Els comptaven els escribes.

Homes. Dones. Nens. Animals.

També comptaven els sacs de gra, els pous, els carros i les cases disponibles. Havien excavat latrines fora de la muralla i destinat dos magatzems a distribuir aliments. Els monestirs acollien malalts. A les hores de més calor, centenars de persones s'amuntegaven sota qualsevol tela capaç de projectar una mica d'ombra.

La ciutat començava a fer olor diferent.

Suor, fems, fum, roba humida, menjar bullit, cossos que feia dies que no trobaven aigua suficient per rentar-se.

Des de la muralla, Georgios veia centenars de persones i pensava en blat. Cada boca necessitava menjar; cada cavall, farratge; cada família ocupava un espai. Entre els refugiats també podien entrar lladres, espies o homes armats.

Defensar una ciutat significava comptar.

A peu de carrer, però, els números recuperaven la cara.

La nena devia tenir nou o deu anys.

Georgios la va veure a terra, protegint-se el cap amb els braços mentre un forner intentava donar-li puntades de peu. Al costat hi havia un pa partit per la meitat.

—Prou.

El forner es va girar.

—M'ha robat.

—Ja ho veig.

—És la tercera vegada aquesta setmana que em roben.

—Quant val el pa?

El forner va dir una quantitat excessiva. Georgios la va pagar igualment.

La nena va agafar el pa i va retrocedir. Era molt prima. Tenia els peus ferits pel camí, el vestit cobert de pols i unes sandàlies massa grans.

Georgios sabia prou armeni per fer dues preguntes.

—Pare?

Ella no va respondre.

—Mare?

La nena va assenyalar cap a l'est.

No va plorar.

—Com et dius?

Va haver de demanar-li que ho repetís.

—Mariam.

* * *

Venia de Vaspurakan.

Durant les setmanes següents, Georgios en va saber una mica més. El pare havia tingut terres prop d'un petit assentament en direcció al llac Van. La mare havia fugit amb els fills quan van començar els atacs; en algun punt del camí el grup s'havia dispersat.

Ningú sabia si els pares de Mariam eren morts.

Georgios va ordenar que busquessin els seus noms als registres. No van trobar cap coincidència segura.

Mentrestant, Mariam va començar a aparèixer cada matí prop dels soldats. Primer li donaven menjar; després una dona li va trobar una túnica. Al cap d'unes setmanes dormia en una casa ocupada per dues famílies de soldats.

Ningú va decidir que es quedés.

Simplement, un dia Georgios es va adonar que la nena ja sabia quin cavall era el seu.

També havia començat a aprendre grec. Al principi només entenia algunes ordres i expressions quotidianes; després van arribar frases curtes, preguntes i alguna resposta que feia somriure els soldats. Georgios la corregia quan s'equivocava i Mariam repetia les paraules amb una obstinació que semblava divertir-la.

Un dia, mentre observaven les muntanyes, va assenyalar cap a l'est.

—Turcs.

Aquella paraula ja no va necessitar traducció.

* * *

A Constantinoble continuaven arribant informes contradictoris. Alguns parlaven de bandes que travessaven els passos, saquejaven una vall i desapareixien abans que arribessin els soldats; altres asseguraven que determinats caps turcs servien com a mercenaris en disputes locals. També hi havia notícies de combats més a l'est, noms de cabdills que ningú a Ani sabia pronunciar correctament i rumors sobre exèrcits tan grans que Georgios els considerava impossibles.

Ningú podia dir amb certesa què estava passant.

Però cada setmana arribaven més persones que havien decidit no esperar a saber-ho.

Un matí en van entrar gairebé quatre-centes. Feia una calor asfixiant. Els animals arribaven amb els flancs molls i els homes tenien la pols enganxada a la suor. Algunes dones portaven criatures adormides contra el pit; els vells avançaven amb la boca oberta, buscant aire.

Una família havia carregat una porta de fusta damunt d'un carro.

—Per què s'enduen una porta? —va preguntar un soldat.

Mariam, que era al costat de Georgios, va respondre en armeni. Un intèrpret ho va traduir.

—Perquè és de casa seva.

Georgios va mirar aquella porta avançant entre el fang.

Potser aquella família encara creia que algun dia podria tornar a col·locar-la al mateix lloc.

* * *

A finals de l'estiu, Georgios va enviar Stephanos i tres homes a inspeccionar un dels camins que baixaven cap a l'est.

Havien de tornar abans de la nit.

No van tornar.

L'endemà al matí va aparèixer un cavall davant la porta. Venia exhaust, amb els flancs coberts d'escuma i les regnes arrossegant-se per terra.

Era el de Stephanos.

Hi havia sang seca a la sella.

Georgios va passar els dits per aquella taca. La calor havia endurit la sang sobre el cuir.

Va enviar quatre homes més.

Van tornar al vespre.

Només tres.

Leon era a la porta quan van arribar. Tenia la túnica bruta, els cabells enganxats al front per la suor i les botes cobertes de pols. Georgios va recordar, gairebé amb tendresa, l'home de Constantinoble que havia arribat a Ani amb unes botes extraordinàriament netes.

El primer genet va baixar del cavall amb dificultat. Tenia una ferida al braç. La sang, la pols i la suor li havien format una crosta fosca sobre la pell.

Georgios el va subjectar per les espatlles.

—Els heu vist?

—Sí.

—Quants?

L'home va mirar cap a les muntanyes.

—Molts.