AQUELLA LLAR DE FOC

La Carme, seia sola a la seva habitació, amb la llum suau del matí, filtrant-se per les cortines primes. L’Enric, havia sortit d’hora per fer uns encàrrecs al poble, la casa estava en silenci, només trencat pel cant d’algun ocell a fora. Amb una tassa de te fumejant a la tauleta de nit, la Carme es va deixar endur per un record que li escalfava l’ànima, una nit d’hivern d’uns anys enrere, quan ella i l’Enric, encara plens de vigor, es van perdre l’un en l’altre en un refugi de muntanya. Tancant els ulls, amb les mans suaus sobre la seva pell, es va abandonar a la recordança d’aquella nit, revivint cada instant com si el temps no hagués passat. El seu cos, malgrat els canvis menopàusics, es va despertar amb la memòria d’aquell amor intens, i la seva ment va teixir la història amb una tendresa apassionada.

La Carme va recordar aquella nit freda d’hivern, amb el vent udolant suaument a fora del refugi de muntanya. La llar de foc crepitava, pintant reflexos daurats al sofà on ella i l’Enric s’havien assegut, amb una ampolla de cava ben freda i dues copes brillant a la llum del foc. L’Enric, amb els seus ulls càlids i aquella rialla que sempre la feia sentir alegre, li va agafar la mà, traçant cercles suaus amb el polze. Va ser com una espurna, un formigueig que li va recórrer la pell, com si el seu cos reconegués l’amor que havien construït durant anys. Ell li va acostar la copa, i quan van brindar, els seus ulls es van trobar, plens de promeses silencioses. La Carme va sentir el seu cor accelerar-se, com si aquella mirada d’ell revifes aquell foc que mai no s’havia apagat.

Tancant els ulls, la Carme es va deixar endur pel record de com l’Enric l’havia atret cap a ell, amb una barreja de tendresa i ànsia. Les seves mans, fortes però suaus, li van acariciar la cintura, traçant camins per la seva pell sota el jersei gruixut d’hivern. Cada toc era com una ona que l’arrossegava més endins, i ella es va abandonar a aquella dansa íntima. L’Enric la va besar, amb uns llavis càlids que tenien gust de cava i de desig, i els seus petons van baixar pel coll, deixant un rastre que la feia tremolar. La Carme es va imaginar com el seu cos responia, com l’escalfor creixia des del fons del cor, malgrat els canvis de l’edat que ara, en la seva fantasia, no existien. Era com si el temps els hagués tornat a aquella època en què cada toc era una promesa, i el món es reduïa al sofà, al foc i als seus cossos units.

La memòria es va intensificar, i la Carme va somriure en silenci mentre imaginava el moment àlgid d’aquella nit. L’Enric, amb una passió que semblava desafiar el món, es va moure dins d’ella, trobant un ritme que era alhora tendre i profund. Els seus malucs es van alinear, i cada impuls era com una nota en una simfonia. La Carme va recordar com el seu cos es va estremir sota d’ell, una onada de plaer profund, un orgasme que la va sacsejar com si una estrella esclatés dins seu. Va deixar anar un crit suau, ofegat contra l’espatlla de l’Enric, mentre els reflexos del foc dansaven al seu voltant. Ell, havent culminat també, la va mirar amb els ulls plens d’amor, i va besar-la amb una intensitat que segellava el moment, com si fossin els únics éssers vius en aquella nit d’hivern.

Aquell deliri es va suavitzar, i la Carme se'n va recordar de la calma que va seguir, com quan el mar es tranquil·litza després d’una tempesta. Ella i l’Enric es van quedar abraçats al sofà, amb el cos d’ella tou i càlid contra el d’ell. La crepitació de la llar de foc era l’únic so, barrejant-se amb els seus sospirs i rialles fluixes. L’Enric li va acaronar els cabells, i ella va descansar el cap al seu pit, sentint el batec del seu cor com una cançó de bressol. Era una pau profunda, com si el temps s’hagués aturat, el gust del cava encara li dansava als llavis, barrejant-se amb l’escalfor de la seva pell.

Obrint els ulls va somriure, amb el cor ple d’una tendresa càlida. Aquella nit d’hivern havia deixat un rastre en ella, com un perfum que no s’esvaeix.

Va agafar la tassa de te, ja freda, va mirar per la finestra, amb un somriure murri. Va tancar els ulls un moment més. El record d’aquella nit, continuaria sent un tresor que podia reviure quan volgués.