LA TORNA!

L’endemà d’una nit que encara em feia somriure només de recordar-la, vaig decidir que era el meu torn de brillar. L’Enric s’havia lluït no tan sols amb les seves mans, i jo, que no soc de quedar-me curta, estava decidida a tornar-l’hi amb interessos. Quan va entrar al menjador, amb la seva camisa de quadres i aquella mirada que em fa un pessigolleig al pit, vaig agafar l’ampolleta d’oli d’ametlles i la vaig brandar com si fos una arma secreta. “Avui et toca a tu, trapella,” vaig dir, amb un somriure descarat que deixava clar que anava de debò. Ell va aixecar una cella, amb un mig somriure que era pura curiositat. “Carme, què tens al cap?” va preguntar, però jo ja l’estirava cap a l’habitació, amb una rialla. “No preguntis, només segueix-me. La venjança és un plat que només avui, se serveix calent.”

Vam transformar l’habitació en el nostre petit món. Vaig encendre una espelma de sàndal, que va omplir l’aire amb una olor càlida i llenyosa, com un bosc al capvespre, i vaig estirar una tovallola suau sobre el llit, amb una cura que era més per a mi que per a ell. “Despulla’t i estira’t, que avui mano jo,” vaig dir, amb una mirada que no deixava espai per a discussions. L’Enric va riure, traient-se la roba amb un gest lent, com si volgués provocar-me. La seva pell, bronzejada i marcada pels anys, era tan coneguda com el meu propi cos, però veure’l allà, a punt de ser el meu “client”, em va fer sentir una barreja de poder i tendresa. “No siguis massa dura, Carme,” va dir, estirant-se de bocaterrosa, però el seu to deia que estava més que disposat a deixar-se endur.

Vaig escalfar l’oli d’ametlles entre les mans, deixant que la seva olor dolça i profunda em donés confiança. Quan els meus dits li van tocar les espatlles, amples i fortes malgrat els anys, vaig sentir com es relaxava, com si el meu toc fos una clau que obria una porta. L’oli feia que les meves mans llisquessin com si fossin de vellut, i vaig començar amb cercles lents, pressionant just per desfer els nusos que sé que porta amagats. “Com ho faig, eh?” vaig preguntar, amb un to murri, i ell, amb els ulls tancats, va murmurar: “Carme, si continues així, em guanyaràs per golejada.” Vaig riure baixet, perquè això era exactament el que volia.

Vaig traçar camins per la seva esquena, seguint la corba de la columna amb una barreja de fermesa i delicadesa. L’oli brillava a la llum de l’espelma, i la seva pell semblava despertar-se sota els meus dits, com si em digués què li agradava sense necessitat de paraules. Quan vaig arribar a la part baixa de l’esquena, vaig alentir, fregant amb cercles que eren més una carícia que un massatge. “Carme, ets un perill,” va dir, amb una veu més greu, i jo, inclinant-me cap a la seva orella, vaig xiuxiuejar: “I tu encara no has vist res” El seu cos es va tensar un instant, i vaig somriure, sabent que la meva venjança anava per bon camí.

“Posa’t de quatre grapes” vaig dir, amb un somriure que era pura picardia. L’olor de sàndal omplia l’aire, i la llum de l’espelma feia dansar ombres suaus sobre la seva pell. Vaig baixar cap al final de l’esquena, fregant amb una suavitat que sabia que el faria estremir, i vaig veure com la seva respiració s’accelerava, com els seus músculs es tensaven sota els meus dits. “Què, Enric, ja et rendeixes?” vaig dir, amb una rialla que sonava més atrevida del que esperava, i ell, amb un gemec contingut, va murmurar: “Carme, em tens a la teva mercè.”

Llavors, les meves mans van explorar més avall, guiades per l’oli i per la seva reacció. Cada toc era una conversa sense paraules, un record de totes les nits que hem compartit. L’oli feia que tot fos més intens, més viu, i jo sentia el seu cos respondre, com si cada fregament fos una espurna que encenia alguna cosa més profunda. Amb la mà oliosa vaig agafar-li el penis suaument i vaig començar el ritme amunt i avall, l’altra mà amb més oli encara, vaig anant-la passejant des de l’escrot al perineu i un dit fins i tot es va amagar dins del seu anus. Em va venir al cap com hauria de ser veure a l’Enric essent penetrat per un altre home..., surt!, ves-te’n!, fuig del pensament! Però... Al mateix instant l’Enric es va convulsionar, va grunyir i li va brollar el líquid seminal, impregnant la tovallola. Els seus gemecs es van apagar en un sospir profund, i el seu cos, abans tens, es va relaxar completament, com si s’hagués rendit al plaer i a mi. Els seus ulls, oberts i brillants, em van mirar amb una gratitud que no necessitava paraules.

Vam quedar-nos en silenci, amb l’olor de sàndal i ametlles com un record càlid al nostre voltant. L’espelma parpellejava, i l’Enric, amb la respiració encara una mica agitada, va riure, fregant-se els cabells amb una mà. “Carme, això no és una venjança, és una declaració de guerra!” va dir, amb un somriure que deia que estava encantat d’haver perdut. Jo vaig riure, estirant-me al seu costat. Vam quedar-nos allà, abraçats, amb la nostra complicitat més viva que mai.