Sortint de la zona de confort

Un relat de: Magda Garcia
Penjà el telèfon saturada d’escoltar la seva parella grunyint per raons fútils. Tot i fer-la feliç dia sí i dia també la feia enfadar per temes irrellevants aconseguint treure-la de polleguera. Era un home-volcà i quan entrava en erupció arrossegava l’interlocutor, lava avall. En aquest cas, ella.

Cada dos per tres, sobtadament e inesperada, s’engrescava en una discussió que generava ell mateix i embolicava la Najat que se sentia tranquil•la i serena, amb un món interior zen, espiritual, que cultivava gaudint de música relaxant, encens, espelmes i alimentava amb la pau interior que li procuraven el mind fullness, les infusions relaxants de tota mena d’herbes de colors diferents i els estiraments de les classes de pilates. En Mactar, amb les seves sortides de to havia aconseguit que aquesta vida plàcida de la Najat es convertís en una muntanya russa que la desestabilitzava al mateix temps que l’obligava a sortir de la zona de confort.
Eren parella des de feia ja sis anys, i gaudien junts dels caps de setmana. però de dilluns a divendres cadascú era a casa seva. La Najat encara no veia clar anar a viure junts perquè entre setmana se sentia incòmoda amb les trucades d’en Mactar. S’adonava que necessitava moments transcendents, intel•lectualment parlant, silenci, tranquil•litat i converses del tipus segona cadena de televisió espanyola, amb un to de veu serè. I ell, en canvi, aflorava l’agror acumulada quan no es veien, fent-la sentir responsable del seu mal humor, trucant-la per poder desfogar-se en ella. I en Mactar copsant la incomoditat de la Najat per les seves trucades desbordants d’energia negativa, es mostrava ofès i sulfurat en el seu ímpetu masculí de mascle Alfa necessitat de sexe, transcendint la línia telefònica i notant-ne ella els esbufecs fins al fons mateix de la seva Trompa d’Eustaqui.

Era un cercle viciós en el que ambdós volien mantenir la seva zona de confort, i la relació, i ells també, donaven tombs com un hàmster dins una sínia, sense evolucionar i aconseguir ser més feliços. I això es repetia i es repetia en el temps i aquestes desavinences reiterades sabien greu i els feien patir.

Ella reconeixia que en Mactar era una bellíssima persona malgrat el seu caràcter sulfúric. I per ser sincera amb sí mateixa, la veritat és que quan no estaven junts el trobava molt a faltar. Reflexionant-hi tranquil•lament, atribuïa aquesta aspror masculina a l’andropausia -poc estudiada encara científicament perquè el món de la recerca estava dominada, segons ella, per homes- provocant-li que tot d’un plegat s’irrités per detalls que la Najat trobava insignificants.

Ho explicava a les amigues, en els dinars del segon dimarts de mes, i reien plegades coincidint en que als seus homes els hi passava tres quarts del mateix. Es veu que també s’obsessionaven en no perdre la trempera alhora que grunyien, es mostraven rúfols i una mica més llunàtics que de joves. Però amb aquelles panxes com volien que se sentissin atretes sexualment i la libido femenina els hi arribés a nivells estratosfèrics si elles somiaven amb homes elegants, sensuals i atractius, tipus El Santo, i no amb aquelles versions de Homer Simpson mediterranis!
Quan riallaven d’això, la Najat pensava en en Mactar, que s’esforçava en perdre pes, feia esport, i volia resultar-li atractiu sexualment, mostrant-se divertit i alegre socialment cobejant en un futur proper anar a viure plegats. I el cert és que no havia conegut cap home que estigués a la seva alçada a nivell d’intensitat. Era un volcà! Però, perfeccionista de mena, l’amoïnava trobar-se immersa en una relació de tipus acordió, de dol-i-vol. Ella anhelava de tot cor una relació tranquil•la, sense alts i baixos, i no ho acabaven d’aconseguir malgrat ho intentaven des que es varen conèixer. Per això li estava costant renunciar a la seva zona de confort.
Justament, aquell vespre, en Mactar la telefonà i al cap d’uns segons de conversa ja s’endinsaven en el terreny del conflicte quan, traspassant la ratlla de la vida zen, començà a demanar-li coses personals, íntimes pel gust d’ella, a les que no li venia de gust respondre-li. Aleshores ell, sentint aquest topall que la Najat li posà, i atribuint-ho a desconfiança per part d’ella, la titllà de primmirada i hermètica i li recordà que si volia que construïssin una relació sòlida i anar a viure junts bé haurien de compartir més aspectes de les seves vides i no només activitats de lleure!

Sigui com sigui, la Najat encara no necessitava compartir-ho tot amb en Mactar i la prova és que cadascú vivia a casa seva i ella no desitjava deixar el seu pis per anar a viure amb ell malgrat proposar-li constantment. De fet, la discussió sorgí quan parlaren de patrimoni i d’herències. A ella no li vingué de gust departir-ho. Ambdós eren divorciats, disposaven de propietats, i havien fet testament a favor dels fills respectius, per la qual cosa res els lligava a nivell material. Per això la Najat trobava que no hi havia res a aclarir. Però en Mactar continuava parlant de patrimoni, de diners, fins que ella en va tenir la pipa plena i sense pensar li penjà el telèfon!
Aquella conversa havia anat per un camí que ella no volia transitar. Desitjava una relació amb sentiments a flor de pell i poder parlar amb tendresa de sensacions íntimes. La fúria amb la que penjà el telèfon perdent completament els estreps, per fer-lo reaccionar i que s’adonés que no li venia gens de gust parlar d’aquell tema, li feu caure la tassa sencera de rooibos safari i rooibos african sunset que s’havia preparat amb tanta cura sobre la camisa de dormir de seda salvatge cent per cent natural.

