Soc camí

Surto. Amb una modesta arrencada m'allunyo de la gentada. No és una cursa de velocitat; la qüestió és arribar. Amb un parell de quilòmetres he entrat en calor i ja no em molesta cap arruga de l'ajustada i lluent roba esportiva.

Cinc quilòmetres i ja tinc assolida una bona cadència de trepig. Fa pujada; deixo que els problemes de la setmana rodolin pendent avall.

Passats els primers deu quilòmetres, les cabòries laborals i familiars ja han fugit; gaudeixo del bosc i la tardor em purifica amb l'aire que renovo a cada respir.

Per la fita dels quinze guardava un record especial per tots els companys d'escola, els que se'n reien de la meva poca traça en les disciplines esportives de l'època, és a dir futbol, bàsquet i para de comptar. Ni el cos m'acompanyava, ni hi posava ganes. Sortosament, un bon dia, vaig començar a córrer. I encara no he parat.

Després vint-i-cinc quilòmetres començo a fluir. Esquivo el rocam amb precisió de cirurgià i ajusto el ritme a les dificultats del camí. Una mica com en la vida, vaja.

Ja he complert els cinquanta quilòmetres; ja soc camí. Els rostolls del marge són la meva família.

Amb setanta, el cansament amagat rere la tensió dels bessons puja cames amunt. El desnivell acumulat marejaria a qualsevol corredor casual de cap setmana. I se'n reien del meu sobrepès infantil...

Quan assoleixo els dos-cents vint-i-cinc mil quilòmetres tinc un pensament pels professors que em desaconsellaven que fes el batxillerat científic, "té poques capacitats"; ara no sabrien on mirar.

Vint-i-dos quilòmetres d'altitud. Soc l'astronauta que ha pujat al pic més alt del sistema solar: el món Olimp, a Mart. Això meu és més que ultra esport, què soc, doncs, un astroultraesportista?