TAVOLARA, UN REGNE INDEPENDENT

El regne que ningú va conquerir mai del tot. Al nord-est de Sardenya, on la mar Tirrena es torna d’un blau gairebé irreal, s’aixeca una muntanya de calcària que sembla tallada a ganivet. Es diu Tavolara. Sis quilòmetres de roca vertical que s’alça fins als 565 metres.

Durant segles va ser només un lloc de pas. Conta la tradició que l’any 235 el papa Poncià hi va morir exiliat. Després van arribar pirates, mariners àrabs i, de tant en tant, algun pastor amb el seu ramat.

Les cabres salvatges de Tavolara eren especials: tenien les dents daurades. No era or de debò, sinó el color que els deixava menjar una planta groga que creixia per tot arreu, la sempreviva groga. Però la llegenda va córrer més de pressa que la veritat.

A principis del segle XIX hi va arribar un home singular: Giuseppe Bertoleoni, d’origen genovès, que havia viscut a Còrsega. Allà hi era malvist. Tenia dues mullers que eren germanes. Una, Laura, la va deixar a l’illot de Santa Maria, a l’arxipèlag de la Maddalena. L’altra, Caterina, se la va endur amb ell.

A Còrsega els gendarmes francesos el buscaven, i a Sardenya la gent de la costa el mirava amb sospita: el consideraven un intrús, un usurpador i, sobretot, un home sense moral per haver-se casat amb dues dones alhora. El cas va ser un escàndol. Les protestes van arribar fins a les autoritats. Giuseppe, però, no es va deixar intimidar.

Va triar l’illa deshabitada de Tavolara, hi va construir una cabana de pedra i hi va establir la seva segona família. Tenia cabres, pescava i vivia a la seva manera, dividint-se entre les dues llars. Amb el temps va acabar considerant-se amo absolut d’aquell tros de roca.

Un dia de 1836 el rei Carles Albert de Sardenya, que visitava la costa de La Gallura, va sentir parlar d’aquelles cabres de dents d’or i va ordenar d'anar-hi. Duia amb ell un petit seguici de caçadors i cortesans. Quan va posar el peu a la sorra de Spalmatore di Terra, es va trobar davant un home barbut, bronzejat pel sol i el vent, envoltat d’un ramat de cabres que pasturaven tranquil·les.—Jo soc el rei de Sardenya —va dir Carles Albert, amb la solemnitat que correspon a un sobirà. Giuseppe el va mirar fixament, potser convençut que aquell foraster feia broma, i va respondre amb la mateixa solemnitat, assenyalant les seves cabres: —I jo soc el rei de Tavolara. La resposta va fer riure el monarca.

En lloc d’ofendre’s, Carles Albert va acceptar el joc. Van passar junts diversos dies caçant les cabres salvatges pels cingles i menjant al voltant d’un foc a la platja. El rei, grat per l’hospitalitat senzilla i la personalitat directa d’aquell home tan poc convencional, va acabar reconeixent-li el títol. Es diu que li va regalar un rellotge d’or i que, abans de marxar, va prometre enviar un pergamí oficial que el confirmava com a “rei” de l’illa. El pergamí, segons la família, va arribar, però després es va perdre, sembla que a l'època feixista i, no saben què se n'ha fet.

Així va néixer, entre una broma (o no) i un gest de generositat reial, el regne més petit del món. Els Bertoleoni van prendre la cosa seriosament. Giuseppe va cedir el “tron” al seu fill Paolo, que es va fer dir Paolo I. Van pintar un escut amb corona a la façana de la casa, van confeccionar una bandera i van començar a enterrar els seus morts amb corones de pedra al petit cementiri de Spalmatore. Anys més tard, quan el govern italià va intentar processar Giuseppe per bigàmia, el títol que li havia concedit Carles Albert els va servir de protecció: el cas es va arxivar.

La família va continuar. Van signar un tractat de pau amb Itàlia el 1903. La reina Victòria d’Anglaterra va demanar una fotografia d'aquella “família reial” per a la seva coneguda col·lecció. Garibaldi els va aconsellar en coses d'estat. I el món, durant un temps, va somriure davant d’aquella monarquia nascuda d’un escàndol, d’unes cabres de dents daurades i de dos homes fent tabola i que es deien reis.

Avui, per arribar a Tavolara, els visitants s’embarquen des de l'embarcador militar de Porto San Paolo. És una petita paradoxa més. A la platja de sorra blanca els vaixells deixen turistes que es banyen en aigües tan clares que es veu el fons. A dalt, les cabres salvatges continuen pasturant amb les dents daurades. I al petit cementiri, les corones de pedra recorden que aquell tros de roca és un regne. Un regne que ningú va arribar a conquerir del tot. Perquè, en el fons, Tavolara sempre ha estat massa alta, massa solitària i massa lliure per pertànyer a ningú més que a ella mateixa... I als Bertoleoni en certa forma.

Hi ha una moneda del Regno di Tavolara, de 100.000 lires, encunyada el 2017.