SIURANA

SIURANA

Història i llegenda de Siurana de Prades.

Hi ha racons del món on la terra sembla tallada a cop de destral, llocs on la pedra històrica i la llegenda es confonen fins a fer-se una sola cosa. Un d'aquests indrets és Siurana, un poble suspès en el buit sobre les muntanyes de Prades. Si avui puges fins a la vora del seu penya-segat més salvatge, hi veuràs una cinglera vertical d'on es diu que brolla una història de sang, orgull i traïció.

Ens hem de traslladar a mitjan segle XII, cap a l'any 1153. Tota Catalunya ja ha caigut en mans dels exèrcits cristians del comte Ramon Berenguer IV. Lleida i Tortosa ja han cedit. Només queda un últim bastió musulmà que resisteix, inexpugnable, dalt d'una roca que sembla tocar el cel: el Valiat de Siurana. Allà dalt, en un castell que domina el buit, hi viu la princesa mora Abdelàzia. Les cròniques de l'època i la veu del poble parlen d'una dona d'una bellesa gairebé encisadora, d'ulls profunds i un caràcter tan ferm com els mateixos cingles que la protegeixen.

El setge dels cristians dura ja massa. Les tropes del cavaller Bertran de Castellet envolten la muntanya, però la fortalesa està ben proveïda i les parets de roca són tan verticals que qualsevol intent d'assalt directe acaba en tragèdia per als atacants. Siurana sembla immortal. Però cap fortalesa és prou forta si rep un atac des de dins. La fam i la por fan estralls darrere les muralles.

És aquí on la llegenda introdueix la figura d'un personatge clau: el jueu de Siurana. Un comerciant que coneixia bé els camins secrets de la muntanya i que feia de pont entre els diferents mons, aquest home va prendre una decisió fatal. Veient que el final de l'època sarraïna era inevitable i tement per la seva pròpia vida i els seus negocis, va decidir pactar d'amagat amb els cristians. A canvi de monedes d'or o de promeses de salvació per als seus, el jueu va obrir, a la foscor de la nit, una poterna secreta de la muralla. Per aquell estret accés van lliscar, silenciosos com les ombres, els soldats cristians de Bertran de Castellet.

L'endemà al matí, el desastre va esclatar. El Valí era a taula d'esmorzar quan els crits dels guàrdies van trencar el silenci de la fortalesa. El castell havia estat pres per sorpresa; l'enemic ja era dins dels patis i corria la sang dels defensors. La traïció s'havia consumat. Abdelàzia, comprenent de cop que no hi havia escapatòria i que el seu destí seria el captiveri, l'esclavitud o el baptisme forçat, va triar la llibertat dels qui no tenen por a la mort. Va córrer cap als estables, va muntar el seu fidel cavall blanc i enfilà al galop a través del poble, esquivant espases i soldats esbalaïts. Cavalcant cap al precipici més alt, allà on la muntanya s'acaba de cop i només queda el buit. El cavall, en adonar-se del perill en l'últim instant, va clavar amb fúria la peülla sobre la roca viva, intentant frenar l'impuls en un acte desesperat de supervivència. La frenada va ser tan brutal que la seva ferradura es va enfonsar en la pedra, deixant-hi una marca permanent. Però l'embranzida era massa forta. Cavall i reina van volar per l'aire, suspesos un instant de glòria en el cel del Priorat, abans de caure al buit cap al fons de la vall. Amb aquell salt no només moria una princesa, sinó que s'apagava l'últim batec d'al-Àndalus a Catalunya.

Els cristians van ocupar el castell, el van transformar en presó reial i la vida va continuar dalt de la roca durant segles. Tanmateix, el destí de Siurana estava lligat a la tragèdia. Cinc segles més tard, l'any 1651, durant la "guerra dels Segadors", les tropes castellanes de Felip IV van assetjar de nou la fortalesa. Un cop la van sotmetre, per por que el poble català la tornés a utilitzar com a baluard de resistència, aquell rei va ordenar el seu enderrocament sistemàtic i despietat. L'orgullosa fortalesa va ser reduïda a runes per la pólvora de l'edat moderna.

Avui dia, si camines fins a aquell mirador batejat com el Salt de la Reina Mora, et trobaràs voltat de pedres caigudes i històries trencades. Allà mateix, encara hi podràs veure un clot arquejat a la pedra. La ciència t'explicarà que és l'erosió de la pluja; però la memòria del poble et dirà, a cau d'orella, que és la petjada eterna del cavall d'Abdelàzia, el testimoni mut de la fi de l'última Reina de Siurana.