CRÒNICA DE FLAVI BELISARI I — ELS DISTURBIS DE NIKA (EDICIÓ PORPRA)

Vaig arribar a Constantinoble una nit de vent, i la ciutat em va rebre amb una olor profunda de mar, fum i encens antic. Antonina, una dona d’ulls vius i remor d’intel·ligència en cada gest, va obrir-me la porta de les estances porpres del palau. «Justinià voldrà conèixer-te», va dir amb un somriure que no era amable ni cruel, sinó senzillament útil. Aquella nit vaig aprendre que les amistats, a Bizanci, són sempre ponts sobre aigües fosques.

La ciutat semblava eterna, brillant com una serp d’or a la vora del Bòsfor. Però sota aquest vel hi havia la pudor dels mercats nocturns, la fam als suburbis i un malestar antic entre els partits de l’hipòdrom. Els Blaus i els Verds bullien; jo només veia el foc a punt d’encendre’s.

Els disturbis de Nika van esclatar sense avís, com una esquerda en el marbre. L’hipòdrom, que fins aleshores havia estat un teatre de curses i cridòria, es va convertir de sobte en un embut de ràbia. Les veus que havien corejat noms de conductors ara rugien contra l’emperador. «Nika! Nika!» — victòria o destrucció, depenia de qui escoltés.

Des de les galeries altes vaig veure els estendards, els rostres encesos, les torxes com estels caiguts a terra. Justinià dubtava. Els seus consellers parlaven d’abdicació, de fugida, de vaixells preparats al port. Jo només veia que, si aquell mar de gent sortia lliure als carrers, Constantinoble desapareixeria sota la seva pròpia ombra.

Teodora, immòbil, va deixar caure les paraules que encara em ressonen al crani: «La porpra és la mortalla més noble». En aquell moment vaig entendre que les nostres vides ja no ens pertanyien. Érem ornaments d’un tron que no podia tremolar.

La decisió va ser meva. Amb els Excubitors i la tropa lleial vam tancar les sortides de l’hipòdrom. No hi va haver discursos, només ordres. La sang va arribar als turmells abans que algú pensés a demanar misericòrdia. N’hi havia massa, de cossos, massa rostres, massa ulls oberts mirant-me sense entendre quin delicte havien comès.

Diuen que vam matar més de trenta mil persones. Jo no vaig tenir temps de comptar-los. Em vaig limitar a respirar enmig de la pudor de ferro i por, i a mantenir l’espasa recta. Constantinoble es va salvar. Jo em vaig trencar.

Quan el so de les espases es va apagar, la ciutat ja no semblava eterna. Era només una respiració cansada, un animal invisible estirat sobre les seves runes. Vaig travessar carrers encara calents de cendra, i cada passa em feia més pesats els ombres. No sentia triomf ni derrota, només el buit que queda quan el deure es converteix en excusa.

Aquella nit vaig anar als Banys d’Arcadi. El vapor tenia un to porpra, i la llum titil·lant feia tremolar les parets com si respiréssin. L’aigua m’envoltava i, per un instant, vaig creure que podria rentar el soroll de la batalla. No es pot. El poder deixa sempre un rastre. El primer que aprens a Bizanci és que res no s’oblida: només s’amaga sota un altre vel.