EL FALCÓ MALTÈS

EL FALCÓ MALTÈS
La veritable història del Falcó Maltès.

El 26 d’octubre de 1530, els molls de Birgu, a Malta, bullien d’activitat. Una flota de galeres acabava d'ancorar al port i un contingent de cavallers militars, els anomenats Hospitalers de Sant Joan (avui Ordre de Malta), prenia possessió de l'arxipèlag. No era un dia de celebració, l'ambient entre la població local era de profunda indignació. S'acabava de consumar una traïció institucional.

Dos anys abans, els Cavallers havien estat expulsats de la seva seu històrica a l’illa de Rodes pel sultà Solimà el Magnífic i voltaven per la Mediterrània sense rumb. L’emperador Carles V (Carles I per a les corones ibèriques) va veure en Malta el lloc perfecta per aturar l’avanç de l’Imperi Otomà cap a Sicília i la península Itàlica.

El monarca, però, tenia un escull legal gegantí. Un segle abans, el 1428, el rei Alfons el Magnànim havia signat la Carta Magna de Malta, un pacte en que es comprometia solemnement i perpètua a no vendre, ni cedir, ni entregar mai les illes a cap senyor feudal o orde militar. Havien de dependre per sempre, de forma directa, del Comtat de Barcelona i de la seva administració reial.

Carles V, fent gala de la diplomàcia pròpia dels grans imperis —on les promeses passades s'esborren amb les necessitats del present—, va decidir passar per sobre del pacte i signar la cèdula de cessió. El consell noble de l'illa, la "Universitas", va protestar amb ambaixades i cartes solemnes, recordant la paraula donada per la dinastia catalana. Però la força dels fets es va imposar.

Davant la inevitable arribada dels Cavallers, els juristes maltesos van trobar una darrera argúcia legal per salvar l’orgull, les seves lleis autòctones i el dret. Si el rei no podia vendre l'illa, la cediria només en qualitat de feu noble sota arrendament. I com es pagaria el lloguer d'un territori sencer al bell mig de la Mediterrània? Aquí és on neix la institució del famós tribut. El preu fixat no va ser de monedes d'or ni de riqueses materials. El tribut anual seria, senzillament, un falcó pelegrí. Un ocell viu, de carn, ossos i plomes, capturat a les cingleres de Malta i ensinistrat per a la falconeria, l'art de caça més preuat per la noblesa europea d'aquell segle.

El tracte obligava l'Orde de Sant Joan a lliurar aquest falcó cada any, puntualment el dia de Tots Sants, al virrei de Sicília, que actuava com a representant del sobirà. Aquell únic ocell tenia un valor jurídic immens: era la prova vivent i legal que els Cavallers no eren els propietaris absoluts de Malta, sinó uns simples llogaters. La sobirania última i els drets de l'illa continuaven estant en mans del Comte de Barcelona.

Durant exactament dos-cents seixanta-vuit anys, la tradició es va complir amb una precisió gairebé militar. Cada tardor, un cavaller viatjava cap a Palerm amb un ocell noble sobre el seu puny de pell, pagant el lloguer de la terra amb un batec d'ales. La cadena només es va trencar l'any 1798, quan Napoleó Bonaparte va envair l'arxipèlag, va fer fora els Cavallers i va abolir d'un sol cop tots els vassallatges i llibertats antigues. Els falcons van deixar de viatjar, i la realitat del pacte va quedar soterrada entre els lligalls dels arxius.

Dashiell Hammett va transformar el tribut històric d'un falcó real per la seva novel·la, que Hollywood va popularitzar el 1941, en el falcó d'or d'Humphrey Bogart.

Tanmateix, el veritable Falcó Maltès era un ocell viu, símbol d'un antic pacte de vassallatge que, durant força més de dos segles, va mantenir lligada la sobirania de l'illa a la Casa de Barcelona.