SOLAMENT UN ADEU

Regava les plantes de la terrassa, la del cel-obert, i m’ha semblat sentir la remor d’una conversa; m’ha estranyat perquè la Milagros, que ja té una edat, viu sola i està sola. Rep poques visites, molt de tant en tant, s’hi deixa caure el fill i, encara menys, la nora.
Instintivament, he parat l’orella, no pas per xafarderia. Me l’aprecio, i en certa manera en tinc cura, sobretot, en la situació actual, que tots plegats, tenim algunes limitacions. A ella, els fills l’han obligada a confinar-se, més del que caldria i jo li dono un cop de mà, pel que fa a la compra. En aquesta etapa en què aparegué el mal bitxo, ens hem relacionat més que en tots els anys que portem de veïnes.
He reconegut la veu del fill i una altre, com d’un de més jove. Per si de cas, avui, no hi passaré; de ben segur que ja me’n farà cinc cèntims. Aquests darrers dies estava amoïnada per unes insinuacions que l’hi havien fet; temia que la duguessin a una residència que tenim a prop de casa. De moment, vaig dissuadir-la dels seus temors. Ara, ja en sabré alguna cosa més. M’ha dit de passar-hi; tenia una sorpresa.
Hi he anat, jo i els bunyols que havia comprat; parlaríem una estona, per telèfon ja he notat que en tenia ganes. Tan sols trucar, he sentit la xerrameca i a ella que obria a corre-cuita. Algú li deia que es prengués la pastilla i ella, tot mirant-me, i amb un sospir, em deia que ja en tenia un tip.
Me l’ha presentat, es diu Pedrito; és molt blanc de pell i posa uns ulls com unes taronges. Se m’ha apropat clavant-me la mirada fixament i s’ha dirigit, a bon pas, cap al saló. Just ens havíem assegut, que ha vingut la nora, i jo que amb prou feines m’estava refent de la sorpresa, les he deixades perquè parlessin soles; m’ha semblat el més convenient.
M’he quedat amb una certa inquietud i no he volgut tancar-me a casa. Reconec que estava enrabiada; no sóc qui per enfadar-me i, a més, amb qui fer-ho? Encara no sabia què en pensava la Milagros de tot plegat, per bé que ho intuïa.
Tampoc he pogut seure a qualsevol bar a prendrem una xocolata desfeta amb nata, que m’ajudés a treure’m les cabòries. Certament, que la Milagros és més gran que jo, força més, però, està en plenes facultats i té molt de coneixement. No penso esplaiar-me amb ella; senzillament, la solució a la seva solitud la trobo com una mofa. No em tinc per retrògrada, m’ha agafat desprevinguda i no m’ha fet cap gràcia, per això millor hagués estat regalar-li un gat o un gos, que proporcionen més escalf.
Ja sóc a prop de casa; a la vorera hi ha una ambulància i un cotxe dels mossos. Al portal, el conserge acomiadant-los, amb una escombra a la mà; em fa un senyal, recomanant-me calma, un malentès –diu- només el Pedrito, la Sra. Mas l’ha llençat daltabaix. Miro i el primer que veig són els ulls, aquells ulls que tant m’havien impressionat, allà tirats per terra, amb les tripes i la resta del personatge desarticulat...
Què n’és de llesta i sensible! A qui se li acut, regalar-li un robot, per molt útil, modern i graciós que sembli, per acompanyant d’una dona com ella? Perquè, la Milagros és molta Milagros!
Lluny de trobar-la penedida, s’haurà quedat ben descansada; sense recança ni sentiment de culpa. Una dona amb caràcter, vaja!