Taüt Mexicà

TAÜT MEXICÀ  


Ha perdut la noció del temps. Li cou l’esquena i mantenir la positura se li fa insuportable. A l’ampolla només hi queda un cul d’aigua; se la guarda. La llengua, com de cartró, se li enganxa al paladar. Raigs de llum entren per les escletxes junt amb la polseguera que aixequen les rodes.  Cada sotrac de la camioneta li recorda el ploriqueig de la Lupe: “Manuel, no hi vagis! No és segur.” Però què podia fer, amenaçat de mort pels del càrtel… deixar-se atrapar o fiar-se del conductor llardós de somriure esbiaixat, que per un feix de bitllets li oferí portar-lo fins als EUA. El pla era travessar part de Sonora per rutes poc convencionals; ell amagat a un caixó collat a sota de la camioneta. Sent un pessigolleig a la cama… quelcom se li ha ficat pel camal del pantaló! No s’hi arriba de cap manera.  La situació d’impotència li fa palesa com la malastrugança que l’assenyala. Elucubra entre un escorpí a punt de clavar-li el fibló o un simple escarabat. La suor li flueix a raig xopant-li la roba. No té idea d’on es troben. No hauria d’haver parat en algun moment, aquest home…, ni que fos per pixar…? Ell, ni pixera té! Ho sua tot i el poc que li queda se li concentra en llàgrimes ardents que li rellisquen per la cua dels ulls cap a les orelles. L’excessiu trontoll del vehicle és indicador que van molt de pressa per un terreny pedregós. No es treu del cap el conductor, al que s’imagina mig begut i del tot perdut en l’infernal desert. 

Qui sap si la pedra cantelluda era allà des del principi dels temps per aquell precís moment. Una roda de la camioneta l’ensopega de ple. La roda peta. La camioneta salta de costat, fent una volta de campana terraplè avall. El conductor es desnuca. Al caixó amagatall queda exposat al sol.

Encara falten sis hores perquè es faci fosc. 

Hi ha un crit desesperat. Després, silenci.



Pseudònim
Mostela