EL JOC DELS XIU-XIUS

La taula estava il·luminada per espelmes titil·lants, amb l’aroma de vi negre i formatges fosos flotant en l’aire. La Carme i l’Enric havien convidat una altra parella, la Laia i en Marc, al seu pis amb vistes a la ciutat, per a un sopar que prometia ser més que una simple trobada d’amics. Les rialles fluïen, però hi havia una electricitat subtil, una guspira de curiositat que tots quatre sentien, però no s’atrevien a nomenar.

Després d’unes tapes i un brindis inicial, l’Enric va somriure amb picardia i va treure una ampolla de vi nova. “Què us sembla si fem un joc?” va proposar, amb els ulls brillants. La Carme li va fer una mirada còmplice, pensant que la nit estava a punt de girar. La Laia, amb els cabells rossos recollits i un vestit vermell que captava la llum, va riure. “Un joc? D’acord, però res massa perillós, eh?” En Marc, amb una camisa blanca oberta al primer botó, va assentir, però els seus ulls van oscil·lar, com si ja pressentís allò que vindria.

Van pactar les regles ràpidament, amb una conversa lleugera però clara. “Cadascú proposa a la seva parella què dir o fer a algú de l’altra parella, però sempre demanant permís,” va explicar la Carme, amb un somriure que barrejava confiança i nervis. “I si algú no vol, pot passar fent un glopet o una broma. D’acord?” Tots van assentir, tot i que la Laia va enrojolar-se lleugerament, i en Marc va fer un xarrup de vi com per preparar-se.

El joc va començar amb la Carme com a primera “directora”. Va xiuxiuejar a l’Enric, els seus llavis fregant-li l’orella, mentre els altres dos els observaven amb curiositat. “Digues a la Laia què trobes captivador del seu estil,” va mussitar, amb una guspira als ulls. L’Enric va sentir una punxada de desfici, però el somriure de la Carme el va empènyer. Es va girar cap a la Laia, que somreia amb una barreja de timidesa i expectació.

“Laia, et puc fer un compliment?” va preguntar, amb la veu suau però ferma. Ella va assentir, però els seus dits van estrènyer la copa, un gest que no va passar desapercebut a la Carme. “El teu estil,” va dir l’Enric, “té una elegància que fa que no puguis apartar la mirada.” La Laia va riure, enrojolant-se, i va murmurar un “Gràcies” mentre mirava en Marc, com buscant la seva aprovació. En Marc va somriure, però hi havia una tensió subtil en la seva postura, com si no estigués segur de com reaccionar.

Van brindar tots quatre, les copes tocant-se amb un dring alegre. “Per la valentia!” va dir en Marc, trencant el silenci. Però la Carme va notar que la Laia, malgrat el seu somriure obert i les mirades prolongades durant tot el sopar, semblava dubtar quan l’atenció es tornava més directa. Era la complexitat que havien anticipat: senyals suggeridors que no sempre portaven a on semblaven.

Va ser el torn d’en Marc com a director. Va xiuxiuejar a la Laia, i els seus ulls es van trobar amb els de la Carme per un instant, plens d’una barreja de curiositat i reserva. La Laia va somriure, però quan va parlar, la seva veu tremolava lleugerament. “Carme, et puc fer una pregunta?” la Carme va assentir, amb el cor bategant a l’anticipada. “Quin és el gest més senzill que et fa estremir?” va preguntar la Laia, amb una mirada que semblava voler endinsar-se més, però que es va apagar ràpidament quan va veure en Marc ajustant-se a la cadira.

La Carme va riure, suavitzant el moment. “Un fregament suau al canell, quan no m’ho espero,” va respondre, tocant-se el braç com per il·lustrar-ho. Va mirar l’Enric, i la seva mà va trobar la d’ell sota la taula, un gest còmplice que li va donar seguretat. Però també va notar la retirada de la Laia, com si hagués volgut anar més lluny però algun límit intern, o l’actitud d’en Marc, o les dues coses a l’hora l’haguessin frenat.

El joc va continuar, amb moments de tensió i de rialles. L’Enric, com a director, va xiuxiuejar a la Carme que fes un brindis dedicat a en Marc, i ella, amb un somriure atrevit, va aixecar la copa. “Marc, et puc dedicar un brindis?” Ell va assentir, però els seus ulls van vacil·lar cap a la Laia, com buscant permís. “Per la teva energia, que omple la sala sense dir ni una paraula,” va dir la Carme, amb una veu càlida. En Marc va somriure, però no va respondre més enllà d’un “Gràcies,” i la Carme va intuir que, malgrat les bromes coquetes d’abans, ell no estava preparat per avançar, potser per respecte a la Laia o pel seu propi demèrit.

Quan va arribar el torn de la Laia com a directora, va xiuxiuejar a en Marc amb una mirada que semblava plena de complicitat, però també d’ànsia. “Puc passar?” va dir en Marc, rient i aixecant la copa. “No em veig amb cor!” Tots van esclafir a riure, i la Carme va aprofitar per assossegar el moment. “D’acord, però llavors brindem per tu, que tens el coratge de dir que no!” El dring de les copes va omplir l’habitació, i la tensió es va dissoldre càlidament.

Al final, van tancar el joc amb els desitjos. La Carme i l’Enric van mormolar junts, rient a la llum de les espelmes. “Que aquesta nit ens deixi un record que ens faci somriure,” va dir la Carme, aixecant la copa. Van brindar, i les mirades es van creuar, plenes de complicitat i d’aquell voler i doler, que havia planat per sobre, tot el vespre.

Quan la Laia i en Marc van marxar, la Carme es va girar cap a l’Enric, els seus dits entrellaçant-se. “Has vist com s’esguardaven?” va comentar, amb un somriure; “semblaven oberts, però…, ella potser...” L’Enric va riure, besant-li el front. “Ja passa Carme. És allò dels dubtes i recels”.

Sabien que el sopar podia acabar així, però tampoc els calia gaire més que ser ells dos.

Sota les estrelles que veien brillar des del balcó d’on feien l’adeu, l’Enric va posar-li la mà a l’espatlla i va besar-la al coll; la mà d’ella va baixar-li per l'esquena, s'atura un instant a la cintura, fins a quedar-se-li ben oberta a la natja, mentre, quelcom se li elevava a l’Enric.

Aprofitarien la “blava” que ell s’havia pres. No era pas tant tard!