SOTA EL CIRERER

No ho feia mai, però aquell matí el padrí havia consentit en emportar-se la nena a l'hort.
- Mentre sóc a regar les patateres pots començar a collir cireres. Abasta les de les branques que pengen, després jo ja et posaré l'escala per agafar les de més amunt.
Ella havia fet que sí amb el cap i havia començat a posar cireres vermelles al cistell, aquest era l'arbre que les feia més dolces. Les del cirerer del costat del rec eren més grosses però no tan bones.
Una al cistell, l'altra la tasto, ara me'n penjo a les orelles...
- Quines arracades tan boniques! -em dirà la mare quan les vegi.
Una la tasto, l'altra al cistell, l'altra a la boca... que sucoses!
El padrí encara no venia i a les branques de baix ja no hi quedava res. La menuda s'arribà a la barraca de pedra seca on es guardaven les eines i entre arrossegades i esbufegades en va treure l'escala. El que li costà més fou posar-la dreta i recolzar-la al tronc de l'arbre, però se'n sortí. Es penjà el cistell al braç per poder arrapar-se amb les dues mans a l'escala i amunt, amunt... Aquí sí que n'hi havia! Gairebé negres de tan madures i boníssimes! Dues a la boca, dues al cistell... Quan tingué tota la branca resseguida, estirant, estirant el braç intentà abastar les que estaven una mica més apartades. Gairebé hi arribava, li faltava tan poc! Potser si posava una cama a l'enforcadura...
- Coi de mossa! -exclamà el padrí quan la trobà per terra, sense un gemec, amb la cara empastifada de suc morat, un turmell trencat i les dues mans serrant amb força la nansa del cistell curull de cireres.