Cercador
SÍ
Un relat de: Flavi Belisari- Compartir:
—El meu rei vol saber si ha de venir a Lacònia com a amic o com a enemic.
El consell es va reunir amb urgència. Els dos reis escoltaven en silenci; els èfors evitaven mirar-se. Només en Camartxa, el més jove de tots, semblava entusiasmat.
—Com a enemic! —va dir—. Que vingui! Ens trobarà armats fins a les dents!
Alguns ancians van sospirar.
—No —va dir un dels més vells—. Si li diem això, vindrà com a enemic. I si li diem que vingui com a amic, semblarà que li tenim por.
—Doncs què li diem? —va preguntar en Camartxa, desconcertat.
—Cap de les dues coses.
La resposta va ser enviada aquella mateixa tarda:
Cap de les dues.
Dies després, el missatger va tornar. Aquesta vegada no va dissimular la irritació.
—El meu rei diu que, si entra al vostre territori, el devastarà; que arrasarà les vostres collites, cremarà les vostres cases i esclavitzarà els vostres fills.
El consell es va reunir de nou.
—Ara sí! —va dir en Camartxa, gairebé somrient—. Ara li diem que l’esperem!
Però els ancians ja havien decidit.
La resposta va ser encara més breu:
Sí.
—Sí? —va repetir en Camartxa, incrèdul—. Només això?
—Només això.
—Però què vol dir?
—Exactament el que diu.
En Camartxa es va aixecar d’una revolada.
—Que us bombin a tots! —va cridar, vermell d’indignació—. Jo me’n vaig amb els perses, els autèntics enemics de Filip. Ells sí que tenen pebrots!
Va fer mitja volta i va sortir del consell sense saludar ningú.
Esparta no va guanyar cap guerra. Tampoc no en va perdre cap.
Senzillament va sobreviure: esquivant el violent pare d’Alexandre el Gran.
Comentaris
-
QUAN SOBREVIVIURE ÉS UNA VICTÒRIA[Ofensiu]Niomede | 28-02-2026 | Valoració: 10
M’ha interessat especialment que aquest “Sí” no sigui només la llegenda coneguda, sinó el resultat d’un conflicte intern. El consell no tria la covardia; tria la supervivència. I això, en una ciutat com Esparta, és gairebé més revolucionari que una batalla.
El personatge de Camartxa em sembla clau: representa la necessitat humana de coherència heroica, encara que el món ja no funcioni així. El relat no ridiculitza l’honor, però tampoc no el converteix en dogma. Hi ha una tensió molt fina entre identitat i pragmatisme.
Potser la frase final ho resumeix tot: no sempre es tracta de vèncer o de ser derrotat. A vegades es tracta d’esquivar el xoc amb intel·ligència.
Un relat breu, però amb més capes del que sembla a primera lectura.
— Neomeda
l´Autor
21 Relats
38 Comentaris
28530 Lectures
Valoració de l'autor: 9.88
Biografia:
Flavi Belisari és el pseudònim literari de Jordi Buxaderas Arnau, escriptor i jurista osonenc apassionat per la història, la poesia i les emocions humanes. A les seves cròniques, l’antiguitat i el present es confonen per parlar del poder, la lleialtat i la recerca de la veritat interior. Escriu des del respecte pels personatges i la seva dignitat, amb una mirada poètica i lúcida que busca entendre —no jutjar— els clarobscurs de l’ànima humana.Últims relats de l'autor
- VANDÀLIA
- SÍ
- FLAVI BELISARI V: ELS BÀRBARS A LES PORTES DE LA NOVA ROMA
- HIPÀTIA IV — VOLUNTAT DE RESISTIR
- CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI IV: CAIGUDA I REDEMPCIÓ DE L’ÚLTIM GENERAL ROMÀ
- Tenir i no retenir
- HIPÀTIA III — LA RENÚNCIA A L’AMOR
- CRÒNICA DE FLAVI BELISARI I — ELS DISTURBIS DE NIKA (EDICIÓ PORPRA)
- HIPÀTIA II — ALEXANDRIA ABANS DE LA FOSCOR
- CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI III: ELS CLAROBSCURS DE LES GUERRES GÒTIQUES
- HIPÀTIA: DESCENS I DESCOBRIMENT
- CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI: CAPÍTOL II, EL LLOP DE L’ÀFRICA
- ELLA ÉS TEODORA
- SANG AL PONT LLUMINÓS DE CARTAGO
- Intolerància