Per retrobar la serenor s’assegué a la butaca del menjador, ben escarxofada, amb el cul quasi bé sortint-li del seient, i mirà fixament al sostre per intentar relaxar-se. Sabia que no havia actuat be, però no ho havia pogut evitar. Tancà els ulls i expirà llargament i profunda. I es quedà així una bona estona. Mentrestant, en Mactar, perplex per la reacció de la Najat i sense entendre en absolut la psicologia femenina s’assegué al despatx de casa seva respirant encara sonorament amb esbufecs ràpids i nerviosos. Semblà un toro Miura. Només li mancà moure la cama fent cercles com si pedalés i excavés l’arena de la plaça de braus, aixecant polseguera tot carregant la bateria i esperant el moment oportú per envestir a la torera Najat.
Tots dos, si els veiéssim per càmeres, actuaven de manera similar. Apagant el telèfon per tallar la connexió amb l’altre. Ella imaginant en Mactar trucant-la al mòbil apagat. I ell, pensant en la Najat fent el mateix. Intenten treure pressió a la situació deixant que passi l’aire. Cadascú a casa seva mirant l’hora. Ella al rellotge del menjador i en Mactar al seu despatx veient que son quarts de nou del vespre i que no pot estar-se quiet. Es prometen a sí mateixos no dir-se res més fins l’endemà.
Aleshores, la Najat es dirigeix a la cuina i comença a preparar-se un miqueta de sopar, molt lleuger, per anar a dormir aviadet, amb una digestió fàcil per no engreixar-se ni un gram. Ell, per la seva banda, obre la nevera i en veure que només li manca una teranyina penjant-hi al sostre interior de la mateixa, de tant buida que la té, es calça les sabates i es posa l’americana per anar al restaurant de la cantonada a sopar. Té sort perquè a la televisió retransmeten esports i tot sopant, i distret amb els partits, s’adona que ja son quarts d’onze quan torna a casa i se’n va a dormir tancant el llum i endollant el mòbil però sense connectar-se.
Cadascú és al seu llit. La Najat se sent trista en veure que han malmès un vespre més i ell, en canvi, content perquè el seu equip ha guanyat el partit i això li dona esperances de cara al que resta de Lliga.

L’endemà, es desperten cap a les set del matí, posen en marxa els mòbils i constaten que no tenen notícies de l’altre. Ella no vol dir-li ni mu perquè encara se sent dolguda amb ell per la seva manca de sensibilitat. En canvi, en Mactar, el primer que fa, i de manera quasi bé automàtica, és desitjar-li bon dia i dir-li que se l’estima molt sense ni recordar que ella li va penjar el telèfon als morros.
La Najat dubta a respondre-li passant pàgina tan ràpid oblidant el que va succeir la vigília però tampoc vol semblar rancuniosa perquè en el fons se sent incòmoda per haver estat mal educada. Aleshores, finalment li diu bon dia, i en Mactar li respon amablement.

Ella es mossega la llengua i finalment reconeix que la relació no pot continuar així sense parlar-ne obertament. Hi ha d’haver un canvi per sortir d’aquesta situació en la que, reiteradament, discuteixen, es distancien i es tornen a refer. Per això el truca i li diu que han de prometre’s donar un pas endavant evitant repetir aquest patró i sortir, cadascú, de la seva zona de confort. En Mactar hi està d’acord i diu haver reflexionat també al respecte.

El cert és que s’ho acaba d’inventar, per no semblar un carallot, perquè la nit abans va estar la mar de distret mirant el partit de futbol. Sigui com sigui, un cop signat aquest pacte no escrit de respecte i de no agressió de l’un envers l’altre pengen el telèfon tot retornant cadascú a la seva vida.

I, més tard, organitzen tornar-se a veure durant el cap de setmana. I és que si volen ser feliços, millor que aprenguin a concentrar-se en el present. El rellotge de la vida continua el seu compte enrere i costa molt trencar inèrcies i esquemes mentals que porten a discussions i a embolics. Per això ambdós s’esforcen en perseverar en aspectes positius. Estan fent un esforç per anar millorant la qualitat de la seva relació la qual cosa no és senzilla. Continuen xatejant i el dia flueix amb un sol espectacular a l’horitzó.

D’aquí un temps, quan mirin enrere amb perspectiva, s’adonaran de l’evolució que han fet individualment i com a parella. I els esforços que esmercen, amb reflexió, diàleg i bona entesa, els depararà una relació més feliç que si es capfiquen, cadascú, a voler tenir sempre la raó.

Estan sortint, poc a poc, de la seva zona de confort. I molt probablement acabaran essent una parella d’avis agafats de la ma que es miren als ulls somrient perquè l’espurna de l’amor encara hi és.

A no ser que en Mactar hagi de tornar a Dakar si no aconsegueix homologar el seu diploma universitari com a metge cirurgià, doctorat a Paris, o que la Najat hagi de tornar al Marroc per dirigir-hi la seva empresa de cosmètica natural des d’allà. I és que viure a Europa els confronta a dificultats administratives inimaginables que influeixen en la seva vida amorosa i en els seus estat d’ànim!

Comentaris

  • Tornar als seus paīsos[Ofensiu]
    Magda Garcia | 07-07-2021

    Si no es reforma la llei d'estrangeria actual i no millora la situació potser hauran de tornar a l'Africa, cadascú al seu país. A veure com evoluciona tot...moltes gràcies!

  • Més informació[Ofensiu]
    Prou bé | 07-07-2021

    Molt bona informació per entendre la parella. Molt ben escrit. M'agrada la utilització del llenguatge i dels girs lingüístics. Però...no hauran de tornar als seus països,oi? Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: