SOTA EL RAIG DE L'AIGUA

Era un matí qualsevol, amb el sol entrant tímidament per la finestra del bany, il·luminant amb una llum suau les rajoles humides. La Carme va anar a buscar una tovallola quan va sentir el so de l’aigua corrent i un murmuri gairebé imperceptible que venia de la dutxa. Va obrir la porta amb curiositat i allà va trobar l’Enric, el seu marit, de cara al racó, sota el raig d’aigua calenta amb la mà envoltant-se el membre, es movia lentament amb la pell brillant per l’aigua i amb el vapor creant una aura gairebé irreal al seu voltant.

La Carme no va dir res al principi, captivada per aquella imatge tan íntima i privada. Es va quedar observant-lo, encuriosida, mentre l’Enric, perdut en el seu moment, no es va adonar de la seva presència. Quan ella va fer un petit moviment a la mampara, en obrir-la va trencar el silenci, ell es va girar de cop, sobresaltat.

“Oh, perdona…“ va murmurar l’Enric, amb la veu ronca i un deix d’avergonyiment, deixant caure la mà.

“No paris, tu fes” va dir la Carme, amb un somriure suau i una mirada càlida que el va desarmar. Es va treure la bata amb un gest fluid i va entrar a la dutxa amb ell, deixant que l’aigua calenta li mullés la pell. “Segueix, tu continua...”

L’Enric la va mirar, sorprès però intrigat, i quan ella va posar una mà al seu pit, sentint els batecs accelerats del seu cor, va assentir en silenci, amb un bri de confiança renovada. L’aigua calenta els envoltava, mullant els cabells de la Carme i lliscant pels seus cossos, mentre l’Enric reprenia el seu moviment, aquesta vegada amb una seguretat que reflectia la presència d’ella, participant d’una manera nova i íntima.

La Carme es va acostar més, deixant que els seus cossos es freguessin sota el raig de la dutxa, va baixar una mà cap a la natja de l’Enric, acariciant-la amb suavitat. Els seus dits van resseguir les corbes fermes, pressionant lleugerament, i ell va deixar escapar un gemec baix, amb els moviments de la seva pròpia mà accelerant-se lleugerament. L’altra mà de la Carme va anar cap a l’escrot, acaronant-lo amb una delicadesa que el va fer estremir, i després va explorar-li el perineu, aplicant-hi una pressió suau, però decidida que va provocar un tremolor visible al cos de l’Enric.

“Ostres Carme…“ va xiuxiuejar ell, amb els ulls mig tancats i la respiració entretallada. La Carme va somriure, encantada de veure’l així, tan desarmat i alhora tan seu. L’aigua li banyava els braços mentre el tocava, i la reacció d’ell, tan crua i autèntica, la feia sentir poderosa, connectada amb ell d’una manera profunda.

L’Enric va continuar, amb la mà movent-se més ràpid, guiat per l’excitació i les carícies de la Carme que sentia com el cos d’ell es tensava sota els seus dits. El vapor els embolcallava, creant un món aïllat on només existien ells dos, els gemecs de l’Enric i el so constant de l’aigua caient. De sobte, amb un grunyit profund, el cos de l’Enric es va convulsionar, i la Carme va veure com el seu fluid blanquinós li queia a les cames, barrejant-se amb l’aigua que els mullava a tots dos.

Quan el clímax el va deixar mig exhaust, l’Enric va obrir els ulls i va buscar la mirada de la Carme, amb una barreja de sorpresa i gratitud en els seus trets. Ella es va girar una mica, deixant que l’aigua netegés les seves cames, ell la va atraure cap a si amb un gest delicat, abraçant-la sota el raig d'aigua. Els seus cossos es van enganxar, humits i calents, i l’Enric li va besar el front mentre l’aigua continuava caient, com si volgués retenir aquella intimitat per sempre.

“No m’esperava això d’avui” va dir ell, amb una rialla suau, acariciant-li els cabells molls.

“Ni jo” va respondre la Carme, recolzant el cap al seu pit, “però m’ha agradat enxampar-te... Ves a saber on eres... I amb qui!” va fer la Carme, amb aquell to una mica mordaç.

Es van quedar així, abraçats sota la dutxa, amb el silenci només trencat pel so de l’aigua i les seves respiracions calmant-se juntes, en un moment que semblava suspendre’s en el temps.