Solitud

i real, és així. Un relat curt, concís i que arriba molt endins. Bona feina!

Mira per on, hem coincidit en l'enfoc del relat. Tu amb una protagonista de geriàtric i jo amb un de parvulari hem demostrat que els telèfons poden ser útils encara que no funcionin.
Gràcies pels teus comentaris i fins al proper relat!

És curiós observar que alguns hem fet una lectura distinta del que l'autora volia explicar i, tanmateix, ens ha agradat molt el relat. El fet és que està molt ben escrit, seguint les pautes d'un bon microrelat, i compta amb una frase final que fa del text un miniconte redó.

Una història breu que m'ha trencat el cor.

Una abraçada

Francesc E

[ ...un afegit al comentari que he fet a sota]

L'àvia no sap que a l'asil s'han adonat que la bateria no funciona.
(els hi vol fer creure que la truquen de veritat)

La solitud és tan gran que, a vegades, el cervell procura enganyar-la per sobreviure.

Un relat preciós! Enhorabona, Carme_!

Materile

La idea és que com l'àvia es sent sola i una mica abandonada (perquè la visiten poc i tampoc la truquen gaire al telèfon de l'asil) s'inventa que la truquen perquè no es pensin que la tenen oblidada.
Fa veure que la truquen i els hi diu a les cuidadores, per que es pensin que estan per ella.

Clar que també podria ser que s'inventés un món i parlés ben convençuda pensant-se que és real, com heu apuntat algú.
Tot el que no està escrit, ho interpreta i decideix el lector ;-)

Moltes gràcies per llegir-lo i deixar un comentari.
Carme.

El món personal de cadascú és intransferible. I si la protagonista és feliç creient que fa trucades, doncs que ho faci. És trist, però sobretot és trist als ulls dels altres. Ella sembla que s'ho passa bé. Una abraçada, Carme.

És molt trist, però està molt ben escrit i és molt fàcil d'imaginar-se l'avia que s'ha creat un món a la seva vida. Enhorabona per la teva petita meravella!

És molt trist. M'agradat molt. Una abraçada...

Es colpidor m'agrada
Montse