FRONTERA III

Ani, any 1048


La primera vegada que Anahid va dir que els romans arribarien tard, Georgios encara va intentar discutir-hi. Eren a la botiga del seu pare, o almenys Georgios continuava anomenant-la així, tot i que començava a sospitar que Anahid hi passava menys hores venent que escoltant. Aquell matí havia tornat del mercat amb notícies de dues caravanes que ja no sortirien cap a l'est, tres famílies que havien venut els animals i un mercader de seda que havia enviat els fills cap a l'oest.

—La gent té por.

—La gent que té por s'amaga. La gent que sap alguna cosa se'n va.

Anahid va agafar una figa grossa i madura de la safata.

—Menja.

Georgios va allargar la mà, però ella li va agafar el canell.

—Amb les dones tens menys experiència que amb els soldats.

Georgios la va mirar. No estava segur de quant havia entès Anahid. Pel somriure d'ella, probablement massa.

Ella li va guiar la mà cap a la fruita. La pell s'havia obert lleugerament i la polpa era humida i vermella. Anahid li va conduir un dit cap a l'interior sense deixar de mirar-lo.

Georgios va entendre el joc. El seu cos també.

Anahid va baixar els ulls un instant.

—Això ho has entès de pressa.

—Ets insuportable.

—Però has tornat.

Va mossegar la figa. Una mica de suc li va quedar al llavi.

Georgios la va besar.

Anahid va deixar la fruita sobre la taula i el va empènyer contra la prestatgeria. El va besar amb més força. Una mà li va recórrer el pit fins que els dits li van trobar un mugró i el van prémer.

Georgios va gemegar.

Anahid va mantenir els dits allà.

—Artze.

Georgios va obrir els ulls.

—Què?

Ella encara era molt a prop seu.

—Artze crema.

Durant un instant cap dels dos no es va moure.

Després Anahid va apartar la mà.

El joc s'havia acabat.


* * *


Les notícies arribaven fragmentades. Primer havien dit que els turcs apareixien pels voltants d'Artze; després, que saquejaven els pobles; després, que la ciutat resistiria. Finalment van arribar homes que l'havien vista cremar.

Anahid en coneixia dos. Un havia comerciat amb la seva família durant quinze anys. L'altre havia perdut un germà i ignorava on eren la dona i les filles.

Aquella nit va trobar Georgios i Leon inclinats sobre un mapa.

—Quant esperaran?

Leon va alçar els ulls.

—Les forces imperials esperen els georgians.

—Ja ho sé. Mentrestant cremen les nostres rutes.

—No som nosaltres qui pren aquesta decisió —va dir Georgios.

Anahid el va assenyalar.

—Tu tens quaranta-dos homes.

—Quaranta-un.

Ella va callar. Un dels exploradors que Georgios havia enviat cap a l'est encara no havia tornat. Després va mirar Leon.

—I tu?

—Jo tinc paper.

Anahid va deixar anar una rialla seca.

—Quaranta-un homes i paper. Ara sí que em sento segura.

Georgios no va riure.

—Arribaran els georgians. Liparit és un bon comandant.

—Liparit.

Leon la va observar.

—El coneixes?

—El meu pare volia que m'hi casés.

Georgios va aixecar el cap.

—Amb Liparit?

—Sí.

—Què va passar?

—Em va semblar un inútil.

Leon va somriure.

—Un home que comanda milers d'homes?

—Precisament. Es pensava que perquè podia manar milers d'homes podia manar-ho tot.

Anahid va mirar el mapa.

—Els homes així sempre creuen que el món els esperarà.


* * *


Ani continuava omplint-se. Els monestirs havien obert dependències que feia anys que no utilitzaven; famílies senceres dormien als patis, les cisternes es vigilaven i el preu del blat pujava.

Georgios havia demanat carros. Leon començava a redactar la sol·licitud quan Anahid va preguntar:

—Quants?

—Vint.

—En tindràs trenta abans que es faci fosc.

Els va tenir.

Georgios començava a comprendre que el poder tenia formes estranyes. Ell portava una espasa i comandava quaranta-un homes. Leon duia el segell imperial i redactava documents que viatjaven fins a Constantinoble. Anahid caminava pel mercat amb vestits senzills, ajudava darrere els taulells i escoltava.

Però sabia quins magatzems conservaven gra, quins comerciants mentien sobre les reserves, qui tenia carros, qui podia prestar diners i quines famílies podien allotjar refugiats. La família d'Anahid comerciava des de feia generacions amb homes que travessaven Armènia, Geòrgia i les terres de més enllà. Quan una ruta començava a morir, ella ho sabia abans que arribés cap informe imperial.

—Fas veure que ets una venedora —li va dir Georgios un dia.

—De vegades venc.

—No és això el que fas.

—No.

—Què fas?

Anahid va mirar la gent que passava.

—Escolto.

Georgios va pensar que Leon tenia documents, ell tenia exploradors i Anahid tenia una ciutat sencera parlant-li.


* * *


Mariam ja parlava prou grec per discutir amb Georgios.

Volia ajudar a les portes quan arribaven refugiats. Traduïa, buscava parents, portava aigua i acompanyava els nens que arribaven sols fins als monestirs. Algunes tardes tornava coberta de pols i amb els cabells enganxats a la cara.

Havia crescut.

Georgios ja no hi veia la criatura que havia trobat robant pa. De vegades la sorprenia donant instruccions en armeni a adults que l'obeïen perquè era l'única persona que els entenia.

Aquell descobriment li feia una por estranya.

Mariam començava a pertànyer a Ani.

Ell també.


* * *


Leon va arribar una nit quan Georgios ja s'havia retirat.

—Han arribat.

Georgios es va incorporar.

—Els turcs?

—Els georgians.

Durant uns segons cap dels dos no va dir res.

—Finalment.

—La batalla serà aviat.

—Sí.

—Potser tot això s'acabarà.

Leon portava la túnica descordada al coll. Tenia els cabells desordenats, una ombra de barba i els ulls cansats. S'assemblava poc a l'home de les botes extraordinàriament netes que havia arribat de Constantinoble dos anys enrere.

Georgios va recordar el petó.

En realitat, no havia deixat mai de recordar-lo.

—Leon.

—Què?

Georgios es va aixecar i el va besar.

Aquesta vegada va ser ell.

Leon va quedar immòbil un instant; després li va agafar la cara amb totes dues mans. El petó es va tornar urgent, gairebé enfadat.

—Georgios...

—No parlis.

La roba va anar quedant a terra. Georgios havia conegut altres homes durant les campanyes: encontres ràpids després de setmanes cavalcant i dormint entre soldats, cossos que servien per apaivagar el cos i que l'endemà tornaven a ser companys d'armes. Mai no havia necessitat donar-hi cap altre nom.

Va voler que amb Leon fos igual.

No ho va ser.

L'urgència va anar cedint i Georgios li va buscar els ulls. Leon li va sostenir la mirada. Georgios li va passar una mà pels cabells, després pel clatell i la galta. Leon va somriure.

Aquella tendresa el va inquietar més que el desig.

Amb altres homes havia estat fàcil.

Amb Leon, no.

Després Leon va quedar estirat contra ell, amb el cap sobre el seu pit.

—Ara em diràs que això va contra natura?

Georgios va mirar el sostre.

—Demà.

Leon va riure.

Georgios també.

L'endemà no en van parlar.


* * *


La batalla va tenir lloc de nit.

A Ani ningú no va sentir els crits, els cavalls ni el ferro. Només van esperar.

Georgios va passar bona part de la nit sobre la muralla. A l'est no es veia res: ni foc, ni exèrcits, ni senyals. Només les muntanyes.

Anahid va pujar poc abans de l'alba.

—Encara aquí?

—Sí.

—No pots veure una batalla des d'Ani.

—Ja ho sé.

Ella es va quedar al seu costat.

—Hem arribat tard —va dir.

Aquesta vegada Georgios no va discutir-hi.


* * *


El missatger va arribar amb el cavall blanc d'escuma.

La notícia va córrer per Ani abans que l'home hagués acabat de beure: l'enemic s'havia retirat. L'exèrcit imperial mantenia les seves posicions.

Victòria.

Georgios va llegir dues vegades el missatge.

—Potser l'emperador tenia raó.

Leon no va respondre.

Durant dos anys Georgios havia contemplat les muntanyes convençut que Constantinoble no comprenia què estava passant. Potser era ell qui només veia una torre, un camí, quaranta-dos homes. Potser des de Constantinoble el mapa es veia sencer.

Les campanes van començar a sonar. Primer una, després una altra, després tantes que Georgios va recordar per què deien que Ani tenia mil esglésies.

La gent va sortir al carrer. Van aparèixer gerres de vi. Algú va llançar pètals des d'una finestra i altres ho van imitar fins que les flors van cobrir alguns carrers.

Anahid va trobar Georgios entre els soldats, el va abraçar i el va besar davant de tothom.

Georgios va veure Leon uns passos més enllà.

Leon va alçar la copa.

Anahid també el va veure.

Va somriure.

Mariam va aparèixer entre la gent.

—Georgios!

—Què?

—Si hem guanyat, podem anar a buscar els meus pares?

El somriure se li va apagar.

—Encara no.

—Quan?

Georgios li va posar una mà sobre els cabells.

—Aviat.

Aquella va ser la primera mentida que li va dir.


* * *


El soldat va arribar a mitja tarda.

Ningú no li va llançar pètals.

El cavall amb prou feines caminava. L'home tenia una ferida al braç, sang seca a la barba i una crosta de pols i suor sobre la cara.

Georgios el va fer entrar. Leon i Anahid van arribar poc després.

—Hem guanyat? —va preguntar Georgios.

El soldat va beure.

—S'han retirat.

—Això ja ho sabem. Artze?

L'home va mirar Anahid.

—No queda gaire cosa.

Ella no es va moure.

—Liparit?

L'home va abaixar els ulls.

—L'han capturat.

Anahid va tancar els ulls un instant.

—Però els turcs s'han retirat —va dir Leon.

—Sí.

—Aleshores hem vençut.

El soldat el va mirar.

—Senyor, han marxat amb el que volien.

A fora encara sonaven algunes campanes.

Georgios va preguntar:

—Tornaran?

L'home va mirar cap a l'est.

—Vós què faríeu?


* * *


Al capvespre van cridar des de la muralla.

Georgios hi va pujar corrent. Leon va arribar darrere seu.

Al principi només hi havia una taca sobre el camí oriental.

—Soldats? —va preguntar Leon.

Georgios no ho sabia.

La taca avançava lentament. A mesura que s'acostava, va començar a tenir formes.

Primer van distingir els carros.

Després els animals.

Després els homes.

Alguns portaven armes. Molts, no. Un soldat caminava recolzat sobre un altre; un home duia el braç lligat contra el pit. Darrere venien dones, nens i vells. Un carro transportava ferits. Un altre avançava amb una roda trencada, empès per quatre homes.

I darrere encara hi havia més gent.

Georgios va baixar fins a les portes. Els pètals del matí eren ara una pasta de pols, fang i fem sota els peus.

Mariam repartia aigua i cridava paraules en armeni. Leon s'havia tret la capa i ajudava a baixar un ferit d'un carro.

Anahid donava ordres.

—Obriu el magatzem del meu pare.

Un home va vacil·lar.

—Tot?

Anahid va mirar la carretera.

—Tot.

Georgios va tornar a pujar a la muralla.

Necessitava veure fins on arribava.

La columna continuava.

Va intentar comptar.

Cent vint. Cent vint-i-un. Cent vint-i-dos.

Va perdre el compte.

Georgios havia passat mitja vida defensant llocs on no volia quedar-se. Ani era el primer que tenia por d'haver d'abandonar.

A baix hi havia Mariam. Anahid. Leon. Els seus homes.

La ciutat de les mil esglésies.

El sol començava a desaparèixer darrere les muntanyes.

Georgios continuava mirant la carretera quan les llàgrimes li van brollar dels ulls.

No se les va eixugar.

Al matí havia arribat la victòria.

Al capvespre havia arribat la veritat.

I per la carretera de l'est continuava arribant gent